Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Séverac, Déodat de

(Sant Feliu de Lauragués, Llenguadoc, 20 juliol 1872 – Ceret, Vallespir, 24 març 1921)

Compositor. Estudià a Tolosa de Llenguadoc i a París. D’ençà del 1909 residí a Ceret, on fou, juntament amb l’escultor Manolo Hugué, un dels principals impulsors de l’escola de Ceret.

Compongué Le chant de la terre (1900), Cerdanya (1911), ambdues per a piano, i Minyoneta, per a violí i piano (1912). En el camp simfònic destaquen els seus poemes Nymphes au crespuscule (1901) i Triptique (1909). És autor de la tragèdia lírica Héliogabale (1910).

Serrano i Simeón, Josep

(Sueca, Ribera Baixa, 14 octubre 1873 – Madrid, 8 març 1941)

Compositor. Deixeble del seu pare, Emili Serrano i Ruiz, i de Salvador Giner. L’any 1900 anà a Madrid i hi estrenà nombroses sarsueles, algunes de molt populars.

També és autor del Himno a Valencia (1909) i de Valencia canta (1923).

Santonja i Cantó, Miquel

(Alcoi, Alcoià, 25 novembre 1859 – Madrid, 12 març 1940)

Compositor. Germà d’Antoni. Deixeble de R. Pasqual, amplià els coneixements musicals al conservatori de Madrid, on fou professor d’harmonia a partir del 1885.

Compongué unes trenta sarsueles, una Pavana de concert i altres obres.

Sanchis i Roch, Vicent

(València, 1835 – 1876)

Sainetista. Després de rebre instrucció primària es dedicà a la confecció de palmes i palmons.

Escriví diversos miracles de Sant Vicent, com El mut de Normandia i La mort de Sant Vicent, i el text d’una sarsuela, La lluna de Patraix. Compongué nombroses poesies amb motiu de les falles i dels miracles de Sant Vicent.

Salvador i Segarra, Matilde

(Castelló de la Plana, 23 març 1918 – València, 5 octubre 2007)

Compositora. Germana de Josefina. Deixebla de Vicent Asèncio, ha escrit música religiosa i un centenar de cançons.

És autora de les òperes La filla del rei Barbut (1943) i Vinatea (1974), així com de ballets, entre els quals excel·leix El segoviano esquivo (1960).

Rodríguez i Albert, Rafael

(Alacant, 6 febrer 1902 – Madrid, 15 febrer 1979)

Compositor. Autor d’una àmplia producció d’inspiració neoclàssica i escriptura de gran correcció.

Les seves obres més destacades són Sonatina per a piano, Homenatge a Manuel de Falla, Don Quijote (1948), Quinteto (1956) i Sinfonía del Mediterráneo (1964).

Rodríguez, Felip

(Catalunya, 1759 – 1814)

Compositor. Era deixeble de l’organista Antoni Soler i Ramos.

Rodrigo i Vidre, Joaquim

(Sagunt, Camp de Morvedre, 22 novembre 1901 – Madrid, 6 juliol 1999)

Músic. Cec des dels 3 anys, la seva família li donà tota mena de facilitats per als estudis musicals. El 1926 s’instal·là a París, on amplià els seus estudis amb P. Dukas, de qui fou deixeble predilecte.

El 1939 s’establí definitivament a Madrid i va compondre el Concierto de Aranjuez per a guitarra i orquestra, obra que li donà una gran popularitat arreu del món. Fou acadèmic de l’Academia de San Fernando, professor de música a la universitat de Madrid i doctor honoris causa per la universitat de Salamanca.

La seva música és una última conseqüència del moviment nacionalista, tracta els temes de caire popular en estructures semblants a les dels primitius espanyols però assaonada de modernitat.

Entre la seva abundant producció, cal remarcar Ausencias de Dulcinea (1948), Música para un códice salmantino (1952), Concierto de estío (1953), Fantasía para un gentilhombre (1955), diversos concerts per a diferents instruments, peces simfòniques i nombroses cançons i peces per a piano.

El 1996 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les Arts.

Ribera, Antoni de

(País Valencià, segle XV – segle XVI)

Compositor. Sembla que fou membre de la capella pontifícia en 1506-23.

És autor de dues misses a quatre veus, de nadales i de motets. Se li atribueixen composicions a tres i a quatre veus incloses al Misteri d’Elx al segle XVI, entre elles l’escena dels jueus.

Reixach, Onofre

(Ciutadella, Menorca, 1793 – 1868)

Organista i compositor. Fou mestre de capella i organista de la seu ciutadellenca.

Escriví nombroses obres religioses, entre les quals destaca una Missa pastoral. És autor d’una sèrie d’Aires populars.