(Balaguer, Noguera)
Antic convent de trinitaris, fundat vers el 1290 al santuari de Santa Maria de les Parrelles, al nord-oest de la ciutat, sota la protecció del comte Ermengol X de Cabrera.
El 1809 els religiosos passaren a residir dins la ciutat, on subsistiren fins el 1835.
L’església i convent foren demolits i les pedres aprofitades per a la nova casa de la ciutat (1854) i altres edificis.
Santuari (Mare de Déu dels Pallerols), situat prop del cim de la muntanya de Pallerols, un dels contraforts més meridionals dels ports de Beseit, que separa les aigües del riu de la Sénia i de l’Ebre.
Al nord de la vila, al límit amb el terme de la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat).
Actualment és una capella-pedró considerada ermita.
(Bagà, Berguedà)
(ant: els Banyadors) Santuari (la Mare de Déu de Paller), situat a la capçalera del torrent de Paller, afluent per l’esquerra del Bastareny.
El primitiu santuari era a la masia de Paller de Dalt, on hi ha restes de l’església; esmentat ja el 1200, era sota la cura d’un sacerdot i donats i tenia una nombrosa confraria de devots. Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687.
El 1747 s’inicià la construcció de l’actual santuari a Paller de Baix, prop de la font dels Banyadors (per això se’n digué també Santa Maria dels Banyadors); era costum que els devots s’hi banyessin i que se n’emportessin aigua, considerada miraculosa.
A partir del 1772 fou ornamentat amb retaules i altars que foren destruïts en bona part el 1936, i reconstruïts després.
(Palau-solità i Plegamans, Vallès Occidental)
Antiga comanda templera. Creada en 1150-60, era la principal de la regió de Barcelona i els seus béns s’estenien des d’Osona i el Montseny fins a Montjuïc.
El seu comanador -Berenguer de Santvicenç (1159-63) és el primer conegut- governava també la casa templera de la ciutat de Barcelona, on residia habitualment.
A l’extinció de l’orde (1317) passà als hospitalers, que l’integraren al gran priorat de Catalunya i a la casa hospitalera de Barcelona (1328).
Era a la dreta de la riera de Caldes, a l’indret de Santa Magdalena; en resta l’església, sense culte, i els murs del casal.
(Gurb, Osona)
Santuari (la Mare de Déu de Palau) i antiga pabordia del monestir de Ripoll (dita també prepositura d’Osona), de la parròquia de Granollers de la Plana, a la dreta del Gurri.
El nom prové d’un antic palau comtal, documentat des del 897, que cedí a Ripoll el comte Sunyer el 943. Recuperat per Ripoll després d’un quant temps d’usurpació (1089), fou erigit en pabordia regida per un monjo, amb un clergue i alguns donats.
Pràcticament era un lloc d’hostalatge dels monjos ripollesos en el seu camí a Barcelona. El paborde d’Osona o de Palau administrava els béns ripollesos d’Osona i d’una part del Bages.
Els darrers segles tenia un palau i una capella propis, prop del monestir de Ripoll, dits la Pabordia de Palau. El càrrec i l’administració s’extingiren el 1835.
(Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà)
Veïnat i santuari (Mare de Déu de Palau), situats a la dreta de la Muga, aigua avall d’Albanyà.
El santuari és un exemplar romànic, de pedra, amb volta apuntada.
(Anglesola, Urgell)
Antic priorat benedictí (Sant Pere del Paganell), prop de l’antic camí ral a Lleida (resta només el nom de la partida de Sant Pere).
El lloc pertanyia des del segle XIII al monestir de Santa Cecília de Montserrat. L’abat d’aquest monestir nomenava els priors, coneguts des de l’any 1347.
Decadent el 1472, era en plena ruïna a mitjan segle XVI.
(Rialb de Noguera, Pallars Sobirà)
Antiga abadia benedictina (Sant Vicenç d’Oveix), a l’antic terme de Surp, al lloc dit antigament Insitil, prop de la Noguera Pallaresa, fundada segurament en temps de Lluís el Piadós (rebé privilegi d’immunitat i confirmació de béns de Lotari el 834).
El 868 es fusionà amb l’abadia de les Maleses, de la qual se separà abans de la fi del segle X, quan ja havia caigut en mans dels comtes de Pallars, els quals el 1010 li restituïren els béns davant el bisbe Ermengol.
Entre el 1040 i el 1075 els comtes l’encomanaren al bisbe d’Urgell, i el 1100 fou unida a Gerri, de la qual romangué ja sempre filial.
El 1312 el seu cap s’intitulava encara abat, però la comunitat era només de 4 preveres. Continuà amb aquest caire secular dos segles més, regida per un prior, monjo de Gerri.
Gairebé no n’hi ha cap resta.
(Organyà, Alt Urgell)
Antic priorat canonical (Santa Maria d’Organyà), establert el 1090 a l’església parroquial d’Organyà. Ja el 1057 Isarn Ramon de Caboet l’havia dotada de cara a l’erecció d’un monestir benedictí que no s’arribà a fundar.
Després d’un temps de crisi i de dilapidació de béns, el 1090 Guitard Isarn hi convocà en magna assemblea els canonges d’Urgell, els de Cardona, els de Solsona i el prior de Tresponts; es restablí la dotació i, amb el consentiment del bisbe d’Urgell, hom hi instituí la canònica augustiniana. El bisbe d’Urgell nomenava els priors i els canonges (normalment quatre).
En 1202-04 s’originaren plets entre els vescomtes de Castellbò, senyors de Cabó, i el bisbe, per obtenir l’autonomia i la independència de la canònica respecte a la mitra urgellesa, cosa que obtingueren el 1224.
Fou unida, amb tots els seus béns, per una butlla del papa Pau III el 1539 a la mensa capitular de la Seu d’Urgell i es convertí en col·legiata secular, amb set canonges i un prior, que era cosenyor de la vila.
(Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà)
Santuari (1.180 m alt) (la Mare de Déu dels Oms), situat al sud-oest del poble, en un coll que separa les aigües de les rieres de Merlès i de Borredà.
L’església fou construïda al segle XVIII. La imatge de la Mare de Déu és advocada per a les trencadures i les malalties del bestiar.
Dades dels Països Catalans 