(Andratx, Mallorca Tramuntana)
Cim (360 m alt) culminant de l’illa de sa Dragonera, damunt la costa occidental.
Coronat per una antiga torre de defensa dita talaia de na Pòpia o de na Guinavera, enderrocada el 1850 per tal de construir el primer far que tingué l’illa.
(Conflent)
Vall, afluent esquerrà de la riera de Rojà, que davalla del cim de Pomerola (2.456 m alt), contrafort septentrional de roca Colom, termenal dels municipis de Mentet i de Pi de Conflent.
(o Posets) Cim (3.375 m alt) de la comarca, al Pirineu central, al límit amb Sobrarb (Aragó). És el segon pic en elevació dels Pirineus, després de l’Aneto.
El contacte entre el duríssim granit i les calcàries paleozoiques originà una aurèola metamòrfica on es filtren aigües que, seguint les calcàries per sota el granit, ressorgeixen al riu d’Estós, afluent de l’Éssera (vessant benasquès), tot i originar-se a la conca del Cinca (vessant sobrarbès).
És la culminació de quatre línies de crestes d’uns 3.000 m alt.
Cim (2.716 m alt), de la línia de crestes que separen la vall de Benasc de la vall occitana de Lis, entre el mall Barrat i el pic de Folhosa.
Cim (2.842 m alt) de la línia de crestes que separa la vall de Benasc de la vall gascona de Lis, entre el port Vielh i el coll Pintrat, que domina l’hospital de Benasc, a l’alta vall de l’Éssera.
Cim (363 m alt), el més oriental de la serra de la Calderona, prop del límit amb el terme de Puçol (Horta).
Als seus vessants ha estat construïda una urbanització i un hotel. Als seus peus hi ha l’antic monestir de la Vall de Jesús.
(Angostrina i Volanova de les Escaldes, Alta Cerdanya / Formiguera, Capcir)
Cim (2.810 m alt) del massís del Carlit, entre els dos municipis, que separa la vall de Lladura de la capçalera de la Tet (on hi ha els estanys de puig Peric).
Cim (3.231 m alt) de la línia de crestes de la zona axial pirinenca, al límit entre l’Alta Ribagorça i Bigorra, al sud de la vall de Lliterola.
És flanquejat de glaceres. A l’oest la glacera de Lliterola que alimenta l’estany de Lliterola, a la capçalera de la vall d’aquest nom; al sud-est, la glacera que forma el barranc de Perdiguero (afluent, per l’esquerra, del riu d’Estós) que drena la vall de Perdiguero; al sud-oest, i separada de l’anterior per la cresta de Gargallosa, la gelera que s’estén per l’ampla capçalera de la vall de Molseret.
(Alcalatén / Alt Millars)
Massís (1.813 m alt) del Sistema Ibèric, entre les dues comarques, prop del límit amb l’Aragó. Constitueix la màxima altitud del País Valencià (1.814 m al cim del Penyagolosa). És considerat com a punt de confluència entre les muntanyes ibèriques (a través del massís aragonès de Gúdar i de l’altiplà de Mosquerola) i el Sistema Mediterrani Català (a través dels ports de Morella i de les muntanyes del Maestrat).
El material predominant són les roques calcàries, que donen lloc a un relleu amb abundància de cingleres i a l’existència d’una important circulació d’aigües subterrànies. Hidrogràficament totes les aigües de la regió tributen al riu Millars.
El clima es caracteritza per ésser bastant fred i humit; la temperatura mitjana anual és de 8,3ºC; entre novembre i maig la mitjana de les mínimes mensuals és igual o inferior a 0ºC i únicament durant els tres mesos d’estiu no hi ha perill de glaçades; la pluviositat és elevada (747 mm anuals), i el règim presenta dos màxims equinoccials (el tardoral, molt marcat); té una gran irregularitat, tant anual com interanual.
La vegetació natural està molt diversificada a causa de les diferències d’altitud i l’existència de dos tipus de sòl molt diferents (calcari i silici); la clisèrie altitudinal consta de tres estatges: 1) estatge inferior, fins a 1.000-1.200 m, amb plantes plenament mediterrànies; 2) estatge mitjà, entre 1.200 i 1.500 m, amb plantes submediterrànies, i 3) estatge superior, entre 1.500 i 1.800 m alt, amb vegetació muntanyenca d’influència mediterrània.
Dades dels Països Catalans 