(Barcelona, 1895 – 1976)
Funcionari de l’administració local. Es doctorà en dret i en lletres i fou alt funcionari de la Mancomunitat de Catalunya i de l’ajuntament de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, un índex de noms propis de la crònica de Muntaner, en col·laboració amb J.M. de Casacuberta, als “Estudis Universitaris Catalans” (1914), i el Vocabulari jurídic català (1934), amb Rafael Folch i Capdevila.
Foren fills de Bernat III Senesterra de Santaeugènia i de Caramany.
Bernat IV Senesterra de Santaeugènia i de Raset (Catalunya, segle XIV – 1434) Fou senyor de Monells, Ullastret i Sant Iscle. La seva mare, Gueraua de Raset, vengué el castell de Siurana a Lluís de Pontons (1419). Casat amb Francesca de Cruïlles i de Blanes. Morí assassinat; de la seva mort fou acusat Pere de Vilagut. El seu fill i successor fou Bernat V Senesterra de Santaeugènia i de Cruïlles.
Ponç Senesterra de Santaeugènia i de Raset (Catalunya, segle XIV – 1383/90) Coper de la reina Sibil·la. Anà a Sardenya amb l’estol reial (1382-83). La reina li preparà el matrimoni amb Violant Carròs, comtessa de Quirra, però no hi ha certesa de la seva realització.
(Catalunya, segle XV – després 1482)
Domèstic de la reina Maria. Fill i successor de Bernat IV Senesterra de Santaeugènia i de Raset.
Col·laborà en el setge de Girona i en el reforçament dels passos pirinencs (1462). Però més tard es passà a la banda de Joan II.
Li succeí el seu fill gran Bernat VI Senesterra de Santaeugènia i de Margarit (Catalunya, segle XV – vers 1484) No deixà fills de la seva muller Elionor de Barutell, per la qual cosa li succeí el seu germà:
Francesc I Senesterra de Santaeugènia i de Margarit (Catalunya, segle XV) Recuperà les possessions i reclamà també Siurana.
El seu fill gran i successor fou Lluís I Senesterra de Santaeugènia i de Vilanova (Catalunya, segle XV) Es casà amb Maciana de Josa i el seu fill fou Guillem II Senesterra de Santaeugènia i de Josa.
Germà de Lluís I fou Francesc Senesterra de Santaeugènia i de Vilanova (Catalunya, segle XV) La seva rebesnéta fou Maria Senesterra de Santaeugènia i de Casteràs (Catalunya, segle XVII – segle XVIII) Baronessa de Sornià. Casada (1708) amb el seu cosí germà Àngel Carles de Casteràs. Fou la darrera membre d’aquest llinatge.
Eren fills de Bernat I Senesterra de Santaeugènia.
Guillem I Senesterra de Santaeugènia (Empordà, segle XIII – Sardenya, Itàlia, segle XIV) Fou el successor del seu pare, amb el qual participà a la campanya d’Almeria (1309). Serví l’infant Alfons i tingué, vitalícia, la jurisdicció de Palau-sator. Fou conseller d’Alfons III. Amb els seus germans anà a Sardenya, potser després de la conquesta, i tots hi adquiriren feus. Guillem fou succeït probablement pel seu germà Ramon I.
Ramon I Senesterra de Santaeugènia (Catalunya, segle XIV – 1349) Conseller reial. El 1332 figurava entre els senyors feudals de Sardenya. Actuà com a ambaixador de Pere III el Cerimoniós prop de la infanta Elionor de Sicília, de cara a convenir el projectat i no realitzat matrimoni d’aquella amb l’infant Ramon Berenguer, oncle del rei (1337). El 1343 era cap militar a la frontera de l’Empordà. Cooperà aleshores als preparatius per a la primera invasió del Rosselló, de cara a desposseir Jaume III de Mallorca. A la segona campanya rossellonesa, el 1344, era membre del consell reial. Rebé, amb Francesc de Cervià, la submissió de Montesquiu.
Bernat II Senesterra de Santaeugènia (Catalunya, segle XIII – Calàbria, Itàlia, 1331) Anà a Sardenya amb el seu pare i germans, potser després de la conquesta, i tots hi adquiriren feus. Lluità per Frederic II de Sicília a Calàbria.
