(Catalunya, segle XVI)
Diplomàtic i escriptor.
Obres seves són: Ayuntamiento para la embajada de Saboya, Aforismos y sentencias sacados de Tucídides, para que en España se consideren los enemigos confederados, i Cartas originales al marqués de Hinojosa y al conde de Fuentes.
(Sant Esteve d’En Bas, Garrotxa, 1879 – Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 30 juny 1914)
Escriptor. Eclesiàstic, col·laborà activament a la revista de Girona “Vida”.
Poeta romàntic, amb ecos parnassians i fins i tot noucentistes, publicà només un recull de poemes, a “Lectura Popular”.
És autor de dues obres teatrals: Cap d’estopes i Tartufisme.
(Llessui, Pallars Sobirà, 6 desembre 1905 – Barcelona, 25 gener 1987)
Advocat, escriptor i productor cinematogràfic. Vinculat des del 1929 a productores nord-americanes, especialment a Warner Bross, de la qual fou assessor.
Publicà la novel·la Verd madur (1957; traducció castellana –Siega verde– 1962), diversos mots de la qual, genuïns del Pallars, foren recollits al Diccionari català-valencià-balear.
Fundà, amb Amadeu Bagués, Pirene Films SA, per a promoure el cinema català (1960), i portà al cinema Siega verde (1960), que aconseguí d’estrenar en versió original catalana el 1968, després de tres anys de gestions personals amb la Dirección General de Cinematografía.
Contribuí al finançament dels primers films d’Antoni Ribas.
Ha escrit també la novel·la Una altra mena de fosca (1976).
(Catalunya, vers 1882 – Barcelona, 1918)
“Xavier Dachs“ Pintor, dibuixant i escriptor. Es féu conèixer com a dibuixant a “Fulls d’Art” (1905).
Estrafet físicament, formà part de la bohèmia negra modernista de Barcelona. Per tal de sobreviure falsificava teles i retaules antics.
Sembla que escriví algunes peces dramàtiques, i dirigí la revista “La Sardana” (1908).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Escriptor i frare. La seva personalitat resulta totalment desconeguda.
La cita del seu nom en un inventari bibliogràfic ha permès la creença, una mica arriscada a causa de possibles malentesos, que és l’autor de l’extens poema El testament d’En Serradell de Vic, atribució errònia, ja que l’autor d’aquest poema s’ha demostrat darrerament que és Bernat Serradell.
Alguns crítics conjecturen que aquest escriptor pot ser el protagonista del Llibre de fra Bernat, de Francesc de la Via.
(Girona, 1835 – 1895)
Escriptor. Essent molt jove començà a escriure poesies. La majoria de les seves obres foren publicades a la “Revista de Gerona”.
Mantingué a casa seva una tertúlia literària que era molt popular i que fou el nucli iniciador de l’Associació Literària de la citada “Revista de Gerona”.
És autor d’un volum de poesies.
(Girona, 1842 – 1899)
Metge i escriptor. Col·laborà a l’Associació Literària i a la “Revista de Gerona”, de les quals havia estat un dels fundadors. També col·laborà a la “Revista Histórica” de Barcelona.
Es dedicà a l’arqueologia. Féu un estudi remarcable sobre les escultures d’un sarcòfag romà conservat a l’església de Sant Feliu de Girona.
També fou especialista en numismàtica. Escriví treballs per a l'”Álbum Numismático Español”.
(Girona, 1842 – 1899)
Jurista i escriptor. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid, on fou passant de Francisco Silvela. Tornà a Girona, on exercí d’advocat.
Fou un dels fundadors de la “Revista de Gerona”, en la qual publicà obres de tema jurídic i col·laboracions de tema històric.
Col·laborà en la creació de la Universitat Lliure de Girona i en fou rector (1870-72).
(Girona, segle XVIII – segle XIX)
Metge i escriptor.
Es doctorà a la universitat de Montpeller, on era pensionat, amb la tesi Essai sur les passions de l’âme, considerées comme cause de maladies (1809).
En tornar a Girona, al final del mateix any, trobà la seva casa destruïda per les bombes napoleòniques.
(A Guarda, Pontevedra, Galícia, 1837 – la Garriga, Vallès Oriental, 2 octubre 1877)
Escriptora. Residí durant molts anys a Girona i Barcelona, i, bona coneixedora del català, participà activament en el nou moviment literari català.
Composicions seves foren incloses a Los trobadors nous i a Los trobadors moderns, guanyà la primera flor natural als jocs florals del 1859, amb Clemència Isaura, col·laborà en el “Calendari Català” i publicà Pembé-haré. Oriental (1856) i La desposada de Déu (1862).
En castellà publicà Horas crepusculares (1865) i La envidia y la caridad (1872).
Dades dels Països Catalans 