Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Jeroni -Bages-

5 Respostes

(Monistrol de Montserrat, Bages)

Ermita (1.130 m alt) de la muntanya de Montserrat, la més alta i la més llunyana del monestir, situada a l’extrem occidental del terme, sota la miranda de Sant Jeroni (1 236 m alt.), cim culminant del massís i termenal dels municipis de Monistrol de Montserrat, Marganell i el Bruc, que dóna nom a una de les regions del sector més accidentat de la muntanya, dita regió de Sant Jeroni o el Tabor.

Al vessant septentrional un funicular aeri construït el 1929 supera la recta paret, des de prop del monestir de Santa Cecília de Montserrat, a 650 m alt, fins al mirador del Moro, a 1.193 m alt. Vora l’ermita actual hi ha un restaurant, bastit sobre les restes de la primitiva església.

Sant Jaume de Frontanyà, monestir de

3 Respostes

(Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà)

Canònica agustiniana, situada al peu del puig de les Forques i del pla del Cingle. L’església primitiva era dalt de la cinglera, prop de la vila de Frontanyà, i fou consagrada el 905 pel bisbe Nantigís d’Urgell.

Al segle XI es féu una nova església dedicada a sant Jaume, sant Pere i sant Joan, que és la que actualment subsisteix, sorprenent per la unitat del seu pla, la simplicitat de construcció i la puresa de línies.

Consta de planta de creu llatina, creuer, tres absis i un cimbori de 12 cares; la seva decoració és principalment a base d’arcuacions cegues i bandes llombardes. Al costat de l’església hi havia un claustre (segle XII) i la casa dels canonges.

Com a canònica, se’n tenen notícies des del 1140 fins al 1592, en que fou suprimida; actualment aquest singular edifici romànic català és una senzilla parròquia rural.

Sant Ferran, castell de -Figueres-

9 Respostes

(Figueres, Alt Empordà)

Gran fortalesa o ciutadella bastida en una elevació (el pla dels Caputxins) al nord-oest de la ciutat a partir del 1752, segons plans de Juan Martín Cermeño per ordre de Ferran VI, com a defensa del pas fronterer amb l’estat francès. Aquest emplaçament ha estat controvertit per tal com és dominat per elevacions veïnes.

Inspirat en les teories de Sébastien Le Preste, té forma de pentàgon irregular, amb una longitud de 850 m de nord a sud i 500 m d’est a oest, i un perímetre de 3,2 km. Ocupa 32,5 ha de superfície. Té cinc grans baluards i set revellins i tota l’obra és voltada d’un ample fossat i glacis i camins coberts. Hi caben deu mil homes i té troneres per a unes 250 peces d’artilleria. La longitud total dels fossats és de 5 km.

Durant la Guerra Gran, i després de la derrota de Mont-roig i la mort del comte de La Unión, el seu governador Andrés de Torres el lliurà als francesos sense batalla.

Durant la guerra del Francès fou ocupat per les tropes franceses des del 1808 fins al 1811, que fou pres a l’abril per l’atac per sorpresa planejat pels germans Pou i el seu cunyat Joan Marquès, de Castelló d’Empúries, però a l’agost fou recuperat pels francesos que el conservaren fins el 1814. El castell es rendí novament el 1823 als Cent Mil Fills de Sant Lluís.

L’any 1906 fou convertit en penal civil, funció que prestà fins el 1933. Durant la guerra civil de 1936-39, i a la seva fi, acollí les obres del Museo del Prado i hi tingueren lloc les darreres reunions del govern i el parlament de la República.

Durant el franquisme allotjà divisions militars fins el 1965, que passaren al centre d’instrucció militar de Sant Climent Sescebes. Des d’aquest any fou presó militar, i serví a aquest propòsit fins el 1991. Hi foren empresonats membres de la Unión Militar Democrática (1975), objectors de consciència i, en establir-se el règim democràtic hi compliren part de la condemna diversos sentenciats per l’intent del cop d’estat del 23 de febrer, entre els quals Antonio Tejero Molina.

El 1997 fou oberta al públic i s’hi habilitaren visites guiades. Hom hi ha dut a terme nombrosos treballs de conservació i restauració.

