Arxiu d'etiquetes: el Vendrell (bio)

Casals i Defilló, Pau

46 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 29 desembre 1876 – San Juan de Puerto Rico, 22 octubre 1973)

Violoncel·lista, compositor i director d’orquestra. Alumne del famós violoncel·lista Josep Garcia i Jacot a Barcelona, durant la seva època d’estudiant va fundar un tercet que feia concerts “vetllades clàssiques” en un cafè de la ciutat, en el qual va conèixer Albéniz, que fou amic i conseller seu. Va estudiar a Madrid i a Brussel·les, i va acceptar un contracte per actuar en l’orquestra d’un teatre de París.

Després de passar angúnies econòmiques, va tornar a Barcelona, on substituí Garcia a l’Escola Superior de Música. Va fundar després un quartet de corda, i, després de dos anys de treballar intensament, començà la seva carrera de virtuós. El 1899 va debutar als Concerts Lamoureux de París, amb un èxit extraordinari.

“Sigueu fidels a la terra i a la llengua, no per tancar-vos i recloure-us, sinó per a tenir veu pròpia en el gran concert dels sentiments i les esperances dels homes.”

Fundà a Barcelona l’Orquestra Pau Casals (1920-39) i l’Associació Obrera de Concerts (1926-39). Formà un trio que va recórrer tot el món amb el violinista J. Thibaud i el pianista A. Cortot.

Durant la guerra civil espanyola féu diverses tournées, i més tard s’instal·là a Prada (Conflent), on organitzà uns Festivals de Música (1950), i el 1956 anà a residir a Puerto Rico.

Entre les seves obres sobresurten els oratoris El pessebre, sobre textos de Joan Alavedra (1960) i La visió de Fra Martí, la sardana Sant Martí del Canigó i L’himne de les Nacions Unides (1971).

Divulgà mundialment el Cant dels Ocells i fou un divulgador de la realitat i la història de Catalunya, que recordà i proclamà davant l’assemblea general de les Nacions Unides.

Després de la seva mort i restablerta l’autonomia, les seves despulles foren retornades i enterrades a la seva ciutat natal.

Ha estat considerat com el millor violoncel·lista del món i destacà especialment com a intèrpret de Bach.

Enllaç web:  Fundació i Museu Pau Casals

Carner i Romeu, Jaume

6 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 22 febrer 1867 – Barcelona, 26 setembre 1934)

Advocat i polític. Doctor en dret, exercí d’advocat a Barcelona.

Destacat nacionalista, fou vice-president del Centre Nacional Català (1899), elegit regidor per Barcelona (1901), fou un dels dirigents de la Lliga Regionalista, representant de l’ala republicana i més esquerrana; se’n separà el 1904, degut a l’actitud dretana que prenia, i fou un dels fundadors del setmanari “El Poble Català” i del nou partit, que també dirigí, el Centre Nacionalista Republicà (CNR) (1906-09), que agrupà fonamentalment la petita burgesia, substituït (1910) per la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR). Regidor i diputat pel Vendrell (1907-15) dins la coalició de Solidaritat Catalana.

El fracàs de la UNFR (1916) el féu retirar de la política i dedicar-se a l’advocacia i la indústria. El 1914 participà, encara, en el pacte de Sant Gervasi i en el Congrés de la Democràcia Catalana. Tornà a la vida política (1931) amb la República; diputat a les corts constituents per ERC, participà en la redacció de l’Estatut de Núria i fou elegit president de la Diputació Provincial de Catalunya. Azaña l’incorporà al seu segon gabinet com a ministre de finances (1931-33), on s’ocupà del plantejament de la reforma tributària i preparà el primer pressupost de la República. Malalt de càncer, dimití del càrrec i morí al cap de poc temps.

És autor d’Orientacions polítiques i socials del Centre Nacionalista Republicà (1907) i Els catalans i el comerç modern (1919).

Cañas i Cañas, Josep

Deixa un comentari

(Banyeres del Penedès, Baix Penedès, 23 maig 1905 – el Vendrell, Baix Penedès, 5 gener 2001)

Escultor i dibuixant. De formació autodidacta, exposà individualment per primera vegada a Barcelona l’any 1931 (Sala Parés). Becat per la Generalitat, el 1935 feu estades a Londres i a París. Després de la guerra civil féu una llarga estada a Mèxic, on recreà el tema indigenista i que ha influït notablement la seva producció posterior. Té obra als museus d’art modern de Barcelona, Madrid, Bilbao, Mèxic, etc.

Entre les seves obres més populars, cal destacar-ne els monuments A fra Ginebre Serra (a Carmel, Monterrey, Califòrnia), La Sardana (parc de Montjuïc de Barcelona) i el monument Als castellers (Vilafranca del Penedès, 1963). És autor del llibre El Vandalismo glorificado (1975).