(Benavarri, Ribagorça, 1717 – Tarassona, Aragó, 1795)
Bisbe. Féu estudis eclesiàstics i de jurisprudència a Osca. El rei li concedí un benefici a la Seu d’Urgell (1753) i l’ardiaconat de Ledesma (1758) a la catedral de Salamanca, d’on fou vicari general i provisor. Bisbe de Tarassona (1766).
És autor d’alguns escrits pastorals i d’una concòrdia sobre l’impost de l’excusat (1777).
(Perellós, Rosselló, vers 1348 – Embrun, Provença, 1 maig 1427)
Eclesiàstic. Fill de Francesc de Perellós, primer vescomte de Rueda. El 1370 era canonge de Mallorca. Probablement per influència del seu pare, que residia a la cort reial de París, fou nomenat arquebisbe d’Embrun (1378) pel papa avinyonès Climent VII.
Fou addicte al papa Benet XIII, que el 1401 li trameté, per petició seva, Vicent Ferrer perquè prediqués contra els valdesos en la seva arxidiòcesi. En l’acció pastoral l’ajudà el seu vicari general Jaume Albert, fill de Perpinyà.
El 1415 prestà homenatge a Perpinyà, per mitjà del seu germà Ramon, segon vescomte de Rueda, a l’emperador Segimon.
Veure> Pasqual, Pere (eclesiàstic, escriptor i sant valencià, 1227-1300).
(Binissalem, Mallorca, segle XVII – Palma de Mallorca, 1718)
Eclesiàstic. Fou canonge de la diòcesi de Palma. Destacà com a teòleg i hel·lenista. Ocupà el càrrec de conseller-jutge de competències del regne de València.
(Beneixama, Alt Vinalopó, 20 desembre 1811 – Toledo, Castella, 24 desembre 1891)
Eclesiàstic i cardenal. Ordenat de sacerdot (1836), ocupà càrrecs parroquials a Beneixama i València i fou catedràtic universitari de moral i religió. Fundà el periòdic “El Eco de la Religión”, que féu una intensa campanya contra els qui volien la llibertat religiosa.
El 1858 fou nomenat bisbe de Conca. Al concili Vaticà I (1870) féu un discurs sobre la infal·libilitat del papa. Senador el 1871, el 1875 fou promogut a arquebisbe de Santiago de Compostel·la, on impulsà la restauració de la basílica i fundà el manicomi de Conjo.
Fet cardenal (1877) per Pius IX, el 1885 fou traslladat a Toledo com a arquebisbe.
(Bolquera, Alta Cerdanya, 1864 – Perpinyà, 6 març 1941)
Eclesiàstic. Fou vicari general de la diòcesi de Perpinyà en temps del bisbe Juli Carsalade, i vicari capitular a la mort d’aquell, el 1932.
Conreà i protegí les lletres catalanes.
(Benavarri, Ribagorça, 3 desembre 1706 – Ki-chien, Xina, 6 març 1778)
Missioner i bisbe. Estudià a la universitat de Saragossa i el 1728 ingressà a l’orde dominicà. El 1736 anà com a missioner a les Filipines, on fou catedràtic de la universitat de Manila (1739), prior del convent de Manila i procurador general de l’orde.
El 1753 fou nomenat bisbe de Sinópolis i vicari apostòlic de Fujian (Xina). Desplegà una gran activitat missionera i fou nomenat administrador apostòlic de les províncies de Zhejiang i Jiangxi.
És autor d’escrits pastorals i d’una Relación sobre el martiri d’alguns missioners.
(Oriola, Baix Segura, 2 novembre 1849 – Massamagrell, Horta, 22 agost 1914)
(Francesc Simon i Ródenas) Prelat i frare caputxí. Fou bisbe de Santa Marta, a Colòmbia, des del 1904. Hagué de renunciar al càrrec per malaltia.
(València, 6 novembre 1827 – Madrid, 23 novembre 1886)
Eclesiàstic. Ordenat de sacerdot (1850), i doctor en dret, fou vicari capitular i governador eclesiàstic a Santiago (Cuba), on després de la revolució del 1868 estigué empresonat uns quants mesos per desobediència al govern espanyol.
Fou bisbe d’Almeria (1876-86).
(País Valencià, segle XVI)
Prelat. El 1560 fou nomenat bisbe de la diòcesi occitana de Comenge.
És autor dels llibres Diálogos sutiles y notables (1567) i Sobre la diferencia de hablar i escribir, y de cuál debe ser el cronista del príncipe.
Dades dels Països Catalans 