Des del 2003 la fortalesa és gestionada per un consorci integrat pel Ministeri de Defensa, la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Figueres. Diverses entitats n’han reclamat el traspàs íntegre i definitiu a la ciutat. Els diversos projectes per a usos futurs han estat també motiu de polèmica.

Sant Elm -Baix Empordà-

4 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà)

Santuari, situat a l’antic puig Castellar o puig de Sant Elm (98 m), promontori que tanca el port de Sant Feliu i domina pel sud la vila. A ponent del promontori hi ha la cala de Sant Elm.

El 1203 hom bastí en aquest indret la torre de Sant Elm per a defensa i vigia. Enderrocada posteriorment, el 1542 hom bastí una ermita (on des del 1474 fins al 1680 fou venerada una relíquia del Sant Drap) i un castell de planta quadrada amb torres als angles. Era regit per un governador. Fou destruït per les tropes franceses l’any 1696.

L’ermita fou reedificada el 1723 i els jurats de la vila la dedicaren també a la Mare de Déu del Bonviatge, juntament amb sant Elm, patró de mariners, pelegrins i navegants. Tenia un notable altar barroc. Restaurada el 1929, fou destruïda el 1936 i refeta novament a partir del 1943.

Des del 1955 hom renovà per la festa del sant la tradicional processó marítima. Al voltant del lloc hi ha una urbanització residencial.

Sant Domènec de Girona

2 Respostes

(Girona, Gironès)

Convent dominicà. S’aixeca en un extrem de la plaça on s’obre la façana renaixentista de l’antic Estudi General i fou convertit en caserna des del 1822, retornat després als dominicans. El temple és obra dels segles XIII i XIV, fou fundat pel bisbe Berenguer de Castellbisbal.

El conjunt monumental és format per l’església, el claustre i el convent; l’església consta d’una nau de sis trams, a la qual foren afegides, segles després, algunes capelles laterals a la banda nord; el claustre, al costat del migdia, té dos pisos: el superior és on hi havia el convent (on hi residí el famós inquisidor Nicolau Eimeric) i l’inferior és coetani de l’església; al seu entorn hi havia la sala capitular i altres dependències, posteriorment molt desfigurades.

Tingué en temps normals una comunitat de 20 o 30 frares, entre ells els lectors i els catedràtics de filosofia i teologia del veí Estudi General.

Sofrí molt el convent en el setge del 1809 i fou exclaustrat el 1822 i definitivament el 1835, que tenia 12 comunitaris.

Sant Domènec de Balaguer

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera)

Convent de dominicans, erigit per designi d’Ermengol de Cabrera, comte d’Urgell, que disposà en testament, el 1314, que els seus marmessors fundessin a l’horta de Balaguer un convent de Pares Predicadors, així com la dotació de la nova casa.

La seva voluntat no fou executada fins molts anys després, i el 1350 l’església encara no era acabada.

Durant el setge del 1413 sofrí nombroses mutilacions, i més tard, a causa d’alguna altra calamitat, el temple fou escurçat una tercera part.

Consta d’una sola nau amb petites capelles laterals i absis de set cares. El claustre és molt remarcable per la seva finor i estilització. La comunitat de dominicans fou dispersada el 1835; l’any 1881 el convent fou cedit als franciscans.

Sant Daniel, monestir de

2 Respostes

(Girona, Gironès)

Abadia benedictina de monges, a la vall de Sant Daniel, prop de la ciutat de Girona.

El fundà la comtessa Ermessenda, que el 1015, amb el seu marit Ramon Borrell, comprà aquesta església al bisbe de Girona. La comunitat s’hi establí el 1020, presidida per una abadessa amb clergues al seu servei, i fou dotada per la mateixa comtessa i el seu fill Berenguer Ramon I amb béns a Montfullà, Vilablareix, Vilademuls i altres indrets.

Inicialment constava d’unes sis monges, que el segle XIII ja eren dotze i arribaren més tard (1342) a una vintena, totes elles filles de la noblesa o de cases benestants. Guarda en una cripta el cos de sant Daniel, màrtir, traslladat d’Arle (Provença), en un sarcòfag construït el 1345.

