(Catalunya, segle XII – 1198)
Dama. Néta de Berenguer I de Queralt.
Es casà (o almenys s’esposà) primer (1164) amb Ramon Folc de Cardona, hereu del vescomte Ramon Folc III, i després amb Galceran de Sales, senyor de Pontons, amb el qual tingué Berenguer III de Queralt.
(Catalunya, segle XIV – 1397)
Dama. Potser filla de Pere de Queralt i de Clemença de Perellós.
Fou dama de la cort de Violant de Bar, on era especialment estimada per la seva habilitat a tocar l’arpa. Morí molt jove.
El seu probable oncle Ramon de Perellós, parlà d’ella al famós Viatge al Purgatori.
(Catalunya, segle XVIII)
Muller de Pere de Sentmenat i Copons (1769). Era besneboda de Francesc V d’Orís.
A la seva mort, entrà la successió dels Orís en la casa dels marquesos de Castelldosrius i barons de Santa Pau.
(País Valencià, segle XIV – Catalunya, abans 1424)
Dama. Vídua de Berenguer d’Abella (1374), del qual tingué un fill, Nicolau d’Abella, visqué a la cort dels ducs de Girona, Joan i Mata, els quals pactaren el seu matrimoni amb Francesc de Perellós (1376).
Ambdós foren llargament afavorits pel duc i la nova duquessa Violant de Bar: obtingué per compra els alous de Folgueroles, Sant Martí de Riudeperes, Sant Pere de Riudevitlles, Terrassola, Santa Fe, la Granada i rendes a Vic (1381-82), i per raó d’un préstec fet al duc, aquest li vengué el mer i mixt imperi de Banyoles, Crespià, Flaçà, Mollet, Camós, Cartellà, Llorà, Sant Martí de Llémena, Viladasens i altres (1382).
Acusada amb el seu marit juntament amb altres oficials, el rei volgué expulsar-los de la cort; el duc els defensà, però Constança perdé les seves possessions; novament vídua, les del Penedès li foren restituïdes (1385).
Fracassat l’intent del duc de casar-la amb el comte d’Empúries per oposició de la duquessa, tingué per tercer marit Pere (VIII) de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet.
Com a tutora del seu fill Francesc de Perellós, signà la venda dels llocs de Coaner i Torroella (1399); després cedí a Francesc les rendes de Vic (1402). Fou també filla seva Violant de Perellós.
(Catalunya, segle XV – 1471)
Filla de Jaume de Prades i d’Arenós. Darrera representant de la família.
Es casà amb Bernat Joan de Cabrera, comte de Mòdica, i aportà les baronies de Càccamo, Alcamo i Calatafimi als Cabrera.
(Catalunya, 1387 ? – després 1441)
Quarta comtessa de Prades i baronessa d’Entença (dita també Joana Gonçalva Eiximenis d’Arenós). Filla de Pere de Prades i d’Arenós i de Joana de Cabrera.
Heretà el títol per mort del seu avi el comte Joan de Prades i de Foix. En morir el seu pare, la mare i llur tres filles restaren sota la protecció del rei Martí, que es casà amb una d’elles, Margarida (1409). Joana es casà el 1424 amb el vescomte de Vilamur, hereu del comte de Cardona, futur comte Joan Ramon Folc II.
Sembla que el títol comtal de Prades estigué en litigi a partir del 1414, fins que el 1425 fou reconegut a favor de Joana i el seu marit.
(Catalunya, v 1433 – Palma de Mallorca, 1485)
Protectora del lul·lisme. Baronessa de Milany-Vallfogona, senyora de Cartellà. Filla de Ramon Galceran de Pinós i de Milany. Abans del 1454 es casà amb el seu cosí germà Francesc Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur.
Vídua (1475), el 1478, sota la guia espiritual de l’ermità venecià Mario Del Pascio (que vivia de feia un temps a Randa, Mallorca, i havia obtingut del rei el permís de rehabilitació de Randa com a centre didàctic lul·lià), legà a Barcelona, davant el notari i cronista Pere Miquel Carbonell (amb qui l’uní una amistat de família), els seus béns i drets (amb certes condicions, però, les baronies de Milany i la Portella, els castells de Cartellà i Tudela i la casa aloera del Palau al Baix Llobregat) al municipi de Mallorca, perquè perpètuament fos llegida l’art lul·liana a Randa o a Miramar.
Invalidat el testament davant l’oposició de l’inquisidor de Mallorca Guillem Caselles i per la impugnació de la filla Joana Estefania, el 1479 Mario Del Pascio retornà a Venècia, on morí l’any següent. Beatriu s’instal·là en canvi a Randa, des d’on mantingué correspondència amb Pere Miquel Carbonell i la mare d’aquest, que l’informaven del procés del plet. Els llibres lul·lians que Pascio hi deixà foren segrestats, potser per deutes, però adquirits en llur major part per Beatriu.
El 1484, en el seu darrer testament, cedí a la seva filla la major part dels seus béns i creà un benefici eclesiàstic en una capella de l’església de Monti-sion, a la ciutat de Mallorca, perquè fos instaurada una càtedra d’art lul·liana sota el patrocini dels jurats de Mallorca, benefici que fou origen de constants litigis fins al segle XVII, però fou tanmateix l’origen de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca.
Fou enterrada a la catedral de Mallorca.
(Catalunya, segle XV – vers 1520)
Filla de Francesc Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur i de Beatriu de Pinós-Milany i Ballester. Conclosa la guerra contra Joan II li foren lliurades les baronies de Pinós i Mataplana.
Era muller del capità navarrès Bertran d’Armendaris. També li foren lliurats els vescomtats d’Illa i Canet i els dominis cerdans quan Joan II recuperà el Rosselló i la Cerdanya el 1473. Reconquerits novament aquests pels francesos el 1475, no se sap en mans de qui romangueren els vescomtats.
Pel que fa a les baronies, mort Armendaris, foren ocupades per Felip (VII) Galceran de Castre-Pinós. El 1484 començà un plet que s’allargà anys i anys entre els seus descendents i els de Joana Estefania i el seu segon marit Joan Galceran de Castre-Pinós i de Cartellà, intitulat vescomte d’Évol, i d’altres línies dels Pinós.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Dama. Era filla de Bernat Galceran de Pinós.
Des del 1393 era casada amb Hug de Cardona-Anglesola, primer senyor de Bellpuig. Restà vídua encara ben jove, entre 1402 i 1405.
Fou llavors senyora d’Anglesola com a tutora dels seus fills Ramon i Magdalena.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Dama. La seva situació genealògica és imprecisa. Hi ha dues homònimes en una branca bastarda del llinatge, sorgida d’un fill natural del Galceran de Pinós casat amb Esclaramonda.
De tota manera no és probable que sigui cap de les al·ludides la dama que es casà amb el noble Pere de Montcada, de la branca d’Aitona-Serós, que fou novè senescal dels regnes. Restà vídua el 1303.
Els seus fills, llavors molt joves, tindrien un esdevenidor molt brillant: Elisenda arribaria a reina, Gastó seria bisbe d’Osca i de Girona, i Ot, també amb el grau de senescal, seria una de les figures màximes de la família Montcada.
Dades dels Països Catalans 