Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Domènec de Balaguer

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera)

Convent de dominicans, erigit per designi d’Ermengol de Cabrera, comte d’Urgell, que disposà en testament, el 1314, que els seus marmessors fundessin a l’horta de Balaguer un convent de Pares Predicadors, així com la dotació de la nova casa.

La seva voluntat no fou executada fins molts anys després, i el 1350 l’església encara no era acabada.

Durant el setge del 1413 sofrí nombroses mutilacions, i més tard, a causa d’alguna altra calamitat, el temple fou escurçat una tercera part.

Consta d’una sola nau amb petites capelles laterals i absis de set cares. El claustre és molt remarcable per la seva finor i estilització. La comunitat de dominicans fou dispersada el 1835; l’any 1881 el convent fou cedit als franciscans.

Sant Daniel, monestir de

2 Respostes

(Girona, Gironès)

Abadia benedictina de monges, a la vall de Sant Daniel, prop de la ciutat de Girona.

El fundà la comtessa Ermessenda, que el 1015, amb el seu marit Ramon Borrell, comprà aquesta església al bisbe de Girona. La comunitat s’hi establí el 1020, presidida per una abadessa amb clergues al seu servei, i fou dotada per la mateixa comtessa i el seu fill Berenguer Ramon I amb béns a Montfullà, Vilablareix, Vilademuls i altres indrets.

Inicialment constava d’unes sis monges, que el segle XIII ja eren dotze i arribaren més tard (1342) a una vintena, totes elles filles de la noblesa o de cases benestants. Guarda en una cripta el cos de sant Daniel, màrtir, traslladat d’Arle (Provença), en un sarcòfag construït el 1345.

El segle XV hom li donà les rendes dels antics monestirs femenins de Matella i Vilanera, de l’Empordà, i el 1550 el papa li uní el priorat de Valldemaria, prop d’Hostalric.

El 1640 les monges hagueren d’abandonar el monestir i refugiar-se a Girona, igual com a l’època de la Guerra del Francès, que fou convertit en hospital per les tropes franceses. De nou fou abandonat, per alguns anys, el 1835, però la comunitat hi retornà aviat.

El seu conjunt monumental guarda l’església romànica del segle XII, sobrealçada i modificada, amb cimbori i absis central. El claustre romànic és del segle XIII i té un pis superior del segle XV. La resta de l’edifici monacal ha estat ampliada i renovada els segles XVIII i XIX.

Enllaç web: Monestir de Sant Daniel

Sant Cugat del Vallès, monestir de

79 Respostes

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)

Abadia benedictina. El seu origen sembla trobar-se en una primitiva església del segle V, alçada al lloc on sofrí martiri sant Cugat. Sembla que ja al segle VII hi havia un nucli monàstic. Els àrabs destruïren el primer monestir vers el 717, que fou reconstruït poc després de la reconquesta de Barcelona (801).

El primer abat conegut d’aquest cenobi fou Ostofred, que regí la casa el 878, època en que era sotmesa a la mitra barcelonina. Tingué un paper primordial en la vida religiosa del comtat de Barcelona. Fou saquejat i destruït per al-Mansur (985); també se’n perdé l’arxiu. L’any següent l’abat Odó obtingué un privilegi del rei franc Lotari i començà una època de creixença que culminà amb l’abat Guitard (1013).

Gràcies a l’ajuda de Ramon Berenguer III, entre el final del segle XI i el començament del XII, anà possessionant-se d’altres monestirs i fou el cap d’una petita congregació de cenobis catalans integrada per Sant Llorenç de Munt, la Llacuna, Santa Cecília de Montserrat, Sant Salvador de Breda, Sant Pau del Camp, Santa Maria del Coll o Font-rúbia i Sant Pere de Clarà. Aquesta unió es desféu en gran part durant el segle XII.

L’abat Guillem d’Avinyó (1173) hagué d’obtenir un permís per dividir les possessions del monestir en sectors o pabordies, a causa de les grans extensions d’aquelles.

La seva documentació és recopilada en el seu famós Cartulari, editat pel Mn. Josep Rius en 1945-47; a l’Arxiu de la Corona d’Aragó hi ha 90 manuscrits de la biblioteca monacal que se salvaren del pillatge del 1835.