El segle XV hom li donà les rendes dels antics monestirs femenins de Matella i Vilanera, de l’Empordà, i el 1550 el papa li uní el priorat de Valldemaria, prop d’Hostalric.

El 1640 les monges hagueren d’abandonar el monestir i refugiar-se a Girona, igual com a l’època de la Guerra del Francès, que fou convertit en hospital per les tropes franceses. De nou fou abandonat, per alguns anys, el 1835, però la comunitat hi retornà aviat.

El seu conjunt monumental guarda l’església romànica del segle XII, sobrealçada i modificada, amb cimbori i absis central. El claustre romànic és del segle XIII i té un pis superior del segle XV. La resta de l’edifici monacal ha estat ampliada i renovada els segles XVIII i XIX.

Enllaç web: Monestir de Sant Daniel

Sant Cugat del Vallès, monestir de

70 Respostes

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)

Abadia benedictina. El seu origen sembla trobar-se en una primitiva església del segle V, alçada al lloc on sofrí martiri sant Cugat. Sembla que ja al segle VII hi havia un nucli monàstic. Els àrabs destruïren el primer monestir vers el 717, que fou reconstruït poc després de la reconquesta de Barcelona (801).

El primer abat conegut d’aquest cenobi fou Ostofred, que regí la casa el 878, època en que era sotmesa a la mitra barcelonina. Tingué un paper primordial en la vida religiosa del comtat de Barcelona. Fou saquejat i destruït per al-Mansur (985); també se’n perdé l’arxiu. L’any següent l’abat Odó obtingué un privilegi del rei franc Lotari i començà una època de creixença que culminà amb l’abat Guitard (1013).

Gràcies a l’ajuda de Ramon Berenguer III, entre el final del segle XI i el començament del XII, anà possessionant-se d’altres monestirs i fou el cap d’una petita congregació de cenobis catalans integrada per Sant Llorenç de Munt, la Llacuna, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp, Santa Maria del Coll o Font-rúbia i Sant Pere de Clarà. Aquesta unió es desféu en gran part durant el segle XII.

L’abat Guillem d’Avinyó (1173) hagué d’obtenir un permís per dividir les possessions del monestir en sectors o pabordies, a causa de les grans extensions d’aquelles.

La seva documentació és recopilada en el seu famós Cartulari, editat pel Mn. Josep Rius en 1945-47; a l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi ha 90 manuscrits de la biblioteca monacal que se salvaren del pillatge del 1835.

L’actual monestir fou començat a bastir al segle XII, sobre l’emplaçament d’anteriors construccions, algunes de les quals són el Castrum Octavianum romà, del baix imperi, l’església de l’època visigòtica i elements d’un monestir que existia al segle IX.

L’església actual va ésser iniciada al segle XIII, i si bé conserva les característiques del romànic llombard, en la part dels absis, tanmateix, les maneres gòtiques ja s’hi marquen amb puixança i són les que continuen definint el conjunt fins a la culminació de la façana, al segle XIV.

L’església és de tres naus, coberta amb volta de creuer i cúpula, i cimbori octagonal. El claustre, que és la part més important del conjunt arquitectònic actual, va ésser iniciat al segle XII. La planta, un quadrat un xic irregular, és espaiosa i consta de quatre galeries cobertes amb volta de canó seguit.

Del cantó del pati la volta és sostinguda per un seguit d’arcs de mig punt recolzats sobre parells de columnes amb capitells historiats amb temes de l’Antic Testament, al·legories i arts i oficis del temps. Precisament en un d’aquests capitells s’hi retratà l’artista escultor, identificable per una inscripció llatina adjunta que en dóna el nom d’Arnau Cadell (o Gatell).

El conjunt, una gran obra romànica, presenta les característiques del naturalisme tendent vers la incorporació progressiva de la figura humana. Al segle XVI foren afegides les galeries del pis superior, aixoplugades amb coberta de fusta.

El monestir conserva algunes notables mostres de pintura, com el retaule gòtic de Tots Sants (vers 1375), de Pere Serra, i el conjunt mural de Pasqual B. Savall (segle XVIII).

