Arxiu d'etiquetes: bisbat Oriola

Tormo i Julià, Josep

Deixa un comentari

(Albaida, Vall d’Albaida, 25 desembre 1721 – 26 novembre 1790)

Bisbe d’Oriola. Germà de Bartomeu. Estudià a la Universitat de València. El 1745 fou nomenat mestre de cavallers patges de l’arquebisbat i més tard bisbe auxiliar de València.

El 1767 fou nomenat bisbe d’Oriola, on desplegà una gran activitat de tipus social: fundà moltes germandats de socors, mútues per a treballadors i vídues, unes 60 escoles i una casa de mestres, féu construir el pont de Rojals i féu dur l’aigua potable a Asp i Elx (1789).

Fou acadèmic d’honor de l’Academia de la Historia, escriví dues memòries sobre el lloc i la data del concili d’Elvira i publicà també sermons, instruccions i pastorals.

Orumbella, Josep

Deixa un comentari

(València, segle XVII – 1712)

Prelat. Fou canonge de València i ocupà diversos càrrecs en aquesta diòcesi.

Felip V de Borbó el nomenà bisbe d’Oriola.

Maura i Gelabert, Joan

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 12 maig 1841 – Oriola, Baix Segura, 24 gener 1910)

Filòsof lul·lista i sacerdot. El 1886 fou nomenat bisbe d’Oriola, però deu l’anomenada al seu lul·lisme. Sostenia que s’havien d’extreure coneixements de l’obra lul·liana per tal d’enriquir el neoescolasticisme.

Molt influent en la “Revista Luliana” (1901-05), cal remarcar, entre els treballs que publicà, Estudios sobre la filosofía del beato Ramón Llull: naturaleza del alma, que veié la llum al “Museo Balear” l’any 1884, Estudio sobre la filosofía y teología de R. Lulio (1904) i El optimismo del beato Raimundo Lulio (1904).

També són remarcables les pastorals Sobre la democracia cristiana i Sobre la cuestión social.

March i de Velasco, Acaci

1 Resposta

(València, 1586 – Alacant, 27 maig 1665)

Prelat i frare dominicà. Cosí de Dionís. Es doctorà en arts i teologia a la Universitat de València, de la qual seria catedràtic. Fou confessor del virrei marquès de los Vélez, així com definidor i vicari general.

El 1660 fou nomenat bisbe d’Oriola. Actuà de mitjancer a la rebel·lió d’Elx contra el nou senyor de la ciutat, el duc de Maqueda.

És autor d’unes Resoluciones morales (1656), d’un escrit sobre el tercer sínode celebrat a Oriola al seu temps, i del manuscrit De censuris et sacramentis.

López García, Simón

Deixa un comentari

(Nerpio, Castella, 11 abril 1744 – València, 3 novembre 1831)

Eclesiàstic. Fou nomenat bisbe d’Oriola (1815) i arquebisbe de València (1824-31), càrrec des del qual desenvolupà una intensa campanya contra els liberals.

Creà la Junta de Fe en substitució del Tribunal del Sant Ofici, junta que féu l’última condemna a mort per motius religiosos de la història espanyola: la de Gaietà Ripoll, mestre de Russafa.

Garcia i Sumell, Josep

Deixa un comentari

(Oriola, Baix Segura, 1578 – 1644)

Prelat. Fou successivament canonge i bisbe d’Oriola.

Escriví un manual d’oratòria sagrada i una obra didàctica per als futurs sacerdots i els seus pares.

Despuig i Dameto, Antoni

13 Respostes

(Palma de Mallorca, 30 març 1745 – Lucca, Toscana, Itàlia, 2 maig 1813)

Eclesiàstic i cardenal. Fill de Ramon Despuig i Cotoner, i germà de Joan. Estudià filosofia i lleis a l’Estudi General de Mallorca i fou canonge de la seu de Palma. Col·laborà en la formació de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (1778).

Fou bisbe d’Oriola i arquebisbe de València i de Sevilla. Implicat, juntament amb l’inquisidor Lorenzana, en una conspiració contra Godoy, el govern espanyol l’envià a Roma, on el papa Pius VII el nomenà patriarca d’Antioquia (1799).

L’any 1803 fou nomenat cardenal, i quan Pius VII fou traslladat a França per Napoleó el seguí, fins que el 1813, malalt, es traslladà a Lucca.

A Mallorca fundà una escola de dibuix, una magnífica biblioteca i un museu (proveït principalment amb estàtues i relleus procedents de les excavacions de Ricci, a Itàlia), que instal·là a la seva finca de Raixa.

Va fer gravar el millor mapa de l’illa de la seva època, fet pel geògraf Julià Ballester i gravat per Josep Montaner i Moner.

Dassió i Albats, Tomàs

1 Resposta

(València, 1527 – 1585)

(o d’Assió) Bisbe d’Oriola (1578-85). Fill del jurista Dionís Pau Dassió, estudià dret i teologia a València i a Bolonya; bon llatinista, fou influït per Pere Joan Nunyes.

Fou xantre de Sogorb i ardiaca major de València (1573), on exercí de vicari general. Fou rector i vice-canceller de la universitat de València. Assistí al Concili de Trento. A Barcelona tingué un càrrec a l’audiència reial de Catalunya.

Nomenat bisbe d’Oriola, tingué un fort antagonisme amb la diòcesi de Cartagena (de la qual Oriola s’havia separat el 1566) i amb el capítol de la seva pròpia catedral.

Representant de l’esperit contrareformista, protegí els jesuïtes.

Crespí de Valldaura i Brizuela, Lluís

3 Respostes

(València, 2 maig 1607 – Novés, Castella, 19 abril 1663)

Bisbe d’Oriola (1652-58) i de Plasència. Fill de Francesc Crespí de Valldaura i de Borja, i germà de Cristòfor i de Francesc.

Fou catedràtic de la Universitat de València. Representà a Roma el rei Felip IV.

Cebrian i Valdà, Francesc Antoni

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, 19 febrer 1734 – Madrid, 10 febrer 1820)

Prelat. Canonge de València (1759). Fou catedràtic i rector de la Universitat de València.

Bisbe d’Oriola (1797-1815), afavorí, a Alacant, la posada en marxa de la fàbrica de tabacs (1801), que ocupava més de 2.000 treballadors.

De tendència reaccionària, acompanyà Ferran VII de Borbó a Madrid, del qual era partidari fervent, i es traslladà a la cort (1815), on exercí diversos alts càrrecs eclesiàstics, com patriarca de les Índies i almoiner major del rei.

L’any 1817 Pius VII el nomenà cardenal.