(Carcaixent, Ribera Alta, 1684 – València, 1764)
Arquitecte i escultor. Ajudant de fra Tomàs Vicent Tosca, la seva obra més coneguda és la que es refereix a la talla de retaules, com els majors de Sant Miquel, Sant Bartomeu i el Pilar, a València, i el de la parroquial de Sueca.
El 1713, sota la direcció de Francesc Vergara el Major, treballà com a escultor en la portada principal de la catedral de València. Fou també autor de la capella de la Comunió de la parròquia de Torrent.
(Alcoi, Alcoià, 5 maig 1871 – Anna, Canal de Navarrés, 2 setembre 1963)
Escultor. Molt jove anà a estudiar a Barcelona amb un cert Marsal. Una pensió de l’ajuntament d’Alcoi el portà a Madrid, on fou deixeble d’Agustí Querol. A l’Exposición Nacional del 1897 presentà Mater Dolorosa.
Del tema decoratiu, amb clara presència del Modernisme, passà per una etapa classicista i desembocà en la temàtica religiosa: talles Sant Joaquim, Santa Llúcia, bronze Sant Jordi (Alcoi, Museu del Casal de Sant Jordi), marbre Virtuts teologals i l’Àngel imposant el silenci (cementiri municipal d’Alcoi).
També féu els dos àngels de marbre blanc per a l’altar major de l’església de Sant Jordi (destruït el 1936), tot i que se’n conserva el guix (1918). És autor també del monument a Artigas a l’Uruguai, i de la Quadriga del Banco de Bilbao de Madrid.
Guanyà una segona medalla a Madrid el 1908 per Llavors, i la Creu d’Alfons XII per un monument a Cervantes.
(Rosselló, segle XII – segle XIII)
Escultor. Autor de l’estàtua tombal del bisbe d’Elna Ramon i de la de F. de Soler, datada el 1203 (ambdues obres signades), al claustre d’Elna. Hom atribueix al seu obrador dos capitells de l’ala meridional del mateix claustre.
Hi ha qui el creu possible autor del Crist i d’altres estàtues de la col·legiata de Sant Joan el Vell de Perpinyà, així com d’altres obres a Arles i a Canet de Rosselló.
Representant destacat de la darrera etapa de l’escultura romànica catalana, el seu art té similituds amb el del llombard Benedetto Antelami.
(Ciutadella, Menorca, 2 juny 1946 – )
Pintor. Es formà a l’Escola de Belles Arts de Madrid. La seva obra, acuradament realitzada, és realista en les formes i mostra un clar predomini del dibuix.
Ha tractat la natura morta i, sobretot, temes passionals, sovint incloent-hi referències a ell mateix. També ha realitzat escultures.
Veure> Josep Puchol i Rubio (escultor valencià, 1743 – 1797).
(València, 1743 – 1797)
Escultor. Fill d’un mestre d’obres. Deixeble de Lluís Domingo, al seu taller, d’on sortí mestre el 1767, i a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou aprovat d’escultura el 1768. Sembla ésser que, encara deixeble, viatja a Madrid, on potser fou alumne de Juan Pascual de Mena. El 1769 muntà taller propi i esdevingué acadèmic de mèrit.
Tinent de director a Sant Carles el 1771, s’anà desentenent del gremi de fusters, al qual també pertanyia, i el 1774 esdevingué director honorari d’escultura i dos anys més tard director efectiu. Succeí Ignasi Vergara en la direcció general de l’entitat fins a l’any 1793. Són coneguts els seus plets per qüestions de jurisdicció professional.
Entre les seves obres sobresurten els evangelistes Sant Joan i Sant Lluc a les petxines de la seu de València, el grup La Fe i la Caritat a la façana de l’església del Temple i l’altar de Sant Vicenç al convent de Sant Domènec. Hom li atribueix obres també al monestir de Portaceli de València i a l’església de Santiago d’Oriola.
El seu fill i deixeble fou Josep Puchol i Padilla (València, 1774 – segle XIX) Escultor. Col·laborà repetidament amb el seu pare.
(València, 1741 – 1812 ?)
Escultor. Deixeble d’Ignasi Vergara fins el 1763 i de l’Acadèmia de Sant Carles, d’on fou acadèmic emèrit el 1773 i també de San Fernando (1779). Fou tinent director honorari d’escultura (1781) i acadèmic conserge-taxador de Sant Carles (1787).
Hi ha obres seves al Museu de Belles Arts de València i col·laborà al retaule de la Mare de Déu del Lledó, a Castelló de la Plana.
(Castelló de la Plana, Plana Alta, 8 abril 1889 – 3 octubre 1974)
Pintor i escultor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a l’Escola de Llotja de Barcelona. D’ençà del 1927 exposà habitualment a la Pinacoteca de Barcelona. El 1950 fou nomenat acadèmic corresponent de San Fernando. Destacà com a paisatgista.
També és molt important la seva tasca dins el camp de l’arqueologia: fou un dels descobridors de les pintures rupestres del barranc de la Gasulla i publicà diversos articles de tema arqueològic.
(País Valencià, segle XVIII – 1832)
Escultor. Hom creu que era fill de Josep Piquer. Deixeble d’Ignasi Vergara, fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de la qual esdevingué director.
Obrà, entre d’altres, el baix relleu El papa Joan XXII fundant l’Orde de Montesa.
Fou el pare de Josep Piquer i Duart.
(València, 19 juliol 1806 – Madrid, 26 agost 1871)
Escultor. Fill de Josep Piquer i Montserrat. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a la de San Fernando de Madrid, viatjà a Mèxic i a París.
Escultor de cambra d’Isabel II de Borbó, féu bustos d’altes personalitats de la cort. De les seves obres cal destacar una estàtua de Ferran VII de Borbó, a l’Armería de Madrid.
Dades dels Països Catalans 