Arxiu d'etiquetes: guerra Successió

Peguera i d’Aimeric -germans-

Antoni, Josep Francesc i Lluís són fills de Guerau de Peguera i de Berardo.

Antoni de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1682 – València, 15 març 1707) Polític i escriptor. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats. Intel·lectual d’acció i austròfil, als inicis de la guerra de Successió signà, juntament amb Domènec Perera, el pacte anglocatalà de Gènova, el 20 de juny de 1705. Lluità al capdavant de la cavalleria catalana, i d’entre els seus èxits sobresurten la presa del castell de Mallén i la conquesta de Borja.

Josep Francesc de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1684 – vers 1746) Segon marquès de Foix, baró de Montnegre, i senyor de Torrelles de Foix. El 1742 es casà amb Gertrudis d’Armengol i Despujol, baronessa de Rocafort de Queralt. Llur besnéta fou Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo.

Lluís de Peguera i d’Aimeric (Catalunya, segle XVII – Gurp de la Conca, Pallars Jussà, segle XVIII) Noble. Fou membre de l’Acadèmia dels Desconfiats. Morí lluitant al costat dels austriacistes a Gurp de la Conca. Li fou donat pel rei-arxiduc, del qual havia estat patge, el comtat de Peguera el 1708.

Peguera, Ermengol de

(Catalunya, segle XVII – Manresa, Bages, segle XVIII)

Cavaller. Combaté a la guerra de Successió.

El 1706 era capità de la Coronela de Barcelona durant el setge frustrat de Felip V. Formà al regiment barceloní de reforç format en auxili de Vic l’any 1709.

El 1713, desenganyat de les possibilitats de resistència, es retirà a Manresa.

Pallarès, Dídac

(Lleida, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller i militar.

El 1706 participà a la defensa de Barcelona contra Felip V, com a ajudant del príncep Enric de Darmstadt, i féu la guerra de Successió contra els borbònics.

El 1713 assistí a la junta de braços de Barcelona que decidí la defensa de la ciutat. Lluità durament durant el setge, juntament amb tres fills seus.

La nit del 13 i 14 d’agost de 1714 participà a la terrible batalla del baluard de Santa Clara, on una explosió accidental el cremà amb els seus tres fills, per bé que cap d’ells no morí, encara que un d’ells, tinent, moriria a la batalla de l’11 de setembre.

Després de la capitulació obtingué un passaport i s’exilià.

Paisà i de Pontarró, Josep de

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, agost 1714)

Cavaller i militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió.

Pel novembre de 1705 fou nomenat tinent del recentment creat regiment de Guàrdies Catalanes, i el 1713 fou promogut a tinent coronel del nou regiment del Roser, durant el setge de Barcelona.

Participà en la Junta de Braços que decidí la resistència contra Felip V. Durant el setge destacà sobretot a les sortides simultànies de la nit del 26 al 27 de gener de 1714.

El 12 d’agost acudí al front de 250 homes a reforçar el baluard de Santa Clara, quasi ocupat pels borbònics, i dirigí l’atac que els expulsà, en aquest operació resultà malferit i morí de les resultes.

Caiguda Barcelona, els seus béns foren confiscats pels borbònics.

Ortiz, Josep

(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)

Cap de voluntaris. Combaté a la guerra de Successió, i fou un dels grans defensors durant el setge de Barcelona (1713-14).

El 12 de novembre de 1713 fou nomenat tinent coronel del regiment de fusellers i destacà pel seu coratge en moltes accions bèl·liques.

El 27 de gener de 1714 prengué part a les sortides simultànies, pel sector de Gràcia; el 17 de maig combaté durant l’assalt al convent de Caputxins; el 10 de juny dirigí un atac a la casa de la Granota; el 5 d’agost fou un dels atacants a les ruïnes del convent de Jesús; el 14 d’agost intervingué a la batalla del baluard de Santa Clara, on manà la columna que contraatacà pel centre i obrí una bretxa que aïllà els borbònics.

L’11 de setembre manava la guarnició del baluard de Sant Pere i cooperà a la defensa del baluard proper del Portal Nou. Morí en la retirada del baluard de Sant Pere.

Nova Planta, decrets de

(Catalunya-Aragó, 1707 – 1716)

Conjunt de disposicions. Nom amb què generalment és conegut el règim polític imposat per Felip V a la corona catalano-aragonesa, després de la guerra de Successió a Espanya, per mitjà dels anomenats “decrets de la nova planta de govern”.

La característica essencial d’aquests decrets consistí en la supressió del sistema de govern pactat (pactisme), substituït per la implantació de l’absolutisme monàrquic, cosa que comportava en aquell moment històric, l’anul·lació de les llibertats autonòmiques a favor del centralisme.

A l’esmentada guerra, la corona catalano-aragonesa va lluitar al bàndol aliat austrobritànic, a favor del pretendent Carles III, contra els Borbons i el seu candidat Felip, que tenien el suport de Castella.

La seva derrota fou aprofitada pels defensors de l’absolutisme centralista per imposar, primer als regnes de València i d’Aragó (el 1707, després de la batalla d’Almansa, i el 1711, després de la reconquesta del territori aragonès) i, més tard, al Principat de Catalunya (després de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, i més tard amb els decrets del 1716 i el 1718) i al regne de Mallorca (després de la conquesta, el 1715, i també amb els decrets del 1718), un uniformisme basat en part en la generalització de la legislació castellana i en part en disposicions de nou encunyament (sobretot pel que fa al tema de la hisenda). Tanmateix, la nova legislació no fou reglamentada definitivament fins a la dècada de 1720-30.

