(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Diplomàtic. Serví Jaume II.
El 1308 fou ambaixador a Bugia i preparà la situació perquè els missatgers d’aquesta ciutat nord-africana es traslladessin a Barcelona i hi convinguessin el tractat de 8 de maig de 1309, que establia notables avantatges per als catalans.
Tornà aleshores a Bugia perquè el soldà ratifiqués les còpies del tractat, que ell duia.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 1369 – Roma, Itàlia, 1445)
Eclesiàstic. Després de doctorar-se en dret a Bolonya es posà al servei de Benet XIII, papa d’Avinyó, en pugna amb el de Roma.
El 1397 obtingué de Bonifaci IX un acord provisional per tal que no cedís a les pretensions dels ambaixadors de Castella, Anglaterra i França, que volien solucionar el Cisma amb la renúncia de tots dos papes.
El 1404, després del setge francès d’Avinyó i del confinament de Benet XIII, continuà les seves ambaixades davant els pontífexs de Roma Innocent VI i Gregori XII, sense resultats positius.
Acompanyà Benet XIII en la retirada cap a terres de Martí l’Humà i, finalment, a Peníscola. Deposat Benet XIII pel concili de Constança (1417), l’any següent el deixà, sota fermança d’Alfons el Magnànim d’ésser protegit personalment.
Fou rector de Montblanc, canonge de Lleida i ardiaca de València. Féu encara algunes missions per compte del rei. El 1429 aconseguí la renúncia de Gil Sánchez Muñoz, que havia succeït Benet XIII amb el nom de Climent VIII.
El 1433 rebé el nomenament de bisbe de Barcelona. Assistí a les Corts de Montsó (1435) i a les de Tortosa (1442), presidint el Braç eclesiàstic.
(Catalunya, segle XVII)
Diplomàtic. Regent de la tresoreria catalana quan Joan d’Àustria va governar Catalunya.
Ell i Romeu de Ferrer foren els representants d’Espanya a la comissió franco-espanyola que procedí a la nova delimitació de la frontera després del tractat dels Pirineus (1659).
Els comissaris espanyols i francesos, sense haver pogut arribar a un acord, van trametre als primers ministres Mazzarino i Haro les actes de les negociacions, perquè resolguessin la discrepància.
Ambdós plenipotenciaris van encarregar a Miquel Salvà i Jacint Serroni la tasca d’escollir les poblacions de la vall de Querol que havien de pertànyer a França.
(Barcelona?, vers 1610 – Madrid, 1 febrer 1683)
Diplomàtic. Regent de la tresoreria de la generalitat. Fill de Miquel de Salbà i de Vallseca.
El 1659 fou comissionat amb el jurista Josep Romeu i Ferrer per fixar els límits fronterers establerts pel tractat dels Pirineus i el 1660 es reuní a Llívia amb Giacinto Serroni, bisbe d’Aurenja i delegat francès, i aconseguí de conservar per al Principat l’enclavament de Llívia.
Posteriorment fou nomenat lloctinent general de Mallorca (1663-67).
El 1682 fou creat marquès de Vilanant, antiga senyoria heretada de la seva mare Melciora de Vallgornera i de Llupià.
(Catalunya, segle XIV – abans 1410)
Cirurgià reial i diplomàtic.
En 1392-93 era a París com a actiu informador del rei Joan I, que li escrivia sovint lletres redactades en termes molt afectuosos.
(Catalunya, segle XIII)
Diplomàtic. Serví Alfons II el Liberal en diverses missions, com una entrevista amb el papa, a Roma, el 1288, per tal d’ajornar la citació feta al rei pel pontífex, poc abans de la signatura del pacte de Canfranc.
(Catalunya, segle XIII)
Eclesiàstic, diplomàtic i jurista. Des d’abans del 1282 era ardiaca de Ribagorça al capítol de Lleida.
El rei Alfons II li confià diferents missions diplomàtiques: a la cort de Castella (1286) per apaivagar el rei Sanç IV per la negativa de lliurar-li els infants de la Cerda, refugiats a Aragó; a Roma a la cort papal, acompanyant Gilabert de Cruïlles (1286), per calmar les tibantors amb el papa, i a Bardens, davant Eduard d’Anglaterra, que feia de moderador entre catalans, augerins, francesos i pontificis (1257).
El 1288 anà també amb Cruïlles a la Provença per tractar una treva amb els francesos.
(Catalunya, segle XV)
Funcionari reial. Fou secretari de Joan de Navarra, el futur Joan II.
