Arxiu d'etiquetes: cavallers

Safortesa i Burguès, Ramon de

(Illes Balears, segle XIV – segle XV)

Fill de Ramon Burguès i Sorià i de Francesquina de Safortesa i de Marí, i germà de Gregori Burgués i de Safortesa, del qual heretà les cavalleries de Santa Margalida i Hero i el 1415 adquirí les d’Alcudiola, Castellet i Tanca. Fou jurat en cap del regne (1405) i lloctinent del governador general.

De dues mullers tingue dos fills, que formaren dues línies:

  • Pere Ramon de Safortesa i Unís (Illes Balears, segle XIV – segle XV)  Per enllaç amb l’hereva dels Quint, formà la línia vella dels Quint-Safortesa (que més tard recollí l’herència dels Burguès, parents seus, i acabà refonent-se en la línia principal del llinatge), de la qual sortí la branca dels comtes de Formiguera, a la qual pertangué Pere Ramon de Safortesa i de Vilallonga (Illes Balears, 1570 – 1639)  Cavaller. Pertanyia a l’orde de Calatrava. Lluità a Flandes i fou procurador reial a Mallorca. El 1611 fou lloctinent general interí de Mallorca i en 1625-26 fou virrei de Sardenya. El 1632 fou creat comte de Santa Maria de Formiguera.
  • Joan de Safortesa i Febrer (Illes Balears, segle XV)  Fou el fill gran i el continuador de la línia principal del llinatge. Fill seu fou:

Pere de Safortesa i Camporrells (Illes Balears, segle XV)  Jurat de Mallorca (1463). Pare de Mateu de Safortesa i Marc, i de:

Jaume Joan de Safortesa i Marc (Illes Balears, segle XV)  Jurat en cap de Mallorca. El 1478 obtingué el privilegi de cavaller. Besnebot seu fou:

Pere Antoni de Safortesa i Serralta (Illes Balears, segle XVI)  Noble. El 1558 obtingué el privilegi de noble. Fou el pare de:

Lleonard de Safortesa i de Safortesa (Illes Balears, segle XVI – 1630)  Jurat en cap de Mallorca. El 1577 es casà amb l’hereva dels Quint-Safortesa o Quint-Burguès. Des d’aquest moment llurs descendents primogènits anaren alternant els cognoms Burguès-Safortesa i Quint-Safortesa. Llur fill hereu fou Lleonard Burguès-Safortesa.

Safortesa, Ramon

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller. Participà en la conquesta de València, on obtingué els llocs de Màurar, Beniqueis i Benifato.

Rosselló, Ferrer de

(Catalunya, segle XIII – Illes Balears, segle XIV)

Cavaller. Fou el pare de Laura de Rosselló  (Catalunya, segle XIV – Illes Balears, segle XIV), que es casà amb Sanç de Mallorca, el segon dels fills naturals de Ferran de Mallorca.

Roís de Corella i de Montcada, Jeroni

(País Valencià, segle XVI – segle XVII)

Escriptor. Cavaller de l’orde d’Alcàntara. Fill del regent del Consell d’Aragó Jeroni Roís de Corella i de Mendoza. Succeí el seu germà Gastó en el comtat de Cocentaina i guanyà per plet al duc de Pastrana el marquesat d’Almenara, a Castella. Serví el rei a Flandes.

Publicà a Anvers el 1614 la seva única obra coneguda, Teatro y descripción del mundo y del tiempo.

Es casà amb Jerónima Dávila y Manrique, marquesa de Las Navas i foren pares d’Antònia Roís de Corella i Dávila.

Rois de Corella -germans, s. XIII-

Pere (I) Rois de Corella  (Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Junt amb el seu germà Sanç passà al Regne de València arran de la conquesta. Rebé els llocs d’Ocaive i Pedreguer (1271). Adquiriren també les senyories d’Almussafes, Gata i Pardines i exerciren els principals càrrecs de govern municipal.

Sanç Rois de Corella  (Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Fou alcaid del castell de Buey i batlle de Gandia (on rebé béns, així com a Ondara). Ascendent, tal vegada, de Joan Roís de Corella.

Roís de Corella, Joan

(Gandia ?, Safor, 28 setembre 1435 – València, 6 octubre 1497)

Escriptor. S’intitulava cavaller i mestre en teologia. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella i d’Aldonça, la seva família estava en estreta relació amb les d’Ausiàs Marc i de Joanot Martorell.

Entre el 1455 i el 1461 ja tenia el suficient prestigi literari per a canviar lletres de casuística amorosa amb el príncep Carles de Viana, el qual ostentava aleshores el títol de duc de Gandia. Entre la darreria del 1468 i el començ del 1471 obtingué el grau de mestre en teologia.

Heretà dels seus pares una fortuna que li permeté de dur una vida benestant i de lliurar-se al conreu de la literatura. Tingué amors amb una dama dita Isabel Martínez de Vera, a la qual passà la seva herència i de la qual tingué un fill, dit també Joan Roís de Corella, que fou cavaller de Sant Jaume de l’Espasa, i una filla dita Estefania.

