(Las Pedrosas, Aragó, 1698 – València, 1746)
Metge i escriptor. Estudià a la Universitat de València, on es doctorà i fou catedràtic. També fou metge de l’hospital general de la ciutat.
Publicà obres de tema mèdic, com Tirocinimo práctico médico-químico-galénico (1737), Palma febril médico-práctica (1739) i Manual de cirugía práctica (1743), que foren reeditades.
(Paterna, Horta, segle XVIII – )
Títol concedit el 1746, sobre la vila, a Antonio Pando y Bringas, ministre del Consell d’Hisenda i cavaller de Calatrava.
Passà als Samaniego, vescomtes d’Armeria, i als Álvarez de Toledo, marquesos de Martorell.
(Illes Balears, segle XVII – vers 1746)
Cronista. Fill del també cronista Joan Torrella i Ballester.
Escriví Mallorca se rinde al archiduque de Austria Carlos III i Mallorca sometida al rey don Felipe V de Borbón, inèdites.
(Campos, Mallorca, 1746 – Palma de Mallorca, 1818)
Eclesiàstic i historiador. Es dedicà a l’estudi de la història de Mallorca, per a la qual cosa visità tots els arxius de l’illa.
Deixà moltes obres inèdites, entre les quals una Historia de la villa de Campos i una Miscelánea histórica mallorquina.
(Palma de Mallorca, 27 setembre 1746 – Malagón, Castella, 17 març 1809)
Polític. L’agost de 1798 fou nomenat secretari d’Hisenda, i és autor d’una Memoria sobre el estado de la Real Hacienda (1799), on exposa la seva política financera. Va seguir una política desvinculadora i desamortitzadora, constantment subjecte a revisió, i va procurar, inútilment, de posar fi a la galopant inflació dels vals reials.
El març de 1808, després del motí d’Aranjuez, casa seva fou saquejada, i ell empresonat (abril) i substituït en el càrrec per Azanza. Durant la invasió francesa va romandre a la presó, així com durant l’ocupació de Madrid pels patriotes; quan Napoleó va entrar a la capital, es disposà que fos traslladat a Andalusia, però va morir durant el viatge, a mans d’uns amotinats en un aldarull popular.
(la Salzadella, Baix Maestrat, 1670 – València, 1746)
Frare carmelità. Deixà escrits nou volums de sermons i de treballs diversos.
(València, 1656 – 1746)
Erudit i eclesiàstic. Fou catedràtic de grec i d’oratòria.
És autor de diversos treballs llatins de caràcter docent.
(València, 1678 – vers 1746)
Gravador. La seva producció està datada entre el 1703 i el 1746. Deixeble d’Evarist Muñoz. El seu estil és plenament barroc i assolí gran renom.
És autor de nombrosos retrats –Felip V a cavall, Jeroni Simó, El marquès de Dos Aigües, Gregori de Ridaura (1705), etc-, de la il·lustració de diferents llibres, entre els quals el Compendio de matemáticas, del P. Tosca, i de la portada de molts altres –Centro de la Fe Ortodoxa (1723), Aparición de la Virgen del Pilar-.
(Porreres, Mallorca, 1746 – Palma de Mallorca, 1824)
Escriptor i eclesiàstic. Ocupà alguns càrrecs diocesans a Mallorca.
És autor d’un catecisme en llatí. Deixà inèdits d’altres escrits.
(Maó, Menorca, 27 abril 1746 – 12 febrer 1819)
Literat, historiador i advocat. Germà de Josep, Bartomeu, Antoni i Pere. Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa.
De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat.
Conquerida Menorca per l’exèrcit franco-espanyol (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) -influïda pel teatre castellà del segle XVII- i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva.
Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català.
Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.
Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819).
Fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal.
A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.
Dades dels Països Catalans 