(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Adroguer.
Era membre del Consell de Cent. Hi restà després de les eleccions del 1713.
Fou membre del govern provisional català durant el setge borbònic.
Després de la capitulació del 1714, els borbònics li confiscaren els béns.
(Barcelona ?, segle XVII – Viena, Àustria, 1728)
Militar. Membre de la Junta de Guerra de Carles d’Àustria, participà activament en la contraofensiva catalana de la guerra de Successió. El 1713 comandava la cavalleria catalana.
Ocupada Barcelona, els seus béns foren confiscats i ell empresonat, fins al 1725, en que recuperà la llibertat.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fou capità de la Coronela de Barcelona durant el setge de 1713-14.
L’11 de setembre de 1714 defensà la bretxa del Carnalatge amb poc més d’un centenar d’homes. Durant tres quarts d’hora rebutjà els assalts de més de 2.000 enemics, fins que hagué de retirar-se amb els escassos supervivents. Després, passà a engruixir el gran contraatac que per la banda de Sant Pere i del Portal Nou dirigí Rafael Casanova.
Fou un dels pocs que en sortiren il·lesos, tot i haver afrontat situacions de màxim risc durant tota la batalla.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Guerriller. Durant la guerra de la Quàdruple Aliança contra Felip V (1718-20) lluità a Catalunya amb el desig de contribuir a restaurar les constitucions catalanes i el govern del rei-arxiduc Carles III.
Fou lloctinent de Francesc Bernic; quan aquest caigué presoner assolí de fugir amb una part de les seves forces. Atacà Piera i Vallbona i ajudà Pere Joan Barceló a esquivar una emboscada filipista a Pontons.
En acabar la guerra les seves forces foren dissoltes.
(Perafita, Osona, 1666 – Talamanca, Bages, 13 agost 1714)
Polític i militar. Fill de Jaume Puig i de Perafita i germà de Francesc. Fou partidari del rei-arxiduc Carles III de Catalunya. Fou un dels vuit signants dels poders concedits als ambaixadors catalans per al pacte anglo-català de Gènova (1705).
Posteriorment lluità al setge de Barcelona (1706), a Aragó (1707) i en la defensa final de Barcelona (1713-14), per a la qual emprengué expedicions a la plana de Vic i en altres indrets per tal d’assolir reforços.
També fou germà seu, Ramon Puig i Sorribes (Catalunya, segle XVII – segle XVIII) Eclesiàstic. El 1705 era rector de Tona (Osona). Participà a l’alçament vigatà a favor de Carles d’Àustria. Aquest el nomenà el mateix any, malgrat la seva condició eclesiàstica, capità de miquelets a la plana de Vic.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Polític. Pare de Francesc, Antoni i Ramon Puig i Sorribes.
Fou un dels principals prohoms de la zona de Vic que prepararen la rebel·lió contra Felip V. Amb els seus fills, Antoni de Peguera i Miquel Gallart feren els primers projectes per formar un regiment català contra els borbònics.
Si bé la seva figura encara no ha estat estudiada degudament, sembla clar el seu paper preponderant entre els catalans que preparaven la vinguda de Carles d’Àustria, el qual li donà privilegi de noblesa (1706).
Durant la guerra de Successió visqué generalment a Barcelona; en aquest període hi ha molt poca informació sobre les seves activitats.
El 1713, quan fou decidida la resistència catalana contra Felip V, restà a Barcelona, on hi visqué tot el setge, i l’11 de setembre, sense tenir en compte la seva edat, prengué les armes i acudí a la defensa de la barricada de la plaça de Palau, on morí combatent.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult. El 1705 l’arxiduc Carles d’Àustria el nomenà magistrat de l’Audiència.
El 1706 anà a Girona perquè part de la guarnició es traslladés a Barcelona, que era amenaçada per les tropes de Felip V. El 1707 fou nomenat capità de fusellers i lluità al front de l’Ebre. El 1709 ajudà a organitzar la defensa de Vic.
Membre del Suprem Consell de Catalunya, el 1713 restà a Barcelona durant el setge borbònic.
Amb la capitulació (1714), li foren confiscats tots els béns.
(València, 1647 – Pamplona, Navarra, 1706)
Jurista. Senyor de Sarral, de Cabra (que comprà el 1698 al marquès d’Olias) i de la quadra de Conill. Fill de l’assessor de la batllia general de Catalunya, conseller reial i doctor en drets, el cavaller i després noble Josep de Potau i Company.
Col·laborà a la lluita antifrancesa durant la guerra de la lliga d’Augsburg. Fou catedràtic de la universitat i magistrat de l’Audiència de Barcelona.
Felip V volgué atreure-se’l amb el títol de comte de Vallcabra (1702), però ell era austriacista i s’oposà per escrit que les deliberacions del Consell de Cent deixessin d’ésser secretes, fet pel qual fou empresonat a Alcalá de Henares, Àvila i Pamplona.
Deixà l’obra Articulis juris… decisionibus regii senatus intextis, ac variis constitutionibus Cathaloniae penitus illustratis (publicada el 1760).
Fou el pare de Josep Faust de Potau i de Ferran.
(Barcelona, segle XVII – 11 setembre 1714)
Polític. Pare de Ramon de Ponsich i de Camps. El 1701 era conseller de Barcelona.
Fou capità de la Coronela el 1706, durant el frustrat setge de Felip V. Tingué el càrrec de clavari o clauer de la capital. Durant el setge de 1713-14 s’ocupà de serveis de proveïment de la cavalleria de guarnició treballant amb el conseller en cap Rafael Casanova.
D’altra banda prengué les armes contra els borbònics i fou alhora capità de la Coronela. Intervingué en nombroses accions de guerra.
L’11 de setembre de 1714, amb la seva companyia, formava part de la guarnició del baluard de Santa Clara, el qual fou voltat pels borbònics i només una part dels defensors se’n salvaren obrint-se pas a la baioneta. Ponsich restà mort dins el baluard.
Després de la capitulació, els seus béns foren confiscats pels borbònics.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. Era rector de Vilabella (Alt Camp).
Austriacista destacat, fou deportat el 1704 per ordre del lloctinent borbònic Fernández de Velasco, però naufragà i pogué arribar a Castelldefels, on s’uní al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, que intentava un cop sobre Barcelona. Malgrat les informacions de Ponç, l’atac no reeixí.
En reembarcar, el príncep nomenà Ponç vicari general de l’exèrcit. Amb aquest càrrec participà, l’agost d’aquell mateix any, en la presa de Gibraltar, i s’hi quedà durant el setge espanyol que la seguí, on féu una tasca humanitària entre els ferits.
Més tard anà a Lisboa a explicar a l’arxiduc Carles d’Àustria la situació política a Catalunya. Entrà amb ell a Barcelona (1705). El 1707 li fou concedida una pensió de 800 lliures sobre la prelacia catalana que restés vacant més aviat.
El 1711 publicà un Método moral… per a sacerdots castrenses.
Dades dels Països Catalans 