(Gandia, Safor, 15 novembre 1839 – València, 26 març 1909)
Organista. Deixeble de Pérez i Gascón. Organista de les esglésies de Sant Andreu de València i de la Mare de Déu dels Desemparats. Fou un dels promotors del Conservatori de València, institució que dirigí durant uns quants anys.
És autor de motets i altres obres polifòniques. És considerat el darrer representant de l’escola valenciana d’orgue.
(País Valencià, segle XX – )
Títol atorgat el 1909, a Tomàs Trènor i Palavicino, tinent coronel d’artilleria, diputat a corts i president de l’Ateneu Mercantil, pels seus mèrits com a organitzador i iniciador de l’Exposició Nacional de València del 1909, en la qual arruïnà la seva empresa Trènor i Companyia.
Continua en la mateixa família.
(Valldemossa, Mallorca, 28 febrer 1909 – sa Cabaneta, Mallorca, 20 agost 1983)
Pintor. Fill de Joan Sureda i Bimet i de Pilar Montaner i Maturana, i germà de Pazzis i de Jacob. Es dedicà, amb delicadesa, al paisatge i als temes populars i costumistes.
Des del 1942 conreà l’humorisme a la premsa diària.
(Llíria, Camp de Túria, 31 agost 1909 – València, 17 juliol 2014)
Escultor. Conegut amb el pseudònim de Silvestre d’Edeta. Format a l’Escola de Mestres Fusters de València i a l’Acadèmia de Sant Carles, on fou auxiliar d’escultura des del 1954, i catedràtic de talla escultòrica des del 1961.
Ha obtingut diversos premis a Madrid (Salón de Otoño), Sevilla, Palma, València (premi Senyera) i Granada, entre d’altres.
(Callosa de Segura, Baix Segura, 17 novembre 1909 – Alacant, 30 maig 1987)
Poeta. És autor dels llibres poètics El rosal de los poemas (1959) i Treinta sonetos al aire (1964).
(Palma de Mallorca, 28 juny 1833 – la Real, Mallorca, 20 desembre 1909)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Mallorca i s’ordenà de sacerdot el 1858. Ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri (1864) i es retirà a fer vida de penitent a l’ermita de Sant Honorat, de la muntanya de Randa (1890).
Desitjava unir-se a algun orde religiós, però el bisbe de Mallorca li impel·lí a fundar la congregació de missioners dels Sagrats Cors, devoció que ell sempre havia fomentat. Féu la fundació el 1890 i l’any següent li era confiat el santuari de Lluc, com a seu de la nova congregació; allà residí fins al 1906, en què passà a viure a la Real, l’antic monestir cistercenc, on establí el moviment de la congregació.
Del seu vivent fundà també una casa a l’església de Sant Gaietà de Palma de Mallorca. Té incoat un procés de beatificació.
(Palma de Mallorca, 1909 – Caracas, Veneçuela, 1971)
Periodista republicà. Dirigí “República” (1934-36), òrgan de l’Esquerra Republicana Balear. Formà part també de la redacció de “La Almudaina” fins al 1935.
Durant la guerra civil fou empresonat al castell de Bellver, i el 1949 va emigrar a Veneçuela.
(Magúncia, Alemanya, 17 gener 1909 – Sant Antoni de Portmany, Eivissa, 7 febrer 1972)
Pintor. Pseudònim de Frank Ludwig Schaefer instal·lat a Eivissa des del 1955, molt conegut pel seu gestualisme abstracte, líric i tachista.
Treballà com a dissenyador gràfic a França i a Holanda. Féu plafons murals i decorà transatlàntics.
Exposà a Alemanya, a França, a Dinamarta i als Països Catalans.
(València, 1847 – Madrid, 1909)
Periodista i escriptor. Col·laborà assíduament a “El Mercantil Valenciano”. Fou membre de Lo Rat Penat.
Escriví nombroses peces teatrals (Un francès en Almàssera, Fer les cartes) i alguns poemes en català (1877-88).
Bernat Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1838 – 1910) Impressor, director i propietari de diaris. Propietari dels diaris “El Menorquín” (1869-74) i “El Pueblo” (1892-94) i dels setmanaris “La Locomotora” (1871-72) i “El Volcán” (1872). Publicà Lo llibre dels glosats (1867), recull de glosats i goigs populars, i Biblioteca de autores menorquines.
Salvador Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1841 – 1913) Gramàtic. Autor d’una gramàtica o diccionari menorquí en castellà (1902).
Pau Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1836 – 1920) Actor i autor teatral. Escriví diversos sainets populars de costums: Ses trapasses d’en Pelaio o ses mones de sa cala (1889), Adoración de los Reyes Magos, Entremès de ses flassades, i col·laborà en la segona part de Dony Pere Singlar (1882; segona part, 1884), del seu fill:
Dades dels Països Catalans 