(Prats de Lluçanès, Osona, 2 maig 1883 – Banyoles, Pla de l’Estany, 23 gener 1948)
Compositor. Deixeble de Joan Lamote de Grignon, dirigí el Conservatori de Música de Terrassa, l’Orfeó Manresà i l’Escola Coral de Terrassa.
Introduí a Manresa el mètode de gimnàstica rítmica E. Jacques Dalcroze. Fundà, a Manresa, les sessions musicals Hores d’Art.
Realitzà harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes, com El mestre i La dama d’Aragó.
(Catalunya, segle XIX)
Compositor.
Des del 1853 fou mestre d’instruments de vent a l’Escola de Cecs i Sords-muts de Barcelona.
Dos anys després publicà un Nuevo sistema de letras, cifras y música para uso de los ciegos.
(Barcelona, 29 novembre 1900 – 7 novembre 1988)
“Pepita Paulet” Cantatriu i compositora. Estudià a l’Escola Municipal de Música. S’especialitzà en lieder i en donà nombrosos recitals.
Per ajudar els artistes joves, fundà a Barcelona el Foment de l’Art Líric. S’ha dedicat a l’ensenyament.
És autora d’obres per a cant i piano.
(Barcelona, 6 gener 1896 – Buenos Aires, Argentina, 23 abril 1959)
Violoncel·lista i compositor. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona i a Buenos Aires amb Fornarini. Ha actuat per Amèrica Llatina.
Entre les seves composicions destaca La molinera de Santianes. Té també obres per a cant i piano.
(Montesquiu, Osona, 23 abril 1883 – Barcelona, 12 abril 1962)
Constructor violer i compositor. Els músics més important de l’època (Casals, Cassadó, Lupestri, Pérez Aguirre, etc) li confiaren els instruments.
Fou l’inventor del nou tipus de viola anomenada viola-tenor.
Com a compositor és autor de diverses sardanes (L’almogàver, Cant del pastor, etc) i d’altres obres per a cant i piano.
(Barcelona, 9 novembre 1828 – 20 octubre 1897)
Compositor i organista de les esglésies barcelonines del Pi i de Santa Maria del Mar.
Publicà un mètode de solfeig.
És autor de música sacra.
(Figueres, Alt Empordà, 1821 – Seta, Llenguadoc, 31 març 1877)
Compositor. Deixeble de Josep Barba, actuà com a organista a Besiers, a Seta i a Nimes. Durant un quant temps actuà a la catedral de Girona (1860-64).
Escriví música religiosa i algunes peces instrumentals, que foren molt interpretades.
(Banyoles, el Pla de l’Estany, 30 juliol 1893 – 14 agost 1988)
Músic i compositor de sardanes. Deixeble del seu pare Joaquim Palmada i Butinyà.
Escriví l’any 1909 les seves primeres sardanes, amb una producció de més de seixanta, de les quals destaquen Gener, Muntanyes de Ceret, Vilanova de la Muga i Núvols d’or.
(Banyoles, el Pla de l’Estany, 1865 – 4 gener 1947)
Músic i compositor de sardanes.
Director de la cobla Els Juncans de Banyoles, escriví més d’un centenar de sardanes, d’una gran qualitat, i harmonitzà ballets per a cobles.
Fou un bon pedagog, i entre els seus deixebles destacà el seu fill, Rossend Palmada i Teixidor.
(Barcelona, 22 abril 1863 – Buenos Aires, Argentina, 7 març 1939)
Sociòleg, compositor i religiós jesuïta. Afeccionat a la música des de petit, cantà a les esglésies i teatres de Barcelona i a altres pobles de Catalunya, a més de publicar diverses peces. Aviat s’interessà per qüestions religioses i polítiques i també pel periodisme.
Abans d’entrar als jesuïtes col·laborà en publicacions d’orientació carlina i propaganda catòlica com “El Correo Catalán” i “La Hormiga de Oro”, a banda de dirigir “El Crit de la Pàtria”. El 1885 entrà a la Companyia de Jesús, a Veruela, i fou ordenat de sacerdot.
El 1906 viatjà a Alemanya, Bèlgica i França per conèixer noves experiències en el camp de l’acció social catòlica. Partidari de les reformes del liberalisme econòmic i profundament antirevolucionari, el 1907 fundà a Barcelona Acció Social Popular, inspirada en el Volksverein alemany, per tal de promoure l’educació i l’acció social catòlica i assessorar-la tècnicament; tingué l’ajuda dels bisbes de Barcelona (Casañas i Laguarda) i de figures importants de la burgesia.
A partir del 1910 s’orientà més i més a promoure sindicats obrers catòlics (agrupats el 1912 en la Federació Obrera Social), i agrícoles a partir del 1913. El cardenal Casañas l’anomenà membre de la comissió directiva del Consell Diocesà de les corporacions catòliques obreres.
La independència respecte dels superiors jesuïtes amb què Palau duia la gestió de l’Acció Social Popular, i les dificultats dels sindicats obrers, econòmicament deficitaris, foren causes decisives en la seva dimissió (1916) i en el seu trasllat, el mateix any, a Buenos Aires, on continuà dedicat a l’estudi i a l’acció social.
S’hi encarregà de la càtedra de sociologia al seminari de Buenos Aires. Fou fundador d’un secretariat social i també fundà el Círculo de Estudios Sociales. L’episcopat argentí l’anomenà director del Secretariado Nacional de la Unión Popular Católica Argentina.
Remarcable conferenciant, li han publicat les conferències El problema de la eficacia de la acción social católica en las grandes ciudades (1917) i A los jóvenes. La gestación de un ideal (1917), totes dues fetes a Buenos Aires.
Escriví El católico de acción (1905), que tingué dues edicions, a més de traduccions a diverses llengües, La acción social del sacerdote. Un campo de acción (1907), Deberes sociales de la mujer en las cuestiones obreras (1910), La contrarrevolución social (1911) i Círculos y sindicatos (1935).
Dades dels Països Catalans 