El 1445, amb el cortesà i escriptor Pere de Torroella, fou enviat a Nàpols per informar de la situació de Castella al rei Alfons IV el Magnànim.
Restà també al servei d’aquest. El 1453 en seria ambaixador a la cort papal de Roma.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, vers 1400 – València, 1465)
Alt funcionari reial. Fill de Lluís de Requesens i de Relat i germà de Lluís i de Bernat.
Fou el veritable cap a partir del qual aquesta família col·laborà estretament en les empreses exteriors de la monarquia i, alhora, assolí una gran fortuna, gràcies a l’exercici de la política, les armes, la banca, el comerç i el cors.
Alfons IV el Magnànim el féu uixer seu i li donà la baronia de Molins de Rei, que li permeté de reunir un extens patrimoni territorial al Baix Llobregat (1430).
La seva carrera política començà el 1435 quan, essent cavaller, fou nomenat batlle general de Catalunya, però també llavors s’inicià una sèrie llarga de greus conflictes amb l’oligarquia ciutadana del Consell de Cent, que aquell mateix any el portaren a l’empresonament.
Les seves contínues intromissions en la jurisdicció de la ciutat i la violació dels privilegis del poderós patriciat, representat pel partit de la Biga, feren especialment odiós aquest home de confiança d’Alfons IV i defensor dels interessos del partit popular (la Busca). Des del 1444 al 1450 els consellers obtingueren del mateix rei el privilegi pel qual la presència de Requesens a Barcelona, com a governador (1442-65), depengués de la voluntat d’aquells enemics seus.
Altres motius de fricció amb el govern municipal dels ciutadans honrats foren la disputa sobre Molins de Rei i Santa Creu d’Olorda (1430), i el suport decidit a la Busca i a la formació d’un sindicat remença (1449). Aquell mateix any implantà la insaculació a Menorca.
Des del seu nomenament com a lloctinent reial en substitució de la reina Maria (1453), Requesens, d’acord amb el monarca, resident a Nàpols, lliurà el poder municipal als moderats de la Busca i així, des del 30 de novembre de 1453, un cop suspeses les eleccions a consellers, Requesens fou l’àrbitre del govern municipal i governà d’acord amb el sindicat dels tres estaments.
Ell nomenà els regidors buscaris addictes a la seva política, però també dugué a terme les mesures reclamades pel poble: la devaluació del croat (1453) i la reforma del Consell de Cent (1455), disposicions dictades per decret reial. El 1454 esdevingué també governador de Mallorca.
Durant la crisi entre el rei Joan II i el príncep Carles de Viana, fugí a les seves possessions de Molins de Rei. Detingut el 1461 i empresonat a Barcelona, la reina Joana Enríquez el destituí a causa de les pressions de què fou objecte; se n’anà fora del Principat, però retornà (1462) amb les forces de Joan II. Un cop ocupada la ciutat de Lleida, en fou nomenat capità (1464).
S’havia casat amb Isabel Joan de Soler i en tingué una nombrosa fillada, entre els quals cal destacar Castellana i Lluís de Requesens i Joan de Soler.
(Lleida, 1462/63 – Roma, Itàlia, 5 febrer 1518)
Eclesiàstic. Fou advocat i secretari de Ferran el Catòlic i ambaixador a Roma.
El papa Alexandre VI (Borja) el nomenà protonotari apostòlic i auditor de la Rota, i li concedí diversos benifets. El 1498, delegat del papa, dirigí el procés contra Savonarola. Aquest mateix any fou nomenat bisbe auxiliar de Lleida, però continuà vivint a Itàlia.
Dirigí en nom del papa sanguinàries repressions contra els rivals polítics d’aquest. Això li valgué l’arquebisbat de Sorrento i, el 1503, la dignitat de cardenal.
Remolins també serví el papa Juli II amb zel, en gestions diplomàtiques (aconseguí que Venècia tornés la Romanya al papa), i fins i tot organitzant campanyes militars contra els francesos.
Nomenat bisbe de Palerm el 1511, hi féu construir el convent de Santa Clara (1513), i hi establí la Inquisició. En dues ocasions fou virrei interí de Nàpols, mentre el titular, Ramon Folc de Cardona, era en campanya.
El 1513 fou elegit el nou papa Lleó X; entre els serveis que Remolins li prestà destaca el procés i la mort del cardenal Petucci, acusat de conspiració.
Dades dels Països Catalans 