Arxiu d'etiquetes: Castella (nascuts a)

Mínguez, Josep

2 Respostes

(Escalante, Castella, 1683 – València, 1757)

Arquitecte. Establert d’infant a València, es formà amb el seu oncle Joan Baptista Pérez.

Obres seves són les torres de les esglésies de Sant Llorenç, de Russafa, de Campanar i l’edifici de Sant Pius V, a València, l’església de Xelva i la reforma de la de Sant Nicolau de Requena.

El seu fill i deixeble fou:

Joan Baptista Mínguez (València, 1715 – 1787)  Arquitecte. Es traslladà a Madrid, on col·laborà amb Saccheti en el projecte del Palau Reial. De retorn a València, intervingué en la creació de la Acadèmia de Sant Carles, de la qual esdevingué tinent director d’arquitectura (1768) i director honorari (1775). Participà en el projecte de la Duana de València.

Milego i Inglada, Sadurní

Deixa un comentari

(Alacant, 27 juliol 1850 – Godella, Horta, 9 maig 1929)

Pedagog. Estudià a Madrid dret i filosofia i lletres. El 1870 fou nomenat catedràtic de literatura de l’institut de Las Palmas i, posteriorment, de Toledo i de València. Col·laborà amb Giner de los Ríos, Salmerón i Azcárate a la creació de la Institución Libre de Enseñanza.

Col·laborador de l’almanac de “Lo Rat Penat” del 1880, dirigí les revistes “El Nuevo Ateneo” (Toledo, 1879-90) i “La Enseñanza Nacional” (València, 1904-08).

Entre les seves obres destaquen: Estudios, ensayos y disertaciones filósofico-literarias, Manual de Lengua Española, etc.

Fou el pare de Julio Milego Díaz (Toledo, Castella, 1884 – Madrid, 1981)  Escriptor. Publicà, entre altres obres, Emilio Castelar. Su vida y su obra (1906), El problema catalán. (¿Separatismo o regionalismo?) (1916) i El general Barrera (De Cataluña al 10 de agosto) (1936), aquestes dues últimes al servei d’una ideologia hostil a les reivindicacions catalanistes.

Mesía de Guzmán-Dávila y Spinola, Gaspar

Deixa un comentari

(Castella, segle XVII – València ?, 1667)

Militar. Fou lloctinent de València (1666-67).

Mendoza-Caamaño de Sotomayor y de Caamaño, Antonio Domingo de

Deixa un comentari

(Castella, segle XVII – Madrid, vers 1713)

Noble. Lloctinent general de València (1701-05), el 1705, davant l’avançada de les forces austriacistes desembarcades a Dénia, es limità a esperar l’auxili de Madrid; en arribar aquestes a les portes de València, renuncià el càrrec.

La ciutat es rendí, així, sense cap resistència, el 16 de desembre de 1705. Deixat en llibertat, es retirà a Madrid.

Mendoza y Lemos, Rodrigo Hurtado de

5 Respostes

(Guadalajara, Castella, 1466 – València, 22 febrer 1523)

(o Rodrigo Díaz de Vivar y Mendoza)  Primer marquès de Cenete. Germà de Diego Hurtado. El 1492 es casà amb Leonor de la Cerda i d’Aragó, neta, per part de mare, del príncep de Viana. Vidu (1497), el 1498 fou expulsat de València per escàndols fets a la cort de la reina Joana de Nàpols. Sembla que pretengué la mà de Lucrècia Borja.

Ajudà el fill del comte d’Ureña en la seva rebel·lió contra el rei, i hagué de retirar-se a les seves possessions valencianes (la vila d’Aiora i la baronia d’Alberic), que Ferran II el Catòlic li havia donat, el 1494.

Durant la guerra de les Germanies, per la seva actitud, favorable als agermanats i contrària al seu germà Diego, fou exiliat del regne (1520), però el 1521 fou nomenat governador general de València, per malaltia del titular Lluís de Cabanyelles, alhora que moria, a València, la seva segona muller. La seva intervenció contra el dirigent agermanat Vicent Peris i en la liquidació de la Germania fou decisiva.

Amant de les lletres, heretà i completà, amb un bon nombre d’edicions valencianes, la biblioteca iniciada pel seu pare, el cardenal Pedro González de Mendoza.

