(Barcelona, 27 gener 1746 – Lima, Perú, 1827)
Militar. Fill d’Antoni d’Alòs i de Rius i germà de Josep.
Corregidor de Chaianta (1775), governador i intendent del Paraguai i governador militar de Valparaíso (1795).
Deposat pels patriotes xilens, es retirà a Lima.
(Moià, Moianès, 4 agost 1746 – Barcelona, 26 abril 1821)
Fabricant d’indianes. Fill del teixidor de llanes Josep Gònima i Puig (Catalunya, segle XVIII – Moià, Moianès, 1802). Entrà d’aprenent (1757) a la fàbrica d’indianes de Fèlix i de Francesc de Maguerola, a Barcelona.
El 1766 es casà amb la filla del fabricant d’indianes Joan Coll i Manresa; això li permeté, després de l’examen de rigor (1780), d’instal·lar-se com a fabricant. Passà a posseir una fortuna considerable que guanyà amb la seva fàbrica d’indianes del Raval de Barcelona, fundada el 1783, que el 1791 ocupava 1.500 persones. El mateix any comprà el privilegi de noble i fou membre de la Junta de Comercio, Moneda y Minas (1802).
Instal·là un dels primers tallers a Catalunya de fabricació de maquinària tèxtil (1808). Envià vaixells propis amb teixits a Amèrica, que en tornaven amb tints. Carles IV de Borbó i la seva família, durant llur pas per Barcelona (1802), visitaren la seva fàbrica.
La seva actitud durant la guerra del Francès fou contradictòria: acceptà la direcció de la Casa de Caritat (1812-14), però defensà els resistents processats a Barcelona.
El 1818 es matriculà com a comerciant. A Sant Feliu de Llobregat adquirí Ca l’Amigó, qualificada pel baró de Maldà com el Versalles de don Erasme, on construí la seva residència en un estil clàssic sever, amb una gran sala decorada probablement per Flaugier, i amb un pati barroc d’estil tradicional català.
L’explosió d’una caldera de vapor li costà la vida.
(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)
Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.
Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.
Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.
(Barcelona, 10 juliol 1746 – 15 febrer 1819)
“el Baró de Maldà” Escriptor i noble. Fou el cinquè baró de Maldà i Maldanell. Estudià al col·legi dels jesuïtes de Cordelles i fou nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Representa un cas típic de literatura catalana a l’època de decadència, i la seva obra és un dels grans textos narratius de la llengua catalana. Va dedicar-se a descriure, a manera de diari i en forma de vegades festiva, tots els successos, festes i fets de la vida pública, social i familiar, dels quals havia estat testimoni, i que queden recollits en els 60 volums titulats Calaix de sastre (de 1769 a 1816).
La seva obra està escrita en català perquè utilitza el llenguatge de la conversa popular, i en això segueix la tradició d’escriure en català la literatura de caràcter humorístic. La part de la seva obra on recull circumstàncies personals de viatges i festes porta el títol de Miscelanea diversa. Una de les còpies existents es conserva a l’Arxiu Històric de Barcelona.
La primera mostra de fragments de la seva obra va aparèixer l’any 1919 en una edició de Massó i Torrents. Francesc Curet n’edità una altra, l’any 1934, sobre el teatre d’afeccionats a Barcelona. S’han publicat també fragments de Calaix de sastre amb els títols Un viatge a Vic a l’any 1808 (1925) i El col·legi de la bona vida (1954) d’Alexandre Galí, el qual també ha escrit l’estudi Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1954).
Dades dels Països Catalans 