(Verdú, Urgell, 29 setembre 1538 – Barcelona, 10 juliol 1603)
Eclesiàstic i alt funcionari reial. Arquebisbe de Tarragona i virrei de Catalunya durant el regnat de Felip III. Va substituir en el virregnat el duc de Feria.
Arribat al poder (1602-03), va afrontar la qüestió dels pedrenyals prohibint-ne la fabricació com a base per extirpar el bandolerisme.
Cal esmentar-ne les obres Arxiepiscopologi de Tarragona i Constitucions provincials Tarraconenses (1593).
(Barcelona ?, segle XIX – Wad-Ras, Marroc, 1860)
Cap de la policia coneguda per ronda d’en Tarrés. Practicava el proxenetisme i la usura.
Detingut i processat a causa de la seva participació en l’assassinat de Francesc Tubert, Ros d’Espolla, a Premià de Dalt (1851), passà per les presons de Barcelona, Tarragona i Ceuta.
Participà com a voluntari en la guerra d’Àfrica, on morí.
(Catalunya, segle XIV)
Secretari de Pere III el Cerimoniós. Féu per compte d’aquest alguns serveis diplomàtics. El 1354 era ambaixador seu a Navarra.
Després fou secretari de l’infant Joan, duc de Girona, el futur Joan I. El 1369 formà part de l’ambaixada que concertà el matrimoni de l’infant amb Joana de Valois, filla de Felip IV de França. La mort de la princesa havia de frustrar el matrimoni.
(Barcelona, vers 1358 – Càpua, Itàlia, 1446)
“Mossèn Borra“ Personatge destacat de la cort reial. Era mestre d’albardans o bufons d’Alfons IV el Magnànim.
Malgrat el caràcter estrafolari de les seves funcions, fou home de talent i distinció remarcables, amb una influència evident prop del monarca. Aquest li confià algunes missions diplomàtiques.
Gaudí de bona posició econòmica i realitzà préstecs a persones de relleu. Fou molt apreciat pels qui el coneixien.
Trobant-se ja moribund, li fou dedicada per Ausiàs March, bon amic seu, la notable poesia Oh, tant és foll. Després de la seva mort, les seves restes foren dutes a Barcelona i enterrades al claustre de la catedral. Hi és ben conservada la làpida de bronze que en perpetua la memòria.
(Londres ?, Anglaterra, 1559 – Nàpols, Itàlia, 1607)
Dignatari. Segon duc de Feria. Del 1596 al 1602 fou el virrei de Catalunya i com a tal presidí el trànsit al regnat de Felip III, que li ratificà el nomenament (1598).
Durant el seu mandat s’esdevingué la guerra amb la coalició de Greenwich (1596-98) i se celebraren Corts a Barcelona (1599). Fou destituït del càrrec i substituït per l’arquebisbe de Tarragona (16 abril 1602) pel fet d’haver ordenat l’empresonament dels diputats catalans que impugnaren cinc de les constitucions proposades a les Corts.
Fou també virrei de Sicília (1602-06).
(Catalunya, segle XV – després 1458)
Escriptor. Uixer d’armes d’Alfons el Magnànim, va prendre part a la conquesta de Nàpols (1443). En establir-s’hi, el rei hi restà sempre en relació.
De la seva obra n’han pervingut setze composicions i dos poemes extensos: l’Elogi d’Alfons de Cardona, obra de contingut moral, i La nau. Aquesta última, la més ambiciosa, es basa en una adulació al monarca i a la seva cort, que descriu de manera al·legòrica, alhora que es val d’una tècnica rebuscada utilitzant el vers polimètric. Per l’estructura del llarg poema i pel seu caràcter al·legòric, hi resta palesa la influència de Dant.
Poeta artificiós, que de vegades recorda Ausias March, la seva poesia amorosa és influïda pels tipus de lírica francesa de la balada i el virolai.
(Berga, Berguedà, segle XVI – Barcelona, després 1644)
Donzell. Fou membre del Consell de Cent. Empobrit, sol·licità càrrecs per a subvenir a les necessitats de la seva família.
Més tard (1616) fou conseller segon de Barcelona i diputat militar de la Generalitat (1632). Elegit mostassaf de Barcelona, hagué de deixar el càrrec en restar cec.
Probablement fou pare de Felip, Francesc i Josep de Sorribes i Rovira.
(País Valencià, segle XIV – ? , 1401)
Alt funcionari reial. Fou secretari segon, almenys des del 1371, de Pere III de Catalunya-Aragó; el 1382 ascendí a secretari primer, càrrec en el qual succeí Bernat Miquel. A la mort del rei (1387), fou secretari de la reina.
El 1395 figurava com a protonotari de Joan I, i com a tal fou un dels encartats en el procés del Consell de Joan I i, com la majoria d’aquests, es beneficià d’una amnistia de Martí I. Fou efectivament secretari d’aquest darrer rei. En morir el succeí en el càrrec Guillem Ponç.
Sembla que redactà una obra de caràcter històric. Vers el 1382 inicià una correspondència privada llatina, d’estil prociceronià, amb d’altres membres de la cancelleria, que demostra el seu afany per una renovació estilística, generalitzat en l’ambient humanístic de la cancelleria d’aquests anys.
(Catalunya-Aragó)
Representants de les viles i ciutat reials a les corts. El conjunt de síndics de cadascun dels regnes constituïa el braç reial de les corts d’aquests.
A Andorra és el procurador general de les Valls d’Andorra, president del consell general.
A les Illes Balears, cadascun dels deu representants de la part forana elegits anualment pel Sindicat Forà.
A l’Alguer (Sardenya), cap de l’administració municipal, denominació comuna a l’estat italià.
(Catalunya, segle XIV)
Escrivà i secretari reial de Pere III el Cerimoniós.
Actuà especialment als actes per desposseir Jaume III de Mallorca; expedició reial a l’illa (1343), a la qual exercí funcions d’enllaç amb els prohoms mallorquins, i campanyes del Rosselló (1343-44). Llegí a l’església de Sant Joan de Perpinyà l’acta d’annexió del reialme de Mallorca.
Serví d’enllaç entre el monarca i el ja desposseït Jaume quan aquest era a Sant Vicent. En 1345 fou secretari de l’ambaixada tramesa a la cort papal d’Avinyó.
