Masia i capella, dins la parròquia de Santa Eulàlia de Pardines, vora el límit amb el terme de Prats de Lluçanès, prop del Besí.
Consta existent des del 1164. La capella actual fou reedificada al segle XVIII.
Església del veïnat de Casals, esmentada ja el 1282, romànica, on s’ha venerat tradicionalment una imatge de la Mare de Déu del segle XIII, de fusta, policromada.
(Sant Martí de Centelles, Osona)
Església, sufragània de la vila, situada prop de la cinglera, a la part de llevant del pla de la Garga, esmentada des del 1162.
L’església actual es renovà el 1738.
(Peralada, Alt Empordà)
Petit monestir de donades, adaptat més tard a la regla benedictina, a l’antiga parròquia de Sant Joan Sescloses, dins l’antic terme de Vilanova de la Muga.
Hom en té molt poques notícies: era regit per una priora entre el 1291 i el 1374, i el seu territori pertanyia originalment al monestir de Banyoles; més tard estigué relacionat amb Santa Maria de Roda i Sant Pere de Rodes, i des del 1091 fou el senyor de la parròquia de Sant Joan, on radicava el monestir.
No en resten ruïnes identificades; sembla, però, que es trobava a poca distància de la vila de Castelló d’Empúries, que ha absorbit l’antiga parroquialitat de Sant Joan Sescloses.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell)
Antiga canònica, situada prop de la catedral, on més tard fou edificat el convent de dominicanes.
L’erigí el bisbe d’Urgell Ermengol al principi del segle XI, i la dotà en el seu testament del 1035. El 1036 hom en diu cenobi, i el 1122 es reorganitzà la seva comunitat, que havia caigut en una certa decadència. Sembla que adoptà la regla de sant Agustí.
Subsistí fins a la fi del segle XIII, que fou suprimida pel bisbe Guillem de Montcada (1294-1308), i donà la seva dotació a la canònica catedralícia o de Santa Maria.
(Viladrau, Osona)
Ermita (1.300 m alt), que corona un roquissar, en un contrafort del Matagalls, sobre el santuari de Sant Segimon del Montseny.
Fou erigida vers el 1550 per un ermità de Sant Segimon anomenat Miquel, procedent de Borgonya. Era lloc de molta devoció.
El nom li prové d’uns petits barrets de palla que es guardaven a la capella i que, segons que era fama, guarien el mal de cap.
Es manté sencera, però sense culte des del 1936.
Església de la ciutat, existent ja a la fi del segle XIII, dita del Pla, en oposició a la de Sant Miquel de la Mar.
El 1304 s’hi instituí un dels vuit priorats, annexos al capítol de la catedral. El canonge prior hi residia.
Subsisteix encara, bé que renovada.
(Riudaura, Garrotxa)
Església, al límit amb el terme de la Vall de Bianya, situada al cim de la serra de Sant Miquel del Mont, continuació vers l’est de la serra de puig Estela, des de l’antic hostal de la Serrota fins a Sant Andreu del Coll, serra que separa les valls de Ridaura i de Bianya.
L’església havia estat parròquia (consagrada el 958) i esdevingué després sufragània de la de Santa Margarida de Bianya.
(la Pobla de Lillet, Berguedà)
(abans dita Sant Miquel de Lillet) Església romànica, de planta rodona, situada a poca distància vers el sud de l’antiga canònica de Santa Maria de Lillet.
És esmentada des del 1195. És probablement una església votiva aixecada pels senyors del castell de Lillet.
Estigué abandonada un parell de segles, fins que el 1935 fou restaurada per Jeroni Martorell a instàncies dels Amics de l’Art Vell.
Dades dels Països Catalans 