Arxiu de la categoria: Monuments

Sant Muç

1 Resposta

(Rubí, Vallès Occidental)

Santuari, al nord de la vila, en una vall tributària, per la dreta, a la riera de Rubí. Fou construït el 1307, però l’actual edifici és, en gran part, del segle XVIII. Davant la façana hi ha un porxo.

Els aplecs foren sempre molt concorreguts, però la popularitat de la devoció fou obra de la colla dels Xatos de Sant Muç, originàriament del Raval de Barcelona, que organitzaren des de la primera meitat del segle XIX desfilades per la ciutat amb bandera duta a cavall i banda de música, i que es dirigien pel portal de Sant Antoni a la font del Roure de Vallcarca, on se’ls unien els veïns dels pobles del pla de Barcelona, amb els quals anaven, fent nit a Sant Cugat del Vallès, fins al santuari; després de deixar a Rubí la bandera i fer-hi nit, entraven de vespre a Barcelona amb atxes enceses. La colla es dividí i formaren las dels Xatos Vells de la Bandera Nova i dels Xatos Nous (o Rics) de la Bandera Vella, que subsistí fins al començament del segle XX.

Sant Miquel d’Èrdol

4 Respostes

(Olèrdola, Alt Penedès)

(o Sant Miquel d’Olèrdola)  Antiga església parroquial, situada dins el recinte emmurallat de l’antiga civitas, en lloc dominant, prop de la cinglera de la banda oriental.

Una primera església fou aixecada entre els anys 917 i 937; després del pas d’Almansor, fou renovada i consagrada de nou el 991 i, finalment, ampliada i de nou consagrada el 1118.

L’edificació actual és la darrera del segle XII, amb l’afegitó de capelles i del campanar o coronament, però guarda la disposició i els elements de les esglésies que la precediren, en especial una capçalera dita mossàrab, amb un marcat arc de ferradura, adossada a la seva banda septentrional. Té entorn seu sepultures antropomòrfiques, dites correntment olerdolanes.

L’església ha estat restaurada per la diputació provincial de Barcelona, propietària del lloc d’Olèrdola.

Sant Miquel del Port

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Església parroquial de la Barceloneta, construïda, com tota aquesta barriada barcelonina, a instàncies del marquès de la Mina, aleshores capità general.

Fou dissenyada per P. Martín Cermeño, brigadier d’enginyers, i va ésser començada el 1753. El 1863 fou reformada i ampliada per Elies Rogent. Les imatges de la façana i tota la decoració interior foren malmeses el 1936.

L’església consta de 3 naus separades per pilars i columnes toscanes. A la façana s’obren tres portes, separades per parells de columnes també toscanes. A la part alta hi ha una fornícula flanquejada per columnes que suporten un frontó; al costat, sengles volutes. La decoració escultòrica fou obra de P. Costa i C. Grau.

Sant Miquel de Montmagastre

2 Respostes

(Artesa de Segre, Noguera)

Antic monestir canonical, situat a Montmagastre, dins l’antic terme d’Anya.

El 1085 hom troba a Sant Miquel una comunitat presidida per l’abat Froià. El 1098 era regida per Pere, que es titulava a la vegada abat d’Àger i de Montmagastre, i des del 1108 consta ja com a simple priorat d’Àger. El 1162 el papa Alexandre III confirmà la seva possessió a Àger.

Durant els segles XIV i XV els seus priors eren canonges d’Àger, que no residien a Montmagastre, i regia aquesta església un prevere en nom d’ells. En suprimir-se les canòniques el 1592, els seus béns s’agregaren a Àger. Aleshores l’església de Sant Miquel passà a ésser parroquial del vell poblat de Montmagastre, avui abandonat.

El seu temple romànic, en ruïnes, es troba cent metres més avall que el castell i té dues criptes. La volta es reedificà al segle XVIII i té restes de pintures murals del segle XIV. El trasllat del nou poble al pla l’ha fet abandonar totalment.

Sant Miquel de Cruïlles

4 Respostes

(Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà)

Poble, dins l’antic terme de Cruïlles, aturonat, centrat en l’antic monestir de Sant Miquel de Cruilles, important priorat benedictí.

Es fundà en una església dedicada a Sant Miquel, existent des del 904, que els senyors locals Gilabert (I) i Jofre (I) de Cruïlles dotaren entre els anys 1031 i 1057. El 1057 ja hi havia monjos, i els seus fundadors l’uniren al monestir italià de San Michele de la Chiusa (Torí).

La llista dels seus priors coneguts comença amb Bernat Amat el 1094 i es clou amb Jeroni Ferrer de Sitjar (1580-1608). Al segle XIV tenia cinc monjos i dos preveres beneficiats.

Des del 1144 hi estava sotmesa l’església parroquial de Santa Eulàlia de Cruïlles i el petit priorat de Sant Genís de Rocafort, prop de Martorell. El 1592 el papa Climent VIII l’uní a Sant Pere de Galligants, quan ja no tenia comunitat (només el prior i un sacerdot).

En resta l’església romànica (segle XI), d’una nau amb transsepte, tres absis i cúpula a la intersecció de la nau amb el creuer. La nau central fou escapçada al principi del segle XVI per l’esfondrament d’una part de la volta.

A la banda de migdia té restes d’una galeria o petit claustret (amb un sarcòfag del 1348), que unia l’església a la casa pairal, refeta aquesta, en bona part, entre els anys 1570 i 1576.

Sant Miquel, castell de -Moianès-

Deixa un comentari

(Castellterçol, Moianès)

Nom popular del castell de Castellterçol, situat al sud de la població, en un petit pujol al centre d’una vall.