El règim de virregnat fou abolit (desaparegué el Consell d’Aragó, les atribucions del qual foren transferides al de Castella), i fou instituït un nou sistema provincial. Les noves províncies tingueren com a autoritat privativa suprema un capità general, amb atribucions militars, polítiques i judicials, els òrgans autònoms de govern, amb poder executiu en certa manera delegat per les corts dels regnes (el cas de la Generalitat de Catalunya), o amb poder judicial especial (el cas del justícia major d’Aragó), foren substituïts per audiències, de poder essencialment judicial, els regidors de les quals eren nomenats des de Madrid; aquestes audiències, juntament amb el capità general que les presidia, formaren un òrgan col·legiat, el real acuerdo, màxima instància mancomunada de poder.

En el terreny fiscal, desaparegueren els antics mitjans d’obtenir recursos per als òrgans de l’administració i el govern autònoms (els béns dels quals foren confiscats), i s’implantà a cadascuna de les noves províncies un import global únic (tot i que pervisqueren determinats tributs menors), repartit sobre la base del treball i la propietat, teòricament més equitatiu que les rendes provincials castellanes i que havia d’ésser pagat per tota la població, sense distinció d’estaments; rebé els noms d’“equivalent” a València, “talla” a Mallorca, “contribució única” a Aragó i “cadastre” a Catalunya. Sobre aquest model, uns quants anys més tard Ensenada intentà d’implantar la contribució única a Castella.

De la gestió d’aquest ram, se n’encarregaren les respectives intendències, al capdavant de cadascuna de les quals fou posat un intendent o un superintendent. D’altra, l’antic règim administratiu territorial i municipal fou suprimit, i en lloc seu aparegueren els corregidors militars. Els consells municipals també sofriren una aristocratització.

Finalment, en l’àmbit de la legislació, desaparegué la gairebé totalitat del dret polític foral: el dret civil i el penal, en canvi, tingueren una sort diferent, segons els casos. Així, fou totalment suprimit i substituït pel castellà a València, mentre que a Catalunya es mantingué gairebé íntegre.

Mordaunt, Charles

(Anglaterra ?, vers 1658 – Lisboa, Portugal, 25 octubre 1735)

Comte de Peterborough Militar i polític.

Fou enviat a Espanya (1705) durant la guerra de Successió. Ocupà Barcelona i prengué el castell de Montjuïc per a l’arxiduc Carles.

Cridat (1707) a Anglaterra per donar compte de la seva actuació, fou destituït.

Móra i Xetmar, Antoni

(Barcelona ?, segle XVII – segle XVIII)

Militar.

Fou capità de la coronela de Barcelona durant el setge francès del 1697. Durant la guerra de Successió lluità com a capità de cavalleria.

El 1713 es negà a ésser evacuat i formà part de l’expedició del diputat militar Berenguer, per a aplegar forces contra els Borbó. Hagué de refugiar-se a Cardona.

Deixà alguns escrits de tema religiós.

Montserrat, Miquel de

(Catalunya, segle XVII – Itàlia, segle XVIII)

Militar. Destacà a la resistència catalana durant  la Guerra de Successió, com a capità del regiment de cavalleria de la Fe.

De l’agost a l’octubre de 1713 participà en l’expedició del diputat militar Berenguer, on manava una companyia en el victoriós combat de Caldes d’Estrac (11 agost 1713). El 5 d’octubre restà aïllat a Alella amb el gros de l’expedició i dos dies després aconseguia d’entrar a Barcelona, combatent i amb un grup de companys.

Després de la capitulació de la ciutat, obtingué un passaport i s’anà a Mallorca. Quan l’illa caigué el poder dels borbònics (1715), aquests li prohibiren la tornada al Principat i l’expulsaren de les Balears.

S’exilià a Itàlia.

l'Onze de Setembre

Onze de Setembre, l’

(Barcelona, 11 setembre 1714)

Nom donat a la rendició de la ciutat, després del setge de catorze mesos de durada a què fou sotmesa per l’exèrcit de Felip V, a la fi de la Guerra de Successió.

El setge fou iniciat a les ordres del duc de Pòpuli, substituït per James FitzJames, duc de Berwick, el juliol de 1714. Aquest començà una sèrie d’atacs als baluards de la ciutat que minaren lentament la solidesa de les seves defenses, febrilment reparades i cada cop més precàriament controlades per les forces catalanes, a les ordres del conseller en cap, Rafael Casanova, ferit en el darrer assalt dels borbònics.

La ciutat hagué de capitular, fet que significà, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, “la fi de la nació catalana”, l’abolició de les constitucions del Principat (de manera semblant com ja ho havien estat les dels regnes de València i d’Aragó i ho serien les de Mallorca) i el sotmetiment de Catalunya als esquemes rígidament centralistes i autoritaris de la monarquia de Felip V amb la implantació del decret de Nova Planta.

El nom d’Onze de Setembre ha restat com a símbol de la desfeta catalana que culminà el procés de decadència iniciat des de la unió del regne catalano-aragonès a Castella.