(Catalunya, segle XI – segle XIV)
Funcionari reial. En la monarquia franca i a Catalunya a l’edat mitjana, funcionari que tenia a les seves ordres el personal palatí; per això també rebia el nom de majordom.
A més de les funcions pròpiament palatines, portava la direcció de les campanyes bèl·liques.
A Catalunya el càrrec de senescal, anomenat també dapífer, va estar vinculat als Montcada.
(Catalunya, segle XIV – 1415)
Mestre racional i poeta. Membre del Consell de Cent, fou enviat a la cort de Joan I a Perpinyà per denunciar els abusos dels consellers reials, però el monarca no acceptà les acusacions.
A la mort del rei, com tot el patriciat barceloní es posà al costat de la reina Maria de Luna, i fou l’organitzador del procés contra els exconsellers de Joan I, entre els quals Bernat Metge. Més endavant, el 1396, fou enviat com a ambaixador de la ciutat a la cort siciliana de Martí l’Humà, per demanar-li que tornés al Principat.
Exercí diversos càrrecs oficials (batlle general de Catalunya, conseller en cap de Barcelona en tres ocasions, i mestre racional del rei Martí).
Fou també poeta, però de la seva producció només se n’ha conservat una poesia.
Potser fou fill seu Ramon Savall (Catalunya, segle XV) Poeta. En la seva poesia ataca el moviment dels pagesos de remença.
(Sarrià, Barcelona, 1266 – Xàtiva, Costera, 30 desembre 1335)
Alt funcionari reial. Fill de Vidal de Sarrià i germà de Vidal. Es distingí en les guerres mediterrànies de la casa catalano-aragonesa.
El 1286 fou enviat per Alfons III a ajudar el seu germà Jaume de Sicília amb un contingent de tropes; l’any següent fou nomenat almirall per Jaume, armà 12 galeres i amb contingents catalans i sicilians s’apoderà per sorpresa de Capri; des d’aquesta illa pogué saquejar i amenaçar Nàpols i el seu golf. Va sotmetre la Calàbria.
El 1295 fou enviat per Jaume II a França per confirmar el tractat d’Anagni i les noces del rei amb la infanta Blanca. Va rebre extensos dominis a la costa alacantina com a recompensa dels seus serveis.
Durant el regnat d’Alfons III el Benigne fou el personatge més influent i destacat dels que es reunien al partit de la reina Elionor de Castella.
(Catalunya, segle XV)
Síndic de la ciutat de Girona. Assistí al parlament de Catalunya reunit durant l’interregne (1410-12).
Amb el seu col·lega el jurista Guillem Domenge protestà vivament de la forma en què foren nomenats els compromissaris de Casp. Arribà a declarar davant el Parlament que no reconeixeria la sentència o compromís (1412).
Aquesta actitud inicial no seria obstacle per al seu acatament posterior al nou monarca elegit, Ferran I d’Antequera.
(Montpeller, França, segle XII – Illes Balears ?, segle XIII)
(o Jacques) Missatger montpellerí.
Enviat per Jaume I, en 1228, al rei de Mallorca. Havia de demanar-li la restitució de dues naus catalanes preses pels corsaris sarraïns. Féu el viatge en un lleny de seixanta rems. Davant la negativa rebuda, Sanç recordà al rei mallorquí que el seu senyor era fill del vencedor d’Úbeda (Pere I el Catòlic). L’observació li valgué amenaces a les quals respongué amb dignitat.
En 1229, ja envaïda l’illa i assetjada la capital, Sanç fou triat per Jaume I, amb Berenguer Durfort, com a batlle d’una partida de Mallorca que se sotmeté pacíficament. En tot cas els dos elegits, davant l’actitud animosa que trobaren més tard, acudiren novament al costat del rei poc abans de caure Palma de Mallorca.
(Catalunya ?, segle XIII – segle XIV)
Jueu, anomenat Çulema o Çuleyman en els documents. Fill de Jahudà i nebot de Samuel Abenmenassé.
Torsimany al servei de Jaume II, actiu al regne d’Almeria (1309-10) i en les negociacions diplomàtiques posteriors (sobretot en 1314-17) amb el rei de Granada i el pretendent a aquest regne.
