(Barcelona, 25 juliol 1946 – )
Escultora. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, de la qual fou professora.
Inicialment utilitzà el llautó, la fusta o la lona i realitzà obres pròximes al minimal art. Després emprà planxes de metall soldades per a construir simulacres d’objectes o de coses, en els quals introdueix, sovint, contrasts o “sorpreses” aprofitant el joc del ple/buit o bé del còncau/convex.
(Barcelona, 3 setembre 1895 – 9 novembre 1990)
Escultor. Format professionalment amb l’escultor Monegal.
Realitzà nombroses experiències en arts menors i atorgà a l’escultura un sentit complementari, decoratiu, de l’arquitectura. Amb una obra serena i clàssica, hereva del modernisme, participà en diverses exposicions i guanyà la primera medalla a l’exposició de les Arts Decoratives de Madrid (1949).
Té excel·lents relleus ceràmics, com els de l’altar major de l’església parroquial de Santa Eulàlia de l’Hospitalet del Llobregat. És l’autor de la llàntia de la Flama de la Llengua Catalana, a Montserrat.
(Barcelona, 29 març 1780 – Roma, Itàlia, 10 juny 1861)
Escultor neoclàssic. Considerat com el millor escultor de l’època d’Isabel II. Format a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, amb Salvador Gurri, se n’anà a Roma pensionat per la Junta de Comerç.
El seu estil és influït per l’escola florentina de l’època. En algunes obres seves s’observen les característiques romàntiques dels escultors francesos (Daoiz y Velarde, 1822).
Entre les seves escultures, cal remarcar: Gladiador ferit, Nereides (1802), al pati de la Llotja de Barcelona; una estàtua de Cervantes (1835); l’Obelisc del Dos de Maig, a Madrid, i el grup de Venys i Cupido.
(Manresa, Bages, 1886 – Capellades, Anoia, 1937)
Escultor i pintor. Format a l’Escola de Llotja, amplià estudis a París, on abandonà l’escultura per dedicar-se exclusivament a la pintura; es relacionà amb els cercles avantguardistes.
Participà en nombrosos certàmens col·lectius i obtingué medalla d’or a l’Exposició Internacional del 1911.
Abans de morir residí uns quants anys a l’Argentina.
(Barcelona, 1892 – 1969)
Escultor i pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Llotja de Barcelona. Fou pensionat a París, on treballà juntament amb Landouwsky.
Com a escultor excel·lí en el camp de la imatgeria religiosa.
Com a pintor féu decoracions murals per a alguns edificis de Barcelona. Féu exposicions individuals i participà en nombroses exposicions nacionals.
(Barcelona, 1905 – 1988)
Dibuixant, esgrafiador i escultor. Conegut com a Ferdinandus Serra. Format a l’acadèmia de les Arts amb Antoni Gelabert i Alart.
Reconstruí models escultòrics de la Casa dels Canonges de Barcelona i restaurà els importants esgrafiats de la Casa dels Velers de Barcelona (1929-33).
Durant la guerra civil treballà a Martorell, on es tractà amb Francesc Pujols. Restaurà i completà els esgrafiats exteriors del col·legi de l’Art Major de la Seda, a la Via Laietana, una de les obres que li han donat més anomenada.
És autor dels esgrafiats i de les pintures murals de molts edificis privats i públics de Catalunya, en sobresurten les obres pròpies a Piera (1941), Martorell, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Valls. També conreà el fresc.
El seu estil participa indiscutiblement del noucentisme i es basa en la tradició catalana de l’esgrafiat setcentista.
(Vic, Osona, 1944 – )
Escultora i pintora. Establerta a Olot des del 1950, hi estudià a l’Escola de Belles Arts. Exposà pintures per primera vegada l’any 1972.
Posteriorment s’ha dedicat, sobretot, a l’escultura de petit format que treballà amb una progressiva tendència a la simplificació de les formes. La seva temàtica se centra al voltant de la figura humana.
El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 1 maig 1911 – 7 octubre 2002)
Escultor i expert en el treball etnològic. Deixeble d’Àngel Ferrant a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Viatjà per Europa i després s’establí al Japó, on s’estigué molt de temps. En aquest país obtingué diversos premis i fou catedràtic d’escultura a l’Escola Militar nord-americana de Tòquio.
En tornar a Barcelona, la seva obra, tant la figurativa com la no figurativa, es mostrà molt influïda per la morfologia japonesa.
Participà en la formació del Museu Etnològic de Barcelona.
(Catalunya, segle XVII)
Escultor. Documentat des del 1648 fins al 1680.
Juntament amb Josep Ratés, l’any 1648 obrà una porta de marbre per al Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Acabà el retaule major de Santa Maria del Mar (1669) i contractà el de la parròquia de Sant Cugat del Rec, de Barcelona (1670), i el del Sant Crist de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa (1670).
Se li atribueix un escut d’armes a les Drassanes de Barcelona, l’única de les seves possibles obres conservada.
(Barcelona, 1749 – 1796)
Escultor. Fou deixeble de Salvador Gurri a Barcelona i d’Ignasi Vergara a València.
Es traslladà a Madrid, on treballà amb Francisco Gutiérrez i assistí a l’Academia de San Fernando, de la qual esdevingué acadèmic de mèrit.
De retorn a Barcelona, obrà diferents escultures per al portal de l’església del monestir de Montserrat, per a diferents retaules de l’església de la Mercè de Barcelona (com la imatge de Santa Maria de Cervelló, que presidia -abans del 1936- el seu altar), per al convent dels Dominics i per a l’església de Sant Gaietà.
Estilísticament s’inscriu en la transició entre barroc i neoclàssic.
Dades dels Països Catalans 