(Rojals, Baix Segura, 10 desembre 1922 – Gijón, Astúries, 12 febrer 2020)
Director escènic. Professor de l’Escuela Superior de Arte Dramático (Madrid), començà en el teatre independent amb la seva companyia Teatro del Arte.
El 1962 muntà La camisa, de Lauro Olmo, a l’emblemàtic Dido Teatro, i guanyà el Premio Nacional de Teatro. Dirigí durant alguns anys el Teatro Español.
Entre les seves escenificacions destaquen El príncipe constante (1988), de Calderón, i La loba (1993), de Lillian Hellman.
(Barcelona, 1897 – 1961)
Actor i director escènic. Actuà intensament al teatre català.
(Castres, Llenguadoc, 16 desembre 1881 – Perpinyà, 2 març 1943)
Escriptor en francès, director teatral i fundador de revistes (“Le Cri Catalan”, 1909, i “Le Coq Catalan”, 1917), etc.
Com a poeta és autor de Primoroses et rimes roses (1905), La terrasse au soleil (1921), Poèmes d’amour et d’automne (1928), etc. Conreà també el teatre i les narracions, i escriví l’autobiografia en forma de novel·la Pèl mouchí, histoire d’un petit garçon (1936).
Fou germà seu Lluís Bausil (Carcassona, Llenguadoc, 1878 – Perpinyà, 1945) Pintor postimpressionista. Pintà presseguers florits i són remarcables les seves poètiques aquarel·les.
(València, 1960 – )
Director de teatre. Realitzà estudis d’interpretació (1977-81) i el 1985 es diplomà com a director a The British Theatre Association for Directors and Drama Instructors de Londres.
L’any 1982 fundà a València la companyia Moma Teatre i debutà com a director amb El malalt imaginari, de Molière.
A partir del 1986 continuà la seva activitat com a director de nombrosos muntatges: Entre els porcs, d’A. Fugard (1990), El cas Woyzeck, de G. Büchner (1992), Metro, de P. Sanguino i R. González (1993), Borja-Borgia, de Manuel Vicent (1994), Càndid, de Voltaire (1995), El muntaplats, d’H. Pinter (1996), Las sillas, d’E. Ionesco (1997) i L’altre, de P. Zarzoso (1997).
Ha estat guardonat com a millor director pels Premis del Teatre de la Generalitat Valenciana.
(Alzira, Ribera Alta, 21 gener 1964 – )
Autor, actor i director teatral. Titulat per l’Escola Superior d’Art Dramàtic i Dansa de València (1983-86), el 1994 fundà, juntament amb Toni Benavent, la companyia Albena Produccions, amb la qual montà les seves pròpies obres.
D’entre la seva producció, fonamentalment de caràcter humorístic, destaca Viu com vulgues (1989), coescrita amb Alfred Picó, Nit i dia (1993), feta a quatre mans amb Ferran Torrent, Curriculum (1994), del qual és coautor amb Pasqual Alapont, que obtingué el premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana i el de la Crítica Teatral de Barcelona; Per què moren els pares? (1996), premi al millor text teatral del 1998; Mandíbula afilada (1997), premi Cavall Verd de l’AELC; Joan el Cendrós (1998), Besos (1999) i L’any que ve (1999), coescrites amb Roberto García, amb qui també col·laborà en guions televisius com Càsting i Happy House.
(València, 2 maig 1957 – )
Directora teatral. Professora a l’Institut del Teatre de Barcelona, entre el 1978 i el 1980, de la secció de vídeo i interpretació. Ajudant de direcció en diversos muntatges, ha dirigit entre altres Món, dimoni i carn (1982), La missió (1990, premi Serra d’Or), Combat de negre i gossos (1988) i Muelle Oeste (1993).
També ha portat a escena Els vells temps (1999), El Parc (1992) i Les presidentes (1998). El 1999 posà en escena Mein Kampf i el 2000, una versió d’Angst essen Seele auf, traduïda amb el títol de Por, menjar-se ànima.
Darrerament ha dirigit, entre altres muntatges, Solness, el constructor (2000), Jubileum (2001), El idiota en Versalles (2001), Ball trampa (2001), Sallinger (2002), Cara de foc, Un enemic del poble (2003), Lear (2003), El retorn al desert (2003), Gènova 01 (2004), Cançons dedicades (2004), Raccord (2005), Les escorxadores (2006), Un lloc conegut (2008), Fairy (Contes de fades) (2007), Què va passar quan Nora va deixar el seu home (2008), Ricard II (2009) i una adaptació de L’Auca del Senyor Esteve (2010), de Santiago Rusiñol.
Enllaç web: Carme Portaceli
(Barcelona, 26 agost 1916 – 23 abril 1999)
Director de teatre. Dugué a terme una tasca rellevant en la promoció del teatre català durant la postguerra. Del 1943 al 1953 fou director de la Passió d’Horta i, el 1948, fou un dels fundadors del Foment de l’Espectacle Selecte i Teatre Associació (FESTA).
El 1952 codirigí l’Auto Sacramental de P. Calderón de la Barca i, entre el 1955 i el 1957, dirigí juntament amb Esteve Polls el desaparegut teatre Alexis.
L’aspecte més rellevant de la seva tasca fou la direcció del teatre Romea i la Companyia Titular Joan Capri durant vint-i-cinc anys.
Dirigí actors destacats del teatre català.
(Pamplona, Navarra, 1918 – Barcelona, 29 juny 1997)
Autor i director teatral. Des del 1926 residí a Barcelona, on es formà a l’Institut del Teatre.
El 1943 fundà el Teatro de Estudio per donar a conèixer l’avantguarda europea, d’Ibsen a Sartre, i més tard, el Teatro de Cámara de Barcelona. Els anys 1960 i 1970 representà sobretot teatre clàssic espanyol.
Com a autor, cal fer esment de La ciudad sumergida (1955), La esfinge furiosa (1955), La trompeta y los niños (1961), La ira del humo (1963) i Summa, estrenat a París el 1981.
Destacà com a director en El pleito matrimonial, de Calderón, les òperes Tiefland (Terra baixa), d’E. d’Albert, Amunt, d’Altisent, etc.
(València, 28 juny 1940 – )
Autor i director teatral en castellà.
Director entre 1957 i 1966 de diversos grups de teatre, el 1971 es nomenat professor de l’Institut del Teatre, el 1977 fundà el Teatro Fronterizo i el 1981 l’Asociación Cultural Escena Alternativa.
Assolí l’èxit amb ¡Ay, Carmela! (1986), adaptada al cinema; altres obres seves que cal destacar són La noche de Molly Bloom (1977), El cerco de Leningrado (1989-93) i El lector por horas (1996).
Premi Nacional de Teatre el 1990 i Premi d’Honor de l’Institut del Teatre el 1997.
(Barcelona, 1831 – 24 agost 1881)
Actor, director i escriptor teatral. Actuà habitualment en català. En 1864-65 era primer actor i director de la companyia del Teatre dels Camps Elisis de Barcelona.
El 1865 passà al Romea, on estrenà L’ajuda de Déu, de Francesc de Sales Vidal. El 1876 actuà al Gran Teatre del Liceu.
Com a autor deixà el drama La ferida del cor (1875) i algunes comèdies.
Dades dels Països Catalans 