(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 7 juny 1913 – 28 maig 1977)
Escriptor.
Ha publicat treballs literaris i lingüístics, el llibre Proses rimades (1950) i obres de teatre com El retorn (1954), L’argenter de Girona (1955), El carlà de la Geltrú (1957), El cafè sense sucre (1961), La promesa del blanquer (1963), etc.
(Barcelona, 1865 – 1946)
Escriptor, llibreter i polític. Fill d’Eudald Puig i Soldevila.
Impulsà la Societat Catalana d’Edicions, presidí la Societat Econòmica d’Amics del País i la Junta de l’Hospital Clínic i fou vicepresident de la Societat d’Atracció de Forasters i de la Cambra Oficial del Llibre.
Fou, també diverses vegades, regidor de l’ajuntament de Barcelona.
Publicà, entre d’altres, les obres Relaciones entre los organismos benéficos y la represión oficial de la mendicidad para evitar la vagancia y remediar el pauperismo (1914), Curiositats barcelonines (1920) i Recuerdos de un setentón (1943).
(Barcelona ?, vers 1700 – Madrid, 14 juliol 1763)
Eclesiàstic i literat. Era beneficiat del Pi de Barcelona des d’abans del 1730.
Anà a Madrid cap al 1736, on fundà i dirigí amb Martínez Salafranca el “Diario de los Literatos de España”, que, a desgrat de la protecció del rei Felip V i del ministre José de Campillo, fou molt combatut a causa de la seva posició crítica i polèmica; sols sortí dos anys (1737-39).
Continuà a Madrid, on escriví sobre temes de crítica literària. El 1756 fou nomenat membre de l’Academia Española.
Manuel Pugès i Guitart (Manresa, Bages, 1877 – Barcelona, 1935) Escriptor. Havia estat redactor de “La Cataluña”, “La Veu de Catalunya” i “El Matí”. Exercí el càrrec de secretari del Foment del Treball Nacional. Publicà Como triunfó el proteccionismo en España (1931) i L’atur forçós.
Josep Pugès i Guitart (Manresa, Bages, 1879 – Barcelona, 1955) Editor i tècnic econòmic. Amb Eudald Serra i Buixó, fundà l’Editorial Ibèrica —continuada pel seu germà Pau Pugès— i Tipografia Catalana. Per encàrrec de Cambó, féu un estudi sobre les publicacions de la Lliga: “La Veu de Catalunya”, “D’Ací i d’Allà”, “Economia i Finances”, “Enciclopèdia Catalana” i també de l’Editorial Catalana, de la qual fou director.
(Reus, Baix Camp, 1899 – Perpinyà, 11 juliol 1978)
Escriptor.
De formació autodidàctica (era forner), formà part del cenacle d’avantguarda reusenc i col·laborà a les revistes “Reus 1973” (1923) i “La columna de foc” (1917). Fou un dels promotors de la publicació noucentista “Llaç”.
Empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera, publicà poesia: Infantaments (1932), La lluna dins el llac (1924) i, més tard, Nòpals. Elegies de guerra, 1921-22 (1931), Poemes de la revolució (1937) i Quatre gotes de sang (Dietari d’un català al Marroc).
El 1939 s’exilià a Perpinyà, on edità algun poema.
(Lleida, 1839 – 1904)
Escriptor.
Es dedicà sobretot a l’estudi de temes locals i comarcals de Lleida: Noticias sobre la beneficencia pública en Lérida (1901), Datos hidrográficos de la provincia de Lérida (1903), Pía Almoina de Lérida (1908), etc.
En català publicà poemes humorístics i de caire històric.
(Reus, Baix Camp, 1847 – Buenos Aires, Argentina, 1906)
Escriptor i periodista.
Es traslladà el 1867 a Buenos Aires, on col·laborà a “La Nación” i fundà “Almanaque Sudamericano”, que dirigí.
Publicà Viaje al infierno (1872) i Colección de artículos (1889) i diverses obres teatrals de caràcter còmic: Vaya un nene! (1871), El sombrero de D. Adolfo.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1780 – Madrid, 1842)
Polític i escriptor, conegut també com a Josep de Preses.
Després de viure a l’Argentina, Brasil i Mèxic, tornà a Espanya, on fou perseguit per les seves idees liberals i obligat a exiliar-se a França.
A més de diversos opuscles, publicà obres sobre temes econòmics: Memoria sobre el estado y situación política en que se hallaba el reino de Nueva España en agosto de 1823 (1824) i Pintura de los males que ha causado a España el gobierno absoluto de las antiguas Cortes, o de una carta constitucional dada por el rey Fernando (Bordeus, 1827).
(Catalunya, segle XVI)
Cal·lígraf i il·luminador de llibres.
L’any 1535 signà un contracte per fer un Saltiri per a l’església de la Selva del Camp, treball que no arribà a fer.
Escriví i decorà llibres de cor per a la catedral de la Seu d’Urgell (1537) i un dominical per a la seu de Tarragona (1562).
(Terrassa, Vallès Occidental, 8 abril 1892 – Barcelona, 14 desembre 1969)
Dibuixant i escriptor. Després de la primera etapa formativa a Barcelona, en què participà als Salons dels Humoristes, anà a París, on fou influït pel mestratge de Bernat Naudin.
En tornar a Barcelona continuà exposant, alhora que, pel seu humor, en la línia de Cornet i Junceda, col·laborà com a dibuixant en diverses revistes i diaris.
Publicà la biografia Junceda, home exemplar (1958) i Els tòpics de l’humorisme (1961). També il·lustrà diversos llibres i féu ex-libris.
Dades dels Països Catalans 