(Palma de Mallorca, segle XVI – Valladolid, Castella, 1551)
Eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets a la universitat de Bolonya, d’on seria catedràtic. Fou ardiaca del capítol de Mallorca. El 1529 sufragà el cadirat del cor de la seu. Fou protegit de l’emperador Carles I i figurà entre els mestres del futur Felip II.
És autor dels tractats Repetitis subtilissima et profiena i Commentaria super totum Decretum.
(Menorca, 1469 – Salamanca, Castella, 1497)
Escriptor. El 1710, i en versió castellana, seria estampat a Madrid un tractat moral seu, amb el títol de Modo para vivir eternamente, discurso moral y político.
(Porreres, Mallorca, segle XVIII – Salamanca ?, Castella, segle XVIII)
Cirurgià. Exercí durant molts anys a Itàlia. Hi assolí un gran prestigi. Després, des del 1750, fou catedràtic a la universitat de Salamanca.
(València, 26 novembre 1857 – Miraflores, Castella, 13 octubre 1925)
Historiador. Fou arxiver i procurador del Col·legi del Patriarca de València. A finals del segle XIX es féu cartoixa, entrà a la comunitat de Miraflores i adoptà el nom de Bernat.
És autor de diversos treballs de caràcter històric, el més notable és La Cartuja de Porta Coeli, obra premiada als Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1888 i que, en versió ampliada, publicà a València el 1897. També és d’interès l’estudi Les classes obreres de València, son passat i son present (1895).
(València, 27 febrer 1863 – Cercedilla, Castella, 10 agost 1923)
Pintor. Dotat d’una ràpida visió i d’una tècnica puixant, encaminà la seva activitat pictòrica pel camí del luminisme, sobretot en escenes de pescadors i de platja.
Després d’uns anys de vacil·lació, en que pagà tribut a la pintura d’història (El Dos de Maig, L’aixecament de València contra Napoleó), va anar a París, on va conèixer l’obra de Bastien Lepage, que obrí noves perspectives a la seva pintura (Boulevard de París, 1890). Seguiren anys d’indecisió durant els quals pintà ambients valencians, evocacions històriques de gènere chico, etc, i fins i tot de tema social (Trata de blancas, 1894).
Tanmateix, el 1894 realitzà la seva primera gran pintura, La tornada de la pesca, i Sorolla es convertí, a partir d’aleshores, en el pintor de la llum mediterrània, encara que pintà quadres de tècnica acurada de tipus anecdòtic (I encara diuen que el peix és car, 1895); amb tot, inicià una època decisiva que el consagrà com a pintor de primera fila (Arribada d’una barca a la platja, 1895; Pescadors valencians, La platja de València, 1899).
Entre la seva producció excel·leix la sèrie de quadres pintats a Xàbia i el gran cicle de pintures fetes per a la Hispanic Society of America.
Fou el pare de la també pintora Maria Sorolla i Garcia.
(Palma de Mallorca, 27 setembre 1746 – Malagón, Castella, 17 març 1809)
Polític. L’agost de 1798 fou nomenat secretari d’Hisenda, i és autor d’una Memoria sobre el estado de la Real Hacienda (1799), on exposa la seva política financera. Va seguir una política desvinculadora i desamortitzadora, constantment subjecte a revisió, i va procurar, inútilment, de posar fi a la galopant inflació dels vals reials.
El març de 1808, després del motí d’Aranjuez, casa seva fou saquejada, i ell empresonat (abril) i substituït en el càrrec per Azanza. Durant la invasió francesa va romandre a la presó, així com durant l’ocupació de Madrid pels patriotes; quan Napoleó va entrar a la capital, es disposà que fos traslladat a Andalusia, però va morir durant el viatge, a mans d’uns amotinats en un aldarull popular.
(el Grau de València, 1828 – Venta la Encina, Castella, 1885)
Navilier. El 1884 fundà la Companyia Valenciana de Navegació, de la qual fou director.
(Benavarri, Ribagorça, segle XVII – Alcalà, Castella, 1651)
Eclesiàstic, orador i pintor. Augustinià descalç, fou definidor de l’orde i prior en diversos convents (Osca, Coïmbra i Alcalà).
És autor de tres sermonaris en castellà i es conserven quadres seus de temes religiosos.
(Illes Balears, segle XVIII – Toledo, Castella, 1780)
Músic. Fou mestre de capella de la seu de Mallorca i l’any 1763 substituí Jaume de Caselles a la catedral de Toledo.
Se’n conserva un Villancet i una Fuga y canón, obres a vuit veus.
(Xelva, Serrans, 1823 – Conca, Castella, 1907)
Polític i empresari. Afiliat al partit progressista, fou reiteradament diputat i senador. Dominà el mercat de la fusta a Castella la Nova i fou concessionari del ferrocarril València-Conca.
Home de confiança del general Prim, en dirigí alguns negocis industrials a Andalusia.
El seu fill fou Gil Roger y Vázquez.
Dades dels Països Catalans 