(Petra, Mallorca, 1731 – Palma de Mallorca, 1798)
Eclesiàstic. Ingressà al monestir cistercenc de la Real el 1747. El 1769 n’era prior i el 1772 abat. L’any següent fou nomenat també vicari general de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó i de Navarra. El 1780 fou reelegit abat.
Deixà manuscrits tres volums en castellà sobre les epístoles de sant Pau i un comentari en català a la regla de sant Benet, fruit de les conferències que feia a la seva comunitat.
Antic monestir cistercenc (Santa Maria de la Real o, també, la Font de Déu), situat al nord de la ciutat, entre els camins d’Esporles i de Valldemossa. Fundat per Poblet el 1239, s’establí provisionalment a la granja d’Alpic (Esporles) i vers el 1266 passà al lloc actual. Posseí uns dominis molt considerables, sobre els quals l’abat tenia jurisdicció civil.
L’abat de la Real fou igualment membre del consell estatuït per Jaume III de Mallorca i ocupava a les corts la segona cadira després del bisbe. Fins el 1517 els abats foren elegits normalment per Poblet i venien d’aquell monestir; des d’aleshores foren nomenats pels mateixos monjos de la Real, que aconseguiren d’independitzar-se de la tutela pobletana el 1560.
Al segle XIII, Ramon Llull féu estades al monestir -que posseïa una biblioteca relativament important- i hi escriví alguns llibres. Al segle XVIII, en fou abat un lul·lista notable, Antoni Ramon Pasqual.
El 1835 els cistercencs abandonaren el monestir, convertit en vicaria -parròquia des del 1911- i el 1897 s’hi establiren els Missioners dels Sagrats Cors, els quals hi han creat la valuosa Biblioteca Balear.
Se’n conserven, malgrat els daltabaixos que seguiren la desamortització, l’església (d’estil cistercenc del segle XIII, amb afegits del segle XVII), el claustre (dels segles XV i XVIII), la sala capitular i algunes altres dependències.
Veure> Sant Vicent de la Roqueta (església i antic monestir cistercenc).
(Andratx, Mallorca, 1708 – Palma de Mallorca, 1791)
Frare cistercenc. Estudià al col·legi mallorquí de la Sapiència. fou deixeble de Salzinger a Magúncia. Tingué una càtedra a l’Estudi General de Mallorca. Era un dels més exaltats lul·listes del seu temps, fins al punt d’atribuir a Ramon Llull invents i anticipacions que tingueren poc a veure amb ell.
Entre els seus escrits destaquen El milagro de la sabiduría del B. Raymundo Lulio, Vita B. Raimundi Lulli (Vindictae Lullianae) (1778) i Examen de la crisis del padre B. J. Feijoo sobre el Arte luliana.
Antoni Ramon Pascual * Veure> Antoni Ramon Pasqual i Fleixes (frare cistercenc mallorquí, 1708-91).
Jaume Pascual * Veure> Jaume Pasqual i Coromines (historiador i erudit català, 1736-1804).
Antic priorat cistercenc (Santa Maria Magdalena), situat al vessant oriental del castell de Xàtiva.
Hi fou establert el 1320, en traslladar-s’hi i abraçar l’orde del Cister les monges del convent de Santa Maria Magdalena de Montpeller, fundat a Alzira el 1273 i destruït per una avinguda del Xúquer.
El 1580 les monges foren traslladades a la Saidia de València, i al seu lloc fou erigit un priorat de monjos cistercencs dependents de Valldigna, que subsistí fins el 1835.
Veure> la Saïdia (antic monestir cistercenc femení).
Veure> la Saïdia (antic monestir cistercenc femení).
Antiga abadia cistercenca femenina (Santa Maria de l’Eula), fundada vers el 1174, al sud del poble, a la dreta de la Tet, per Joan Homdedeu, burgès de Perpinyà, i posada sota la filiació de l’abadia de Fontfedra.
Després de la invasió de Felip III l’Ardit del 1285, les monges cercaren refugi a Perpinyà i compraren unes quantes cases prop de l’església de Sant Narcís. El 1360 Urbà V els concedí de poder-se establir definitivament a Perpinyà.
A mitjan segle XVI només hi havia l’abadessa i dues monges, i l’abat de Santes Creus, a qui havia estat confiada l’abadia, extingí la comunitat femenina (les monges es traslladaren a Vallbona i a Sant Hilari de Lleida) i al seu lloc establí, el 1576, un priorat masculí, que subsistí fins a la Revolució Francesa, bé que els darrers temps ja no tenia pràcticament vida monàstica.
Actualment en resta el mas de l’Eula, dins el terme del Soler.
Abadia cistercenca (Santa Maria de Clariana, o de Jau), a la capçalera de la vall de la Castellana, prop del camí de Prada a Carcassona, sota el coll de Jau.
El 1147 s’hi establí una comunitat benedictina; el 1162 fou cedida pel bisbe d’Elna, Artau, a l’abadia cistercenca de Santa Maria d’Ardorel, filial de Pontigny i de Cíteaus.
Tenia béns als massissos de Canigó i Costabona, a la vall de l’Aglí i a d’altres indrets del Rosselló (granges d’Illa, Cavanat i Sant Martí de la Riba).
Des del 1519 fins al 1802 els abats foren comendataris (sovint canonges de diferents diòcesis catalanes).
El monestir era ja abandonat i arruïnat el 1713.
Dades dels Països Catalans 