(València, 25 desembre 1913 – 20 octubre 1999)
Escultor. Era fill de Carmel Vicent i Súria. Ha conreat de preferència l’escultura religiosa, amb estil vigorós i personal. Li han estat concedits premis d’importància.
Fou professor de modelat de l’Acadèmia de Sant Carles valenciana.
(Montcada de l’Horta / Alfara del Patriarca, Horta, 1999 – )
(UCH) Universitat privada. Creada per la Fundació Universitària San Pablo. És un centre docent d’inspiració cristiana, basada en l’ideari de l’Associació Catòlica de Propagandistes. La universitat és gestionada per un patronat. El primer rector de la institució fou José Luis Manglano de Mas.
El centre imparteix titulacions en les àrees de tecnologia, ciències de la salut i ciències socials i jurídiques. Amb la col·laboració de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, creà l’Institut de Drogues i Conductes Addictives. Per al curs 2005-06, oferia 26 titulacions.
(Castelló de la Ribera, Ribera Alta, 9 maig 1912 – Carcaixent, Ribera Alta, 18 octubre 1999)
Escriptor. Ha signat sovint Eduard Soleriestruch.
És autor de les monografies Estampas biográficas de la villa de Carcagente (1950), El territori i la comunitat d’Aigües Vives (1956-57), Noticia de la imprenta Muñoz d’Alzira, 1872-1972 (1972), Alzira en el cor (1976), Notícia de Pepe Estruch (1978) i Carcaixent (Antologia) (1981), i dels volums de prosa literària Contes sense fel (1961), De la ingènua veritat (1961), D’Alzira (sense plors, però) (1973) i Humor carcainxení (1978).
(Godella, Horta, 28 novembre 1913 – 27 novembre 1999)
Pintor. Signà amb el segon cognom. Format a Godella, on fou deixeble de Joan Belda, exposà per primer cop al Círculo de Bellas Artes de Madrid (1951).
Exposà des d’aleshores a diversos llocs de l’estat espanyol i dels EUA i ha obtingut diversos premis.
Conreà una pintura molt rica en matèria i en color amb tendència a l’efectisme.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 22 novembre 1901 – Madrid, 6 juliol 1999)
Músic. Cec des dels 3 anys, la seva família li donà tota mena de facilitats per als estudis musicals. El 1926 s’instal·là a París, on amplià els seus estudis amb P. Dukas, de qui fou deixeble predilecte.
El 1939 s’establí definitivament a Madrid i va compondre el Concierto de Aranjuez per a guitarra i orquestra, obra que li donà una gran popularitat arreu del món. Fou acadèmic de l’Academia de San Fernando, professor de música a la universitat de Madrid i doctor honoris causa per la universitat de Salamanca.
La seva música és una última conseqüència del moviment nacionalista, tracta els temes de caire popular en estructures semblants a les dels primitius espanyols però assaonada de modernitat.
Entre la seva abundant producció, cal remarcar Ausencias de Dulcinea (1948), Música para un códice salmantino (1952), Concierto de estío (1953), Fantasía para un gentilhombre (1955), diversos concerts per a diferents instruments, peces simfòniques i nombroses cançons i peces per a piano.
El 1996 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de les Arts.
(Alcúdia, Mallorca, 1919 – Palma de Mallorca, 20 abril 1999)
Pintor. Ha obtingut diversos premis i exposat a Palma, Eivissa, Madrid i Màlaga, així com a França, Alemanya i Amèrica.
Fou un reconegut representant de la pintura naïf.
(Perpinyà, 14 febrer 1912 – 23 desembre 1999)
Historiador i arqueòleg. Estudià a Lió i, a París, a l’École Pratique des Hautes Études, a la Sorbona i a l’École des Chartes; en aquesta darrera la seva preparació fou interrompuda per la Segona Guerra Mundial, en la qual fou ferit.
Es dedicà al periodisme en el diari “Le Roussillon” i, amb Marcel Durliat, fundà la revista “Les Études Roussillonnaises” (1951-57), d’història i arqueologia mediterrànies. Fou conservador oficial d’antiguitats i objectes d’art del Rosselló des del 1962 i, des del 1967, del Palau dels Reis de Mallorca.
Fou membre de la comissió diocesana d’art sagrat i president fundador de l’Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Artístic i Històric Rossellonès, i un dels organitzadors de les Jornades Romàniques de Cuixà (des del 1969). També fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.
Ha publicat estudis i articles d’història medieval rossellonesa en revistes catalanes i estrangeres.
(Manacor, Mallorca, 1999 – )
Fundació. Creada per l’ajuntament, amb la finalitat de difondre la figura i l’obra d’Antoni Maria Alcover i Sureda.
Entre els seus objectius més immediats hi ha la creació d’una sala museu, la publicació de les seves obres, la creació de premis literaris, d’investigació i d’art, la promoció de l’estudi del llegat Alcover i, finalment, la construcció d’un parc temàtic de les Rondalles Mallorquines.
A la junta rectora hi participen representants dels familiars del mossèn i de Francesc de Borja Moll, així com de diverses institucions de les Illes Balears: la universitat, el bisbat de Mallorca i el Consell de Mallorca.
(Castelló de la Plana, 1999 – )
(EACC) Institució. És situada en un edifici funcional, amb dos espais destinats a exposicions, dissenyat per l’arquitecte valencià Juan Esteban Chapapría.
És el primer d’una sèrie d’equipaments promoguts pel projecte Castelló Cultural, impulsat d’ençà del 1997 per l’ajuntament de la ciutat amb el suport de la Generalitat Valenciana, que pretén dotar Castelló d’una sèrie de centres culturals emblemàtics i consolidar un circuit artístic castellonenc.
(València, 1 juny 1913 – Madrid, 18 abril 1999)
Escriptor i director de cinema. Fou premi Nacional de Literatura el 1947, amb l’assaig Jornadas de Miguel de Cervantes. Guionista d’alguns dels films de R. Gil per a les productores Cifesa i Aspa Films, aquesta darrera fundada per Escrivà.
Debutà en la direcció amb El hombre de la isla (1959), a la qual han seguit, entre d’altres, Dulcinea (1969), La lozana andaluza (1976), Esperando a papá (1980) i Montoyas y Tarantos (1989, seleccionada als Oscars).
En els darrers anys s’especialitzà en telesèries.
Dades dels Països Catalans 