Rebé el nom d’un noble de nom Terçol, que consta difunt el 898. Pertangué als seus successors fins el 1322, que adquirí el terme i la jurisdicció el monestir de l’Estany. La capella de Sant Miquel, que li ha donat el nom, és a migdia del castell, en part en ruïnes i en part convertit en masia, que existia ja el 1111.

Conserva l’estructura romànica, ampliada vers el 1825, quan es volgué convertir en santuari de la Mare de Déu del Remei.

Des del 1990, els actuals propietaris i diversos entitats públiques han consolidat les parts històriques del recinte i les han destinat a activitats culturals.

Sant Mer -Pla de l’Estany-

1 Resposta

(Vilademuls, Pla de l’Estany)

Santuari, al sud de les Olives de Sant Esteve de Guialbes, a la dreta de la riera de la Farga, als vessants orientals de la serra de Santa Llogaia.

Segons la tradició, sant Mer, llegendari fundador del monestir de Banyoles, menà en aquest indret vida eremítica. Al segle XIII ja hi havia una capella dedicada al sant i una altra a santa Càndida, mare seva.

El 1627 fou excavat el terra i hom trobà unes despulles que foren atribuïdes al sant i que atragueren grans multituds. Foren dipositades a l’església de Sant Esteve de Guialbes i cada any són traslladades al santuari el primer diumenge després del 27 de gener, festa del sant, on hom celebra un aplec molt concorregut.

Sant Medir -Vallès Occidental-

5 Respostes

(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)

Antiga parròquia i actual santuari, situat a l’antiga vall de Gausac, o vall de Sant Medir, afluent de capçalera de la riera de Sant Cugat, al sud del municipi, als vessants de la serra de Collserola.

Existia ja el 1046 i els monjos de Sant Cugat la dotaren el 1084. Era una de les cinc parròquies del terme del monestir de Sant Cugat, refosa al segle XV amb la de Sant Pere d’Octavià. Els documents antics l’anomenen Sant Emeteri, catalanitzat en Medir. Els monjos en tingueren cura fins el 1446 i fou restaurat en altres ocasions.

La llegenda creada sobre sant Medir féu popularitzar el seu culte, que es manté viu amb l’aplec del 3 de març, iniciat pel poble de Sant Cugat, on hi havia des del 1804 una germandat de Sant Medir, i mantingut modernament per les típiques colles de Gràcia (amb les de Sant Gervasi i Sarrià) i també de Sants i d’Horta (Barcelona).

Sant Martí Sacosta

Deixa un comentari

(Girona, Gironès)

Antiga canònica agustiniana, col·legi de jesuïtes i ara seminari conciliar, situada a la part alta de la ciutat, entre el convent de Sant Domènec i la pujada de Sant Martí.

L’església de Sant Martí existia ja el 898 i tenia sacerdot propi. El cabiscol Ponç la féu reedificar abans del 1064, i s’hi treballava encara el 1078, quan el seu hereu Joan féu deixes per cobrir-la. El 1101 el comte Ramon Berenguer III la rebé sota la seva protecció, i el 1118 Berenguer Amat l’encomanà al bisbe de Girona.

El 1152 Guillem, prevere de Sant Martí i arxilevita de Besalú, la cedí a l’abat Ponç de Monells, de Sant Joan de les Abadesses, perquè hi instituís un prior i una comunitat de canonges. La fundació, però, no es féu fins el 1164, que s’hi instal·là una comunitat, presidida per Arnau de Montbós, antic canonge de Lledó, amb consentiment del bisbe i canonges de Girona. El papa Alexandre III confirmà la fundació amb una butlla del 1166.

Segons unes noves constitucions, fetes pel prepòsit Pere el 1229, es fixà en cinc el nombre de canonges, més un clergue secular per a la cura d’ànimes i un diaca, tots sota l’obediència del prepòsit. Els canonges havien de tenir en entrar trenta anys i passar un any de provació.

Entre el 1225 i el 1340 la comunitat tingué llargues discussions amb els dominicans, establerts prop de Sant Martí. Al segle XV caigué a les mans de comendataris i s’accentuà la decadència, iniciada la segona meitat del segle anterior.

El papa Gregori XIII dissolgué la canònica el 1581 i donà l’edifici als jesuïtes, que ampliaren l’església i hi construïren una bona part del casal actual.

Expulsats els jesuïtes el 1767, s’hi instal·là el seminari conciliar, que amplià encara més l’edificació per adaptar-la a les necessitats de la institució, gràcies als bisbes Tomás de Lorenzana-Butrón (1775-96) i Florencio Lorente (1847-62), que el dotaren d’una notable biblioteca, de noves càtedres per adaptar-les als graus universitaris i d’un gabinet de física i d’història natural.

Sant Marçal de Montseny

4 Respostes

(Montseny, Vallès Oriental)

Abadia i després priorat benedictí (1.100 m alt), situat al coll de Sant Marçal, entre els massissos de les Agudes i del Matagalls, a la capçalera de la Tordera.

A l’origen, pertanyia al bisbat de Vic i fou consagrada pel bisbe de Vic Guillem de Balsareny. La seva fundació degué esser entre el 1050 i el 1060, quan el seu prior Guifred obtingué les primeres demarcacions. Estava sota el patronat de la família Agudes-Montseny.

El 1095 s’uní a Banyoles en qualitat de priorat i els seus monjos intentaren de deixar el Montseny i establir-se a l’església de Santa Magdalena, prop de Mosqueroles, on edificaren una gran església de tres naus, però el bisbe de Vic els obligà a tornar al Montseny, on féu una nova consagració de Sant Marçal el 1104, senyal evident que havia estat