Cim (2.979 m alt) de la zona axial dels Pirineus, a la línia de crestes que separa la vall de Benasc de la vall de Lis (Comenge), a l’est del pic del Bom.
Barrat, mall
2 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Benasc
Barrancs, vall de -Ribagorça-
Vall, entre la Maladeta i la línia de crestes que separa la vall de Benasc de la vall de Barravés i de la Vall d’Aran.
Drenada pel riu de Barrancs, format per les aigües de fusió de la gelera de Barrancs (a la cara nord-est del pic d’Aneto) i de la d’Aneto; aquest riu, després de formar l’estany de Barrancs (2.380 m alt), es precipita al forat dels Aigualluts.
Entre la vall de Barrancs i la valleta de l’Escaleta hi ha el pic de Barrancs (2.892 m alt).
Bardamina, vall de
Coma de la vall de Benasc, que davalla del pic de Bardamina (3.079 m alt), al nord-est del pic de Pocets.
Al centre hi ha l’estany de Bardamina (2.354 m), l’emissari del qual, el torrent de Bardamina, desguassa al riu d’Estós per la dreta.
Bardaixí, Antoni de -polític, s. XVI/1609-
(Ribagorça, segle XVI – 1609)
Procurador general de Ribagorça (1587-90) i se significà en el partit dels comtes de Ribagorça durant la revolta dels ribagorçans contra llurs senyors. Fou el pare de:
Cristòfor de Bardaixí i Servet (Ribagorça, segle XVII) Justícia general de Ribagorça el 1638 i capitanejà la resistència del comtat contra les tropes franceses (1641-43) durant la guerra dels Segadors. Fou el pare de:
Pere de Bardaixí i d’Ascon (Benasc, Ribagorça, 1611 – Ribagorça, després 1677) Escriptor i jurista. Fou membre del consell reial i procurador general del comtat de Ribagorça. Escriví Descripción geográfica del condado de Ribagorza, Noticias de la familia de Bardaixí i Noticias de Ribagorza, no publicades fins al 1884.
Benasc (Ribagorça)
Municipi de la Ribagorça (Franja de Ponent): 233,6 km2, 1.138 m alt, 2.149 hab (2014)
(cast: Benasque) Situat a l’alta vall del riu Éssera, al peu del massís de la Maladeta, a la frontera amb territori francès. El terme és abundant en boscos, la fusta dels quals és utilitzada en la indústria de la construcció, i també en pasturatges.
La principal font de riquesa del municipi prové de la ramaderia, a la qual s’orienta la producció agrària. L’avicultura, la pesca de riu i algunes indústries complementen la vida econòmica, que a més ha rebut últimament un fort impuls del turisme i de l’estiueig. Al municipi també hi ha una central hidroelèctrica.
La vila és a l’esquerra del riu; hi destaquen l’església parroquial de Santa Maria, romànica del segle XIII, l’antic palau dels comtes de Ribagorça i algunes cases de l’antiga noblesa. Felip II de Castella feu fortificar l’antic castell de Benasc (1592), i a partir d’aleshores el dotà de guarnició.
Dins el terme hi ha els banys de Benasc (balneari d’aigües sulfuroses) i també els pobles d’Ancils i de Cerler.
Astorg, punta d’
Cim (3.354 m alt) de la cresta del Mig, que s’estén del coll del Mig al coll Maleït (entre el pic d’Aneto i el pic de la Maladeta).
És el tercer cim en altitud dels Països Catalans i de tot el Pirineu.
L’alpinista francès D’Astorg, de qui ve el seu nom, féu la primera ascensió (juliol 1901), juntament amb C. Passet i Bernat Salles.
Arnau, tuca d’
(Benasc / Montanui, Ribagorça)
Pic (2.942 m alt) de la serra que, al sud del massís de la Maladeta, separa la Vallhiverna de la vall de Llauset, entre els dos municipis.
El coll d’Arnau separa aquest pic del de la Vallhiverna; a la cresta occidental d’aquest darrer pic es troba una elevació anomenada tuqueta d’Arnau (2.810 m alt) o pic de Pavots.
Aragüells, pic d’
Cim (3.037 m alt), el primer dels cims a l’oest del coll de Cregüenya o coll d’Aragüells, que comunica les valls de Corones i de Cregüenya (2.910 m alt) en la cresta que uneix els pics Maleït i d’Estatats, al massís de la Maladeta.
El petit estany d’Aragüells es troba al vessant meridional d’aquest pic, aigua avall de l’estany de Corones en la Vallhiverna.
Aneto, pic d’
Cim (3.404 m alt) culminant dels Pirineus i el més alt dels Països Catalans, al massís de la Maladeta. Es troba a l’alta conca de l’Éssera. És constituït per roca granítica i a la base afloren estrats de roques calcàries del devonià. La seva alçària és suficient perquè a les obagues hi hagi congestes i geleres com les d’Aneto (al nord), de Corones (a l’oest), de Barraca (a l’est) i de Llosars (al sud).
L’aresta nord, que davalla cap a la vall de Barrancs i separa les geleres d’Aneto i de Barrancs, és la que sobresurt menys, i s’uneix al cim a través del pas de Mahoma, que és una aresta molt estreta, d’uns 30 m de longitud, amb grans espadats a cada banda.
La cresta principal, en direcció nord-oest, més enllà del pas de Mahoma, on pren el nom de cresta de Corones, separa les geleres d’Aneto i de Corones, en direcció sud-est, devalla lleugerament a l’Espatlla d’Aneto (3.350 m) i, després, cau de manera abrupta a la bretxa de les Tempestes.
En direcció sud-oest s’estén la llarga cresta de Llosars, que separa les geleres de Corones i de Llosars, i en la qual hi ha les agulles d’Aneto.
La gelera d’Aneto té uns 80.000 m2 de superfície i un gruix màxim de 30 m, i avança uns 35 m l’any; les seves aigües de fusió contribueixen a la formació del riu de Barrancs, que es precipita al forat dels Aigualluts.
El nom d’aquest pic que, és el del poble més proper a la conca de la Noguera Ribagorçana, fou donat, al Journal de Physique, el 1817, pel físic francès Reboul, que assajà de mesurar-ne l’altitud.
La primera ascenció fou realitzada pel rus P. Cikhacev i el francès A. de Franqueville, el juliol de 1842. El 1915, el Centre Excursionista de Catalunya hi col·locà el primer llibre de registre; el 1916 hi tingué lloc la primera tragèdia de l’alpinisme a Catalunya: el benasquès Josep Sayó i l’alemany Adolf Blass moriren a causa d’un llamp al pas de Mahoma durant el descens.
La via normal d’ascensió parteix del refugi de la Renclusa, situat al nord del massís, a 2.140 m d’alt.
Ancils
Poble (1.123 m alt), situat a l’esquerra de l’Éssera, a 1,5 km al sud de la vila amb la qual és unit per carretera.
Dades dels Països Catalans 