Arxiu d'etiquetes: benedictins/nes

Perxa, monestir de la

2 Respostes

(la Cabanassa, Alta Cerdanya)

Antic priorat benedictí (Santa Maria del Coll de la Perxa) i hospital de pelegrins, al coll de la Perxa.

El 965 el comte Sunifred de Cerdanya donà el lloc a l’abadia d’Arles, però el priorat no consta fins a la fi del segle XII, regit per un monjo de Cuixà amb el títol de prior. Per la seva situació tingué la funció de refugi de vianants i adquirí gran vitalitat l’hospital, que ja el 1235 rebé privilegis del comte Nunyó Sanç I de Cerdanya. Tenien cura del priorat i hospital el prior amb alguns germans i donats, i vivien de la caritat dels fidels i dels drets de pasturatges.

Fou destruït en part en les lluites amb els francesos de mitjan segle XVII; després del tractat dels Pirineus deixà de dependre de Cuixà i fou restaurat. El 1682 Lluís XIV l’uní al reial orde del Carme i Sant Llàtzer de Jerusalem i el 1696 donà les seves rendes a l’hospital de pobres de Perpinyà. Fou secularitzat i, venut el 1807, fou destruïda l’església i l’hospital.

A la Cabanassa es guarda una imatge del segle XVII amb el nom de Santa Maria de la Perxa, protectora dels viatgers.

Orema

2 Respostes

(Bissaürri, Ribagorça)

Antic monestir benedictí (Sant Just d’Orema i Sant Pastor d’Orema), al poble d’Urmella.

Fou dependència de l’abadia de Sant Victorià d’Assan des del 1044.

Mediona, monestir de *

Deixa un comentari

(Sant Quintí de Mediona, Alt Penedès)

Veure> monestir de Sant Quintí de Mediona  (priorat benedictí).

Mas de les Garrigues, el

Deixa un comentari

(Ribesaltes, Rosselló)

Antic priorat benedictí (Santa Maria del Mas de les Garrigues), conegut també amb el nom de Masriel, filial de Vilalonga (Llenguadoc).

Fou construït sobre un alou cedit al segle XII a aquest monestir per Ermengol de Vernet i els senyors de Peracals. Fou priorat del segle XIII al segle XV.

El 1593, quan ja no tenia comunitat, fou unit a Sant Martí del Canigó.

Garcies -monjo del s. XI-

Deixa un comentari

(Catalunya Nord, segle XI)

Monjo benedictí de Sant Miquel de Cuixà. És conegut per la compilació de dades sobre el monestir que recollí i trameté vers 1043-46 a l’abat i bisbe Oliba.

Aquesta compilació consta de cinc apartats: notícies biogràfiques d’Oliba, història del monestir, relació de relíquies de Cuixà, obres fetes al cenobi durant l’època d’Oliba, i una homilia amb inclusió de fragments de sermons de l’esmentat Oliba.

Frontanyà, Sant Pere de *

Deixa un comentari

(la Quar, Berguedà)

Veure> la Portella  (abadia benedictina).

Far, priorat del * -Baix Empordà-

Deixa un comentari

(Castell i Platja d’Aro, Baix Empordà)

Veure> monestir de Vallvanera  (antic priorat benedictí).

Eixalada, monestir d’

9 Respostes

(Nyer, Conflent)

Antic monestir benedictí (Sant Andreu d’Eixalada), fundat el 840. Estava situat a la riba dreta de la Tet.

Fruí de la protecció del comte Miró I el Vell de la Cerdanya, per mediació del qual el 871 obtingué un privilegi d’immunitat del rei Carles el Calb.

Fou destruït i desaparegué definitivament (878) en el curs d’una gran revinguda de la Tet, però els monjos, dirigits pel convers Protasi i ajudats pel comte Miró, es traslladaren al lloc veí de Cuixà on fundaren un nou monestir.

Cuixà, monestir de

61 Respostes

(Codalet, Conflent)

Monestir benedictí (Sant Miquel de Cuixà), situat prop de Prada de Conflent, al peu del Canigó.

Fundat per l’arxiprest Protasi i altres monjos salvats de la riuada que destruí Eixalada, tingué el favor dels comtes de Cerdanya–Conflent i, aviat dotat de grans propietats, cresqué monàsticament i culturalment. Sota l’abat Garí (965-998) adoptà l’observança de Cluny, s’hi refugiaren els futurs sants Romuald i Pere Orsèol, dux de Venècia, i es consagrà l’actual església de Sant Miquel.

Sota l’abat Oliba (1008-46) aconseguí esplendor i irradiació; s’hi edificaren dues torres, la cripta, la capella de la Trinitat, etc. Al segle XII se n’edificà el claustre de marbre rosa (la major part del qual és al museu The Cloisters de Nova York) i una tribuna inferior a l’església.

Constitueix un important monument català, unió del pre-romànic amb el romànic llombard del segle XI i el posterior del segle XII. En el seu scriptorium, bressol de la historiografia catalana, s’hi redactaren importants documents, com la versió primitiva de la Gesta comitum Barcinonensium.

Des de mitjan segle XII fou un monestir feudal, amb abats comendataris des del 1473. Formà part de la Congregació Claustral Tarraconense del 1592 fins a l’extinció, el 1793. Estigué abandonat més d’un segle i va ser espoliat arquitectònicament i en part destruït.

El 1919 s’hi establí una petita comunitat cistercenca de Fontfreda, substituïda el 1965 per un grup de monjos de Montserrat, que en feren un punt de trobament de molts catalans atrets per l’esperit cristià renovador i per la col·laboració amb la lluita antifranquista.

Gràcies a l’aportació del govern francès, han avançat els treballs de restauració iniciats el 1938 per Josep Puig i Cadafalch. S’hi fan jornades d’estudi sobre el romànic català, concerts i altres actes culturals, a més dels religiosos.

Enllaç web: monestir de Cuixà

Colldecanas, Guillem

Deixa un comentari

(Ripoll, Ripollès, segle XIII – Catalunya, segle XIII)

Monjo benedictí. Fou prior del monestir del Coll de Panissars.

Escriví el tractat Vitae solitariae.