(Barcelona, segle XV)
Diplomàtic. Serví Alfons IV el Magnànim.
El 1432, al castell de Rodes, en companyia del seu col·lega Rafael Ferrer i en presència d’alts jerarques de l’orde de l’Hospital, signà amb els ambaixadors d’Egipte un tractat de pau.
(Barcelona, 26 octubre 1869 – 24 gener 1946)
Enginyer industrial.
Ocupà càrrecs importants d’ensenyament, com els de professor de màquines i sots-director de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, professor de tecnologia i de resistència de matèries de l’Escola de Treball de la Mancomunitat de Catalunya, i de l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, de Barcelona.
Presidí l’Acadèmia de Ciències i Arts. Fou sots-director de la Maquinista Terrestre i Marítima.
És autor de moltes traduccions d’obres tècniques estrangeres i dels treballs originals La electrificación de fábricas y talleres i Tecnología industrial.
El seu germà fou Francesc Serrat i Bonastre (Barcelona, 9 gener 1871 – Madrid, 20 desembre 1952) Diplomàtic. Fou ambaixador a Tànger, Belgrad (1924), Viena (1926), etc.
(Catalunya, segle XIV)
Diplomàtic.
Al servei de Pere III el Cerimoniós i de la reina Elionor, aquesta el trameté com a ambaixador a Sicília (1372), davant el seu germà Frederic III el Feble, per tal de protestar dels compromisos que aquest contreia amb els angevins, en detriment de les vinculacions catalanes del reialme sicilià.
(Catalunya, segle XVI – Praga, Txequia, 15 octubre 1608)
Comanador de Moratalla (Múrcia) a l’orde de Sant Jaume. Fill de Joan de Santcliment i d’Hostalric-Sabastida.
Es distingí a la batalla de Lepant (1571) i fou ambaixador a Flandes i davant l’emperador.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller i diplomàtic.
Durant el regnat de Jaume I servia al seguici de l’infant hereu Pere. Aquest l’envià a Tunis el 1274, en una missió de característiques desconegudes, i que podia ser molt bé un contacte secret amb els sicilians exiliats per la dominació angevina.
Era governador interí de València el 1284. En aquestes funcions cooperà a les negociacions de Conrad Llança amb el regne de Granada.
Dos anys després, regnant ja Alfons II el Franc, fou ambaixador a Granada i a Tremissèn. En aquest sultanat prepararia la renovació dels acords de pau i treva vigents en anys anteriors.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Diplomàtic. Serví Jaume II.
El 1308 fou ambaixador a Bugia i preparà la situació perquè els missatgers d’aquesta ciutat nord-africana es traslladessin a Barcelona i hi convinguessin el tractat de 8 de maig de 1309, que establia notables avantatges per als catalans.
Tornà aleshores a Bugia perquè el soldà ratifiqués les còpies del tractat, que ell duia.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1369 – Roma, Itàlia, 1445)
Eclesiàstic. Després de doctorar-se en dret a Bolonya es posà al servei de Benet XIII, papa d’Avinyó, en pugna amb el de Roma.
El 1397 obtingué de Bonifaci IX un acord provisional per tal que no cedís a les pretensions dels ambaixadors de Castella, Anglaterra i França, que volien solucionar el Cisma amb la renúncia de tots dos papes.
El 1404, després del setge francès d’Avinyó i del confinament de Benet XIII, continuà les seves ambaixades davant els pontífexs de Roma Innocent VI i Gregori XII, sense resultats positius.
Acompanyà Benet XIII en la retirada cap a terres de Martí l’Humà i, finalment, a Peníscola. Deposat Benet XIII pel concili de Constança (1417), l’any següent el deixà, sota fermança d’Alfons el Magnànim d’ésser protegit personalment.
Fou rector de Montblanc, canonge de Lleida i ardiaca de València. Féu encara algunes missions per compte del rei. El 1429 aconseguí la renúncia de Gil Sánchez Muñoz, que havia succeït Benet XIII amb el nom de Climent VIII.
El 1433 rebé el nomenament de bisbe de Barcelona. Assistí a les Corts de Montsó (1435) i a les de Tortosa (1442), presidint el Braç eclesiàstic.
(Catalunya, segle XVII)
Diplomàtic. Regent de la tresoreria catalana quan Joan d’Àustria va governar Catalunya.
Ell i Romeu de Ferrer foren els representants d’Espanya a la comissió franco-espanyola que procedí a la nova delimitació de la frontera després del tractat dels Pirineus (1659).
Els comissaris espanyols i francesos, sense haver pogut arribar a un acord, van trametre als primers ministres Mazzarino i Haro les actes de les negociacions, perquè resolguessin la discrepància.
Ambdós plenipotenciaris van encarregar a Miquel Salvà i Jacint Serroni la tasca d’escollir les poblacions de la vall de Querol que havien de pertànyer a França.
(Barcelona?, vers 1610 – Madrid, 1 febrer 1683)
Diplomàtic. Regent de la tresoreria de la generalitat. Fill de Miquel de Salbà i de Vallseca.
El 1659 fou comissionat amb el jurista Josep Romeu i Ferrer per fixar els límits fronterers establerts pel tractat dels Pirineus i el 1660 es reuní a Llívia amb Giacinto Serroni, bisbe d’Aurenja i delegat francès, i aconseguí de conservar per al Principat l’enclavament de Llívia.
Posteriorment fou nomenat lloctinent general de Mallorca (1663-67).
El 1682 fou creat marquès de Vilanant, antiga senyoria heretada de la seva mare Melciora de Vallgornera i de Llupià.
(Catalunya, segle XIV – abans 1410)
Cirurgià reial i diplomàtic.
En 1392-93 era a París com a actiu informador del rei Joan I, que li escrivia sovint lletres redactades en termes molt afectuosos.
Dades dels Països Catalans 