Sant Climent de Taüll

5 Respostes

(la Vall de Boí, Alta Ribagorça, segle XI)

Església romànica. És una de les més importants del grup de la vall de Boí, bastida a partir de mitjan s XI (segurament amb motiu de l’intent dels Erill, senyors de la vall, de crear un nucli monàstic), prop del nucli de Taüll, on hi ha l’església de Santa Maria (entre ambdues hi ha encara la de Sant Martí, conservada en part).

Fou refeta i decorada el 1123, any que la consagrà Ramon Guillem, bisbe de Roda, al qual havia passat per algun temps la jurisdicció religiosa de la vall (des del 1040 era de la mitra d’Urgell).

És un edifici de tipus basilical, de tres naus, separades per columnes cilíndriques, amb coberta de fusta i tres absis, decorats per arcuacions cegues i lesenes, convertides en mitja columna, de tradició llombarda.

La part més notable és el campanar, que s’aixeca a l’angle del mur de migdia, tocant l’absidiola, aïllat del mur, de sis pisos de finestres geminades (triples al tercer pis), ornades amb arcuacions i dents de serra marcant la separació dels tres darrers pisos.

És coberta amb teulades de llicorella i fou restaurada el 1922, any que hom traslladà les famoses pintures murals romàniques centrades per la figura del pantocràtor, que han donat nom al Mestre de Taüll, al Museu d’Art de Catalunya. Han estat fetes unes reproduccions in situ.

Sant Bartomeu -Urgell-

2 Respostes

(Bellpuig d’Urgell, Urgell)

Antic convent de franciscans observants de la custòdia de Catalunya, als afores de la vila. L’ordenà construir Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i comte d’Oliveto, quan era lloctinent de Sicília.

Erigit sobre un antic eremitori dedicat a sant Bartomeu, es fundà el 1507 i tingué diferents etapes constructives. Sembla que al començament es planejà una obra senzilla i austera, però el lloctinent, des d’Itàlia, manà d’augmentar les dotacions.

Aquest edifici conventual és de planta rectangular i s’organitza a l’entorn de dos claustres centrals. El menor, situat prop de l’entrada, és de dos pisos, d’estil gòtic. El segon claustre, o pati de la cisterna, presenta una galeria baixa amb quatre arcs apuntats per banda, amb volta de creueria que descansa sobre uns contraforts desproporcionats que donen al pati. La tercera galeria, d’ordre toscà, fou erigida el 1614.

L’element més notable és sens dubte la segona galeria esmentada, que gairebé no té precedents a Catalunya. La sala capitular conserva a la clau de volta l’efígie dels primers ducs de Somma. L’escala al campanar és de caragol sense eix (els graons formen un passamà de moviment helicoïdal).

A l’exterior hi ha alguns elements renaixentistes del final del segle XVI, com la llotja toscana de la façana de llevant, coneguda com el mirador del duc, com també algunes finestres. A la sagristia hi ha una notable porta de pedra de l’armariet dels calzes, ornada amb pinacles i un gran floró central, d’estil gòtic florit (segle XVI). Al refetor hi ha el lavabo o font dels lleons, d’estil plateresc, ornat amb pinacles i floró.

El 1531 era ja acabat i emplaçat a l’església del convent el magnífic mausoleu de Ramon Folc, que féu construir la seva muller Elisabet de Requesens, comtessa de Palamós. El mausoleu, fet per l’artista italià Giovanni Merliano da Nola, fou traslladat el 1841 a l’església parroquial de Sant Nicolau, on es conserva ara, després d’ésser restaurat i declarat monument nacional el 1940.

Inicialment residiren al convent 25 religiosos, i s’hi celebraren alguns capítols provincials. Després de l’exclaustració (1835) i d’un llarg abandonament i ruïnes s’hi instal·laren els pares paüls el 1899, que restauraren el convent i reedificaren l’església entre el 1903 i 1906.

Per decret de 17 de desembre de 1984 el convent fou declarat monument històrico-artístic de caràcter nacional per la Generalitat. Entre l’octubre de 2007 i el juny de 2008 hom restaurà la façana, la terrassa del mirador del duc i els finestrals. En aquests treballs hom recuperà també els fonaments i deixà al descobert les restes de l’església original.