(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XIV)
Noble de la Grècia catalana. Era capità del castell de Salona.
Fou un dels elements més notables del partit que donà a Pere III el Cerimoniós la sobirania directa sobre els ducats d’Atenes i Neopàtria (1380).
El rei el nomenà (1381) entre els primers cavallers del nou orde de Sant Jordi, amb residència al castell grec de la Livàdia.
(Grècia, 1382 – ? )
Orde militar, creat a la Grècia catalana pel rei Pere III.
Devia ésser una mera prolongació de l’orde dels cavallers de Sant Jordi d’Alfama que tingué la seva seu al castell de Levàdia.
(Catalunya, segle XIV)
Crit de guerra emprat dels combatents catalans a l’edat mitjana.
La Crònica de la Morea l’esmenta com a proferit pels almogàvers a la batalla del Cefís (1311).
(Grècia, 1311 – 1394)
(o de la Sola) Territori, prop del mont Parnàs, el més ferm puntal de la dominació catalana, que comprenia la ciutat i castell de Salona, el castell de Lidoríkion i el de Veteranitza.
Pertangué —com a senyoria— a la família franca dels Autremencourt, fins que el 1311 fou pres pels catalans comandats per Roger Desllor, que el senyorejà i sembla que el tingué fins que fou adquirit per Alfons Frederic d’Aragó.
Des d’aleshores fou un comtat, en el qual el succeïren els seus fills Pere Frederic d’Aragó, que navegà com a corsari i lluità contra els venecians, i Jaume Frederic d’Aragó. Aquest fou pare de Lluís Frederic d’Aragó, la filla del qual, Maria Frederic d’Aragó, fou la darrera comtessa, car el castell caigué en poder dels turcs el 1394.
El 1402 Teodor I Paleòleg, dèspota de Mistràs, reconquerí Salona i el 1404 la cedí als cavallers de l’orde de Sant Joan.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Cavaller de la Companyia Catalana d’Orient. Originari, segons el cronista Muntaner, de la comarca del Llobregat. El seu nom apareix també com a Berenguer.
Era a Adrianopòlis quan Roger de Flor hi fou assassinat (1305). Dels mil-trescents catalans que hi moriren, ell, Ramon Alquer i Guillem de Tous foren els únics supervivents. Refugiats en un campanar, es defensaren tan heroicament que es guanyaren el respecte dels bizantins i Miquel Paleòleg els perdonà la vida.
Rubió i Ors dedicà a Roudor un poema.
(Catalunya, segle XIV)
Noble.
El 1379 lluità en la defensa d’Atenes contra els navarresos. Fou premiat amb les propietats de Joan Conomines, que havia traït els catalans.
El 1380 fou enviat a Catalunya, amb el bisbe Joan Boïl, per posar el ducat d’Atenes sota la sobirania directa de Pere III de Catalunya-Aragó, si aquest aprovava els articles d’Atenes (que hom ha qualificat de Carta Magna d’Atenes), cosa que aquest féu a Lleida.
Tornà a Grècia i el 1386 fou novament enviat a Catalunya per demanar socors per a Atenes, assetjada pels florentins; arribà a Barcelona quan Joan I ja ocupava el tron, i reté homenatge al nou rei en nom d’Atenes. Hom no sap si arribà a tornar a Atenes.
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Aversa, Itàlia, 1309)
Guerrer. Feudatari del rei Frederic II de Sicília a Calàbria, per la pau de Caltabellotta cedí els seus castells al rei Robert I de Nàpols, però exigí una forta indemnització i es guanyà l’antipatia d’aquest (1302).
Al davant de mil almogàvers i mil dos-cents homes a cavall, en dues galeres, es traslladà a Orient. Ramon Muntaner els anà a rebre a Ània i passaren a Efes. Roger de Flor el nomenà senescal de la host i el prometé amb la seva filla. Combaté valerosament els turcs a la batalla del Taurus i arribà entre els altres catalans a la Porta de Cilícia (1304).
Assassinats Roger i l’almirall Ferran d’Aunés i empresonat, a Gènova, Berenguer d’Entença, Rocafort esdevingué pràcticament el cap de la Companyia catalana (1305). Durant dos anys romangueren a Gal·lípoli, defensant-se dels bizantins i derrotant els búlgars.
En retornar Entença es trencà la unitat militar: Rocafort no reconeixia el seu cabdillatge, com d’ell no feia cas Ferran Eiximenis d’Arenós. La major part de la Companyia seguí Rocafort, el qual col·laborà en la defensa de Constantinoble contra els búlgars, mentre aquests li oferien per muller la germana de llur tsar.
Arribat Ferran de Mallorca, Rocafort no l’acceptà com a representant de Frederic de Sicília; però Ferran mantingué la seva fidelitat i preferí d’abandonar la Companyia, la qual emprengué una campanya a Macedònia. Rocafort i els seus saquejaren Nestos. Per un malentès, durant la batalla caigué Entença a mans del seu germà Asbert i un oncle de Rocafort (1307).
Arenós passà al servei d’Andrònic i Rocafort es trobà de fet com a únic cap de la Companyia. No podent comptar amb la sobirania de l’infant Ferran, escollí la de Carles de Valois, emperador titular de Constantinoble, benvista de Jaume II, i prestà homenatge al seu vicari general Thibault de Chepoy, a Cassàndria.
Junts combateren durant dos anys més, amb el projecte de conquerir el mont Athos i Salònica, on Rocafort pensava ésser coronat rei. No ho aconseguiren, com també fracassà el seu projectat matrimoni amb Joana de Brienne, germanastra de Guiu II d’Atenes.
Era ambiciós, però fou encara més odiat per la seva tirania. Chepoy, d’acord amb els altres caps de la Companyia, damunt la qual exercia l’autoritat efectiva, detingué Rocafort i el seu germà Asbert i els envià a Nàpols. El rei Robert, que no havia oblidat l’afer dels castells de Calàbria, els tancà al castell d’Aversa, on moriren de fam.
(Catalunya, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)
Prelat i religiós agustí.
Fou nomenat arquebisbe de Neopàtria el 1381, succeint a Mateu. El 1384 anà a Catalunya i Aragó. Tornava a ser a Grècia el 1387 o ja abans.
Fou sens dubte el darrer arquebisbe català en aquelles terres.
(Grècia, segle XIV)
Noble de la Grècia catalana. Era un dels senyors feudals més poderosos del territori.
Devers el 1380 tenia les senyories de Karditza i Atalanti, a la Beòcia. Poc després les seves possessions sucumbiren davant la gran invasió de les companyies navarreses.
S’havia destacat entre els partidaris de reconèixer la sobirania directa del rei Pere III el Cerimoniós.
Era el germà gran de Francesc de Puigpardines (Grècia, segle XIV) Noble. Devers el 1380 vivia amb el seu germà a les seves possessions de la Beòcia. El secundà en l’actitud de reconèixer la sobirania de Pere III sobre els territoris grecs de domini català.
Dades dels Països Catalans 