Com a justificació de la seva conducta durant la guerra foren escrits diversos elogis ditiràmbics -era anomenat Rodrigo Díaz de Vivar, com a descendent directe del Cid– per l’humanista Joan Baptista Anyes (1521), pel catedràtic de poesia Joan Àngel i Gonsales (1523), pel batxiller Juan de Molina (1522) i, encara el 1540, pel notari Dionís Climent.

Fou el pare de Mencía de Mendoza y de Fonseca.

Mendoza y de Fonseca, Mencía de

2 Respostes

(Jadraque, Castella, 30 novembre 1508 – València, 4 gener 1554)

Marquesa del Cenete i comtessa del Cid. Filla de Rodrigo Hurtado de Mendoza y Lemos. De petita residí a Aiora. Anà a viure a Flandes, i de retorn a la Península, es casà amb el lloctinent de València, el duc de Calàbria Ferran de Nàpols, vidu de Germana de Foix, i passà a residir a València.

Amant de les lletres, hi continuà la vida fastuosa de petita cort; subvencionà estudiants a Lovaina (1542), assignà una pensió al fill del mestre racional de València, Francesc Escrivà per a estudiar a Alcalá i s’interessà per la instrucció dels patges de palau.

Novament vídua (1550), romangué a València. En testar, el 1535, nomenà hereu el seu cosí segon Lluís de Requesens.

Fou famosa per la seva gran obesitat i la seva corpulència.

Mejía de Molina, Francisco

1 Resposta

(Molina de Aragón, Castella, segle XVI – València, 16 octubre 1573)

Eclesiàstic dominicà. Mestre de teologia del convent de Xàtiva i predicador de Ferran de Nàpols, virrei de València. Per encàrrec del comte d’Oliva, predicà als moriscs d’Aiora, on fundà un convent de dominics.

Nomenat l’any 1556 vicari general dels convents de Sardenya, hi fundà convents i hi introduí la reforma tridentina.

És autor de Diálogo del soldado (1555), Manual de Cuaresma… (1555) i Coloquio devoto de la cofradía del Santo Rosario (1567).

López García, Simón

Deixa un comentari

(Nerpio, Castella, 11 abril 1744 – València, 3 novembre 1831)

Eclesiàstic. Fou nomenat bisbe d’Oriola (1815) i arquebisbe de València (1824-31), càrrec des del qual desenvolupà una intensa campanya contra els liberals.

Creà la Junta de Fe en substitució del Tribunal del Sant Ofici, junta que féu l’última condemna a mort per motius religiosos de la història espanyola: la de Gaietà Ripoll, mestre de Russafa.

Llòria, Matilde

Deixa un comentari

(Almansa, Castella, 23 octubre 1912 – València, 16 maig 2002)

(Matilde González i Palau)  Poetessa. Residí a València.

Escriví diversos llibres en català, dels quals ha estat editat Altíssim regne (1965), premi València de literatura del 1960.

Després anà a residir a Ourense.

Llanos, Fernando de

2 Respostes

(La Mancha, Castella, segle XV – Múrcia ?, segle XVI)

(o Hernando de)  Pintor. Després d’una estada a València, on donà lliçons a Fernando Yáñez, sembla que anà a Itàlia amb aquest. És difícil de destriar la seva obra posterior de la de Yáñez, amb qui, a València, sempre col·laborà.

Pel juny de 1506 cobrà ja pel retaule de Sant Cosme i Sant Damià de la seu de València, dada que sembla confirmar la tesi que fou ell qui col·laborà amb Leonardo da Vinci a la Batalla d’Anghiari.

Pel març de 1507 amb Yáñez feren capitulacions amb el capítol de la seu valenciana per a pintar la que havia d’ésser llur obra mestra: les portes del retaule major, que acabaren de cobrar el 1510; Justi assignà a Llanos sis de les taules, i les que resten, al seu company o ambdós alhora; la d’atribució més segura són les de la Nativitat de la Mare de Déu i el Descans en la fugida a Egipte.

Cap al 1513 sembla que se separà de Yáñez i s’establí a Múrcia. Hom li ha atribuït una Anunciació (Col·legi del Corpus Christi de València).

Amb Yáñez, és una figura cabdal del Renaixement pictòric hispànic i, segons sembla, fou format a la València de la conjunció de la fi del gòtic amb l’italianisme renaixentista.