(Barcelona, segle XVII – 7 juny 1640)
Jurista. Fou assessor de les galeres de Catalunya i relator del Consell Suprem d’Aragó.
Favorable a la política de duresa del virrei, fou mort durant el Corpus de Sang i la seva casa fou saquejada i incendiada.
És autor de Discurso breve sobre la celebración de Cortes de los fidelísimos reinos de la Corona de Aragón (1626), que dedicà al comte-duc d’Olivares.
(Catalunya, segle XVI – Cambrils, Baix Camp, 16 desembre 1640)
Militar, patriota i baró de Rocafort. Oficial de l’exèrcit de Catalunya que durant la guerra contra Felip IV lluità a les ordres del comte de Savallà Bernat de Boixadors, cap de les forces defensives al front meridional.
Nomenat governador de Cambrils, el desembre 1640 hagué de rendir-se al cap de l’exèrcit castellà marquès de Los Vélez, confiats en la paraula d’aquest, els defensors sortiren de la població, però foren executats per la cavalleria castellana.
Els cossos d’Antoni d’Armengol i d’altres caps militars, entre ells el del governador del Camp de Tarragona Jacint Vilosa, foren penjats a les portes de la vila.
(Lucena, Andalusia, 12 agost 1588 – Perpinyà, 22 juliol 1640)
Sisè duc de Cardona i de Sogorb. Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-38 i 1640), nomenat per Olivares per mirar de conciliar els seus interessos amb els dels catalans i frenar els abusos de les tropes castellanes.
En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria.
Durant la segona lloctinència intentà acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala (Serrallonga) (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort.
L’agost de 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma, amb l’assassinat del qual, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el més següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes.
La seva segona muller fou Catalina Fernández de Córdoba i els seus fills foren personatges importants de l’època: Pedro Antonio, Antonio i Pascual de Aragó y Fernández de Córdoba.
Fou conegut també amb el nom d’Enric Fernández de Córdoba i Aragó.
(Vitòria, País Basc, 19 juny 1640 – Saragossa, 2 novembre 1702)
Lloctinent de Catalunya (1694-96). Fou nomenat en els moments culminants de l’ofensiva francesa.
D’antuvi encoratjà els camperols que durant la inhibició oficial constituïen milícies armades per a combatre l’invasor. Però canvia d’actitud quan a la cort s’imposà el partit pro francès i la defensa de Catalunya fou supeditada als interessos d’aquest, que féu tot el possible per dificultar-la.
El 1695, Gastañaga publicà un edicte que prohibia d’atacar els francesos en petites partides; negà a la gent del país l’artilleria que necessitaven per ocupar Hostalric i Castellfollit de la Roca.
Mantingué sempre, juntament amb els generals, una actitud passiva, malgrat l’arribada al Principat dels reforços imperials -manats pel príncep de Darmstadt, amb qui el lloctinent sostingué contínues picabaralles- i també de Castella i de Navarra.
El 1696, després de la desfeta de Tordera, fou destituït pel president del consell de Castella i de Navarra, comte d’Oropesa; el succeí Francisco de Velasco.
(Barcelona, 7 juny 1640 – 9 juny 1640)
Avalot entre segadors i tropes castellanes. Uns 500 segadors entraren a la ciutat, com cada any, per llogar-se per a les feines de la sega i, en ésser, ferit un d’ells per un funcionari, s’amotinaren.
Foren secundats pel poble de Barcelona, irritat com tot el Principat pel problema dels allotjaments de les tropes castellanes estacionades a Catalunya i pels atacs del comte-duc d’Olivares contra els privilegis dels catalans.
S’intentà d’assaltar el palau del virrei i foren saquejades i incendiades diverses cases. Durant els disturbis foren assassinades catorze persones, entre les quals el virrei, comte de Santa Coloma, i alguns funcionaris públics catalans considerats com a massa servils.
El motí durà encara els dies 8 i 9 i s’estengué a moltes poblacions catalanes, on foren perseguits individus de l’alta noblesa i alguns bisbes.
Aquest fet fou l’inici de la guerra dels Segadors.
Dades dels Països Catalans 