Fou un escriptor prolífic i divers, tant en prosa com en vers i tant en temes religiosos com profans. A la fi de la seva vida dugué a terme la llarga tasca de traduir la Vita Christi del cartoixà Ludolf de Saxònia i imprimí a Venècia (potser per tal d’esquivar la inquisició valenciana) una bellíssima i literal versió dels Salms feta sobre la Vulgata. Les seves vides de Santa Anna i de la Magdalena i la seva història de Josep, el fill de Jacob, són excel·lents mostres de bella prosa i d’habilitat narrativa, en què s’expressa amb certa llibertat pel que fa al tracte de l’assumpte i recorre a llegendes i tradicions dels apòcrifs.

Anecdòtic interès tenen les seves breus proses de circumstàncies, així com el seu epistolari de tema sentimental amb el Príncep de Viana (el qual li respon en castellà), i la seva presència, com a relator, en les sessions de la tertúlia que Berenguer Mercader presidia en el seu palau de València, on diversos nobles glossaven temes mitològics. En aquest sentit són molt elegants i artificioses les seves proses, on exposa, seguint Ovidi, faules mitològiques, com les de Mirra, Narcís, Tisbe, Biblis, Hero i Leandre, el judici de Paris o Jasó i Medea.

Però el cim del seu art en prosa és una obra brevíssima intitulada Tragèdia de Caldesa, encertada descripció d’un desengany amorós bastida damunt d’una anècdota tan tènue com densa, que sens dubte reflecteix un fet real.

La seva prosa és sempre elevada, digníssima, culta, amb èmfasi i retòrica declamatòria, però sense caure en el ridícul ni en la pedanteria. Usa llatinismes de bella factura i recargolada ressonància, l’elegància i el bon gust presideixen les seves audàcies sintàctiques i sap donar a la frase una encertada harmonia.

És, així mateix, el millor poeta valencià de la segona meitat del segle XV, i un autèntic artífex del vers, al qual dóna una moderna i sumptuosa sonoritat. El seu ofici es palesa a la famosa Oració a la Mare de Déu, la fredor de la qual és compensada per la intel·lectualitat de les imatges, el nobilíssim to declamatori i per versos que són vertaders encerts (“Mirra portam de nostra vid’ amarga”). L’expressió condensada i solemne dels múltiples epitafis que escriví és d’una bellesa autènticament marmòria.

Els seus versos estramps, o sia sense rima, però de sonoritats molt calculades, constitueixen l’encert més gran d’aquest poeta. És molt elegant, delicada i fins i tot sensible la seva balada de la garsa i de la merla, una de les més preuades joies de la lírica catalana.

En un ambient literari com el valencià de la segona meitat del segle XV, on abunda la poesia intranscendent, molt de cara a terra i amb sorneguera procacitat, la seva obra, artísticament aristocràtica i volgudament culta, dóna un especial to de dignitat i d’intel·ligència.

Riusec -varis bio-

Arnau de Riusec  (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. Anà a lluitar a Sardenya, el 1323, amb la gran expedició per sotmetre l’illa que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Benigne.

Bernat de Riusec  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cavaller. El 1392 anà a Sicília amb l’expedició que havia de reduir l’illa a l’obediència de la reina Maria I de Sicília i de Martí I el Jove.

Gabriel Riusec  (País Valencià, segle XV)  Jurista. Féu la transcripció dels Furs de València sobre els manuscrits conservats a l’arxiu municipal de la ciutat.

Galceran de Riusec  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cavaller. En 1392, com el Bernat de Riusec, anà a Sicília amb l’expedició per posar-hi al tron Martí I el Jove i la reina Maria I de Sicília.

Ripoll, Bernat de

(País Valencià, segle XIV – Bòsfor, Àsia, 13 febrer 1352)

Vice-almirall i cavaller. Fou armat cavaller el 1340. El 1343 era un dels caps de l’expedició que envaí Mallorca, amb Pere III el Cerimoniós, per tal de desposseir Jaume III de Mallorca.

El 1351 anà a Constantinoble, amb quatre galeres de València, per unir-se a l’estol de Ponç de Santapau destacat per combatre els genovesos. Morí en la batalla naval del Bòsfor.

Ripoll -varis bio-

Berenguer Ripoll  (València, segle XIV) Ciutadà. El 1329 assistí a les Corts valencianes. Fou aleshores membre de la comissió d’arbitratge que tractà del delicat afer d’aplicar el fur d’Aragó al País Valencià.

Bernat de Ripoll (País Valencià, segle XIV)  Cavaller. El 1370 fou ambaixador a Castella de Pere III el Cerimoniós.

Francesc Ripoll  (País Valencià, segle XVI)  Arquitecte. És notable l’edifici amb columnes corínties que construí, el 1553, a Callosa de Segura.

Reixac, Berenguer de

(Catalunya, segle XIV – València, 1407)

Cavaller. Amb senyoria a Reixac, prop de Montcada.

El 1407, residint a València, Felip de Boïl mogué brega contra ell i el seu amic Joan de Pertusa. En venjança, Berenguer atacà dies després, també a la ciutat de Valencià, el governador Ramon Boïl, germà de Felip. Amb quatre homes a cavall, el matà a llançades i fugí. La justícia restablí els fets.

El rei Martí I l’Humà, decidit a fer un escarment, féu escapçar Reixac i Pertusa i llevar el puny a Felip de Boïl.