L’actual monestir fou començat a bastir al segle XII, sobre l’emplaçament d’anteriors construccions, algunes de les quals són el Castrum Octavianum romà, del baix imperi, l’església de l’època visigòtica i elements d’un monestir que existia al segle IX.

L’església actual va ésser iniciada al segle XIII, i si bé conserva les característiques del romànic llombard, en la part dels absis, tanmateix, les maneres gòtiques ja s’hi marquen amb puixança i són les que continuen definint el conjunt fins a la culminació de la façana, al segle XIV.

L’església és de tres naus, coberta amb volta de creuer i cúpula, i cimbori octagonal. El claustre, que és la part més important del conjunt arquitectònic actual, va ésser iniciat al segle XII. La planta, un quadrat un xic irregular, és espaiosa i consta de quatre galeries cobertes amb volta de canó seguit.

Del cantó del pati la volta és sostinguda per un seguit d’arcs de mig punt recolzats sobre parells de columnes amb capitells historiats amb temes de l’Antic Testament, al·legories i arts i oficis del temps. Precisament en un d’aquests capitells s’hi retratà l’artista escultor, identificable per una inscripció llatina adjunta que en dóna el nom d’Arnau Cadell (o Gatell).

El conjunt, una gran obra romànica, presenta les característiques del naturalisme tendent vers la incorporació progressiva de la figura humana. Al segle XVI foren afegides les galeries del pis superior, aixoplugades amb coberta de fusta.

El monestir conserva algunes notables mostres de pintura, com el retaule gòtic de Tots Sants (vers 1375), de Pere Serra, i el conjunt mural de Pasqual B. Savall (segle XVIII).

Sant Climent de Taüll

5 Respostes

(la Vall de Boí, Alta Ribagorça, segle XI)

Església romànica. És una de les més importants del grup de la vall de Boí, bastida a partir de mitjan s XI (segurament amb motiu de l’intent dels Erill, senyors de la vall, de crear un nucli monàstic), prop del nucli de Taüll, on hi ha l’església de Santa Maria (entre ambdues hi ha encara la de Sant Martí, conservada en part).

Fou refeta i decorada el 1123, any que la consagrà Ramon Guillem, bisbe de Roda, al qual havia passat per algun temps la jurisdicció religiosa de la vall (des del 1040 era de la mitra d’Urgell).

És un edifici de tipus basilical, de tres naus, separades per columnes cilíndriques, amb coberta de fusta i tres absis, decorats per arcuacions cegues i lesenes, convertides en mitja columna, de tradició llombarda.

La part més notable és el campanar, que s’aixeca a l’angle del mur de migdia, tocant l’absidiola, aïllat del mur, de sis pisos de finestres geminades (triples al tercer pis), ornades amb arcuacions i dents de serra marcant la separació dels tres darrers pisos.

És coberta amb teulades de llicorella i fou restaurada el 1922, any que hom traslladà les famoses pintures murals romàniques centrades per la figura del pantocràtor, que han donat nom al Mestre de Taüll, al Museu d’Art de Catalunya. Han estat fetes unes reproduccions in situ.

Sant Bartomeu -Urgell-

2 Respostes

(Bellpuig d’Urgell, Urgell)

Antic convent de franciscans observants de la custòdia de Catalunya, als afores de la vila. L’ordenà construir Ramon Folc de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig i comte d’Oliveto, quan era lloctinent de Sicília.

Erigit sobre un antic eremitori dedicat a sant Bartomeu, es fundà el 1507 i tingué diferents etapes constructives. Sembla que al començament es planejà una obra senzilla i austera, però el lloctinent, des d’Itàlia, manà d’augmentar les dotacions.

Aquest edifici conventual és de planta rectangular i s’organitza a l’entorn de dos claustres centrals. El menor, situat prop de l’entrada, és de dos pisos, d’estil gòtic. El segon claustre, o pati de la cisterna, presenta una galeria baixa amb quatre arcs apuntats per banda, amb volta de creueria que descansa sobre uns contraforts desproporcionats que donen al pati. La tercera galeria, d’ordre toscà, fou erigida el 1614.

