(Catalunya, segle XIV)
Frare de l’Hospital. No ha pogut ser establerta amb certesa la seva posició al quadre genealògic de llinatge.
Era comanador de l’orde a Francolí.
El 1319 fou un dels qui assistiren a l’acte de renúncia de l’infant Jaume, fill gran de Jaume II, dels seus drets de primogenitura reial.
(Catalunya, segle XII – Aragó, segle XII)
Noble. Pertanyent al casal vescomtal de la família.
Entrà com a monjo del Císter al monestir de Poblet. En sortí l’any 1174, amb dotze monjos, per fundar a Aragó el monestir de Pedra, del qual fou primer abat.
Segurament era un fill del vescomte Jofre I de Rocabertí, i germà d’Ermessenda.
(Catalunya, segle XV – 1510)
Fill de Jofre VII de Rocabertí i de Joana de So i de Castro.
El seu pare morí el 1479. El vescomtat passà aleshores al seu germà Felip Dalmau II.
Joan fou frare de l’orde de l’Hospital. Devers el 1489 morí un seu parent també hospitaler, Bernat Hug, de la branca dels Rocabertí de Cabrenys, i ell l’heretà.
Fou el pare de Joana de Rocabertí (Catalunya, segle XV – Aragó, segle XVI) Es casà amb un Lanuza, justícia d’Aragó. Les baronies de Verges i de Vinçà restaren així vinculades als Lanuza aragonesos.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Frare del Temple. Pertanyent a la família dels vescomtes de Rocabertí, però de filiació desconeguda.
Fou destinat a Terra Santa. Expulsats els cristians després de la caiguda d’Acre (1291), Dalmau figurà entre els defensors de la petita illa d’Arados, que no sucumbí fins al 22 d’octubre de 1302 als atacs dels turcs.
Fou dut al Caire, on passà un captiveri llarg i penós.
(monestir de Ripoll, Ripollès, fi segle X – segle XIII)
Cercle de monjos literats. Cultivaren especialment la poesia, la música, l’hagiografia, la gramàtica i altres arts liberals del trivi i el quadrivi, la Sagrada Escriptura i més tard la història.
Encara que al monestir ja es notava activitat literària des de mitjan segle X, l’increment de producció és del temps de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona (970-981); sobretot, però, prengué volada a causa de la presència d’Oliba al monestir.
Entorn d’ell treballaren activament companys seus com Joan de Santa Cecília de Montserrat, i deixebles aprofitats. Entre ells s’adreçaven cartes, es prestaven llibres, viatjaven des de Fontibre a Fleury i Pavia i Roma per cercar obres que no posseïen.
A la mort d’Oliba, molts d’ells continuaren produint, però a un ritme més alentit, per les pertorbacions internes que sofrí la comunitat monàstica. A la primera meitat del segle XII hi ha una revifalla, encara que generalment obra d’anònims.
No és pas de l’escola de Ripoll el poeta conegut per l’Anònim Enamorat que es conserva en un còdex ripollès del segle XII; més aviat sembla de la de Lorena.
La transcripció de llibres de l’escriptori durant tot aquest període fou molt notable. El catàleg dels còdexs de Ripoll confeccionat a la mort d’Oliba mostra la riquesa de texts amb què comptava l’escola per a la formació dels seus membres.
L’estudi de conjunt ha estat fet per Rudolf Beer i per Albareda; els texts de l’escola poètica foren publicats per Nicolau d’Olwer i la producció historiogràfica per Massó i Torrents i per Coll i Alentorn.
(Vic, Osona, 1658 – Escaladei, Priorat, 1682)
Monjo cartoixà i autor ascètic. Fill d’un teixidor vigatà, inicià la carrera eclesiàstica a Vic i la continuà a Barcelona.
Entrà a la cartoixa d’Escaladei el 1676 i professà el 1678. Tot seguit es remarcà pels fenòmens místics i direcció d’esperits, cosa que féu que, essent només diaca, fos nomenat mestre de novicis.
És autor d’alguns escrits i consells piadosos recollits en una biografia escrita per un seu company cartoixà, Josep Llerins, i publicada a Vic el 1893 pel canonge Jaume Collell.
Morí essent només diaca i se’l considerà venerable.
(Montellà del Cadí, Baixa Cerdanya, segle XVII – Vic, Osona, segle XVIII)
Frare filipó. Després d’ésser rector d’Ur i Vilar, entrà a la congregació de Sant Felip de Vic.
És autor de dues obres religioses, impreses en 1729 i 1732.
(Catalunya, segle XV – Girona, 1451)
Frare dominicà. Confessor de la reina Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim.
Es probable que influís en el decret reial del 1446 que erigí la Universitat de Girona, de la qual ell fou també professor de teologia.
(Catalunya, segle XIII)
Frare hospitaler. Fou castellà d’Amposta i prior del seu orde.
El 1295, amb el mestre del Temple Berenguer de Cardona, fou l’encarregat de conduir a Castella la infanta castellana Isabel, que havia estat promesa de Jaume II, per haver-se trencat el compromís matrimonial.
Tres anys després, al castell d’Argelers, signava com a testimoni dels acords entre el seu rei i Jaume II de Mallorca.
(Catalunya, segle XIII – Marroc, 1327)
Frare dominicà. Sembla que procedia del convent de Santa Caterina de Barcelona.
Jaume II l’envià al Marroc el 1309 i allí obtingué l’alliberament de 44 catalans captius del soldà. El 1312 el papa el nomenà bisbe de les comunitats cristianes de tot el Marroc, tot i que aquesta diòcesi depenia de l’arquebisbat de Sevilla. Per això hagué de defensar els seus drets davant l’intrús Juan de Palmela.
Adquirí cert ascendent a la cort marínida i afavorí els interessos dels catalans al Magrib. Gràcies a la seva intervenció, Ramon Llull pogué missionar a Tunis. Mantingué unida fins a la seva mort i relativament pròspera la petita comunitat cristiana del nord d’Àfrica.
Dades dels Països Catalans 