L’element més notable és sens dubte la segona galeria esmentada, que gairebé no té precedents a Catalunya. La sala capitular conserva a la clau de volta l’efígie dels primers ducs de Somma. L’escala al campanar és de caragol sense eix (els graons formen un passamà de moviment helicoïdal).

A l’exterior hi ha alguns elements renaixentistes del final del segle XVI, com la llotja toscana de la façana de llevant, coneguda com el mirador del duc, com també algunes finestres. A la sagristia hi ha una notable porta de pedra de l’armariet dels calzes, ornada amb pinacles i un gran floró central, d’estil gòtic florit (segle XVI). Al refetor hi ha el lavabo o font dels lleons, d’estil plateresc, ornat amb pinacles i floró.

El 1531 era ja acabat i emplaçat a l’església del convent el magnífic mausoleu de Ramon Folc, que féu construir la seva muller Elisabet de Requesens, comtessa de Palamós. El mausoleu, fet per l’artista italià Giovanni Merliano da Nola, fou traslladat el 1841 a l’església parroquial de Sant Nicolau, on es conserva ara, després d’ésser restaurat i declarat monument nacional el 1940.

Inicialment residiren al convent 25 religiosos, i s’hi celebraren alguns capítols provincials. Després de l’exclaustració (1835) i d’un llarg abandonament i ruïnes s’hi instal·laren els pares paüls el 1899, que restauraren el convent i reedificaren l’església entre el 1903 i 1906.

Per decret de 17 de desembre de 1984 el convent fou declarat monument històrico-artístic de caràcter nacional per la Generalitat. Entre l’octubre de 2007 i el juny de 2008 hom restaurà la façana, la terrassa del mirador del duc i els finestrals. En aquests treballs hom recuperà també els fonaments i deixà al descobert les restes de l’església original.

Sant Aniol d’Aguja

6 Respostes

(Montagut i Oix, Garrotxa)

(o d’Aguges, o d’Uja)  Antic monestir benedictí i més tard parròquia de l’antic municipi d’Oix, situat al fons d’una vall, a l’origen del Llierca.

El fundà vers el 859 l’abat Racimir, procedent de Santa Maria d’Arles, del Vallespir. El 872 el rei Carles el Calb li concedí un privilegi en el qual li reconeixia la propietat del territori comprès a les valls de Sadernes, d’Aguja i de Riu, fins al forat de Treu i les cingleres de Gitarriu, i també la possessió de l’església de Sant Llorenç del Mont, a Sous, on es traslladà poc després la comunitat. El 899 el primitiu patrimoni monàstic ja s’havia dividit entre el bisbat de Girona i el monestir de Sant Llorenç del Mont.

L’església, romànica, d’una nau, amb alguns afegitons tardans, es convertí en parròquia rural, de la qual depenia Sant Feliu del Riu i un santuari, per la tradició de la vinguda ací de sant Aniol, des del Vallespir, per fer-hi penitència. Sant Aniol guaria el mal d’ulls amb l’aigua de la veïna cova de l’Abat.

Ara el lloc és pràcticament abandonat i la parròquia és un annex de Santa Cecília de Sadernes. Hom hi celebra el tradicional aplec de Sant Aniol, que descriu M. Vayreda en La punyalada.

Salut de Sabadell, la

3 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental)

Santuari, situat al nord-est de la ciutat, en lloc dominant, prop del nucli urbà, i que ha donat nom al barri del Poblenou de la Salut, edificat sota seu. Sembla que correspon al primitiu poblat ibèric d’Arraona.

La devoció a la Mare de Déu de la Salut ha reemplaçat l’antiga dedicació a sant Iscle i santa Victòria, que era la de la capella que hi existia des del segle XIII, conservada encara sense culte, al costat de l’hostal.

S’hi construí un llatzeret al segle XVI. Segons la tradició, hom hauria trobat una imatge de santa Maria a la font de la Salut, que vessa a la riera de Canyameres, la qual hauria estat traslladada a un altar lateral de la capella de Sant Iscle. La seva devoció és constatada des del 1652 i tenia administradors propis des del 1696.

El consell de Sabadell, el 1697, féu vot d’assistir-hi cada any el segon diumenge de maig en processó, origen de l’aplec actual. El 1845 es féu una imatge nova i el 1876 s’inicià un nou santuari, acabat per l’arquitecte Miquel Pascual el 1882.

És un edifici neogòtic, enriquit constantment i envoltat de la casa dels ermitans i uns jardins que són ara un parc de la ciutat. La imatge de santa Maria fou coronada canònicament el 1947. És lloc de molta devoció.

Salut, la -Garrotxa-

2 Respostes

(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1642)

Santuari de la Mare de Déu de la Salut, situat en un replà de la gran cinglera, continuada més enllà del coll de Condreu per la cinglera del Far, que limita per l’est l’altiplà de Collsacabra i que domina la vall d’Hostoles.

Fou fundat el 1642 per Joan Carbonés, que col·locà una imatge mariana en una balma de la roca d’en Claperols, amb el nom de la Font de la Salut. El 1643 ja fou edificat un petit edicle sota la balma, on Carbones es retirà com a ermità. Des del principi s’hi celebrà un aplec el 21 de setembre, i s’hi anava en processó per la Santa Creu de Maig.

Es feren algunes ampliacions de la capella, fins que al segle XVIII es començà l’església i l’hostal actuals, ampliats el 1832 i el 1847. El 1853 es començà el cambril i es féu una imatge nova, i el 1862 l’actual façana neoclàssica. Hom ha ampliat l’hostal i arranjat els voltants i la carretera, iniciada el 1939, a causa de la constant devoció i afluència de visitants.

Salgar -Noguera-

5 Respostes

(Foradada, Noguera)

Santuari (Santa Maria de Salgar) i antic convent carmelità de la parròquia de Montsonís, en una gran balma oberta a l’estret de Salgar, congost pel qual corre el Segre entre les muntanyes de Montsonís i d’Antona (Artesa de Segre).

Esmentat el 1192, vers el 1263 s’hi havia erigit un petit hospital sota l’advocació de sant Jordi. Confiat als carmelitans (1404), hi construïren un convent i ampliaren l’església romànica del s XII; el 1530 bastiren el claustre i el 1608 eixamplaren el convent. Els carmelitans foren exclaustrats el 1835 i el lloc fou venut el 1837, però continuà com a santuari.

Els edificis foren malmesos durant la guerra civil. Posteriorment es restaurà el culte i el 1972 s’inicià una campanya de restauració per part d’un grup d’Artesa de Segre, parròquia a la qual fou cedit modernament el santuari.

Sagrada Família, temple de la

33 Respostes

(Barcelona, Barcelonès, 1882 – )

Temple modernista de la ciutat. Obra d’Antoni Gaudí, començat l’any 1882 com a centre d’un futur grup d’escoles, fou influït inicialment pel neogòtic; posteriorment Gaudí el va concebre de manera orgànica (seguint la tendència naturalista-modernista) i esdevingué una de les obres més representatives de l’autor.

L’edificació de les torres, que segueixen l’estructura vertical d’una canya, fou summament lenta; les obertures horitzontals responen a raons acústiques, perquè Gaudí les va concebre com a campanes gegantines; els pinacles que les coronen són una de les primeres aportacions a l’escultura abstracta.

Gaudí només va poder acabar una façana. Després de la seva mort (1926), les tres torres que faltaven foren construïdes per D. Sugranyes.

temple de la Sagrada FamíliaAturada l’obra del 1932 al 1952, després d’aquesta data es continuà la construcció, bé que lentament a causa de les dificultats econòmiques, i s’alçà la façana de la Passió, la decoració escultòrica de la qual s’encarregà el 1986 a J.M. Subirachs.

El 1981 s’inaugurà la plaça Gaudí davant la façana del Naixement, segons un projecte de N. Rubió i Tudurí.

La continuació de les obres, pendent sempre de problemes de finançament (que originàriament havia estat privat), ha encès una viva polèmica entre els partidaris de finalitzar el temple i els partidaris de no fer-ho, els quals consideren que la continuacio desvirtua la creació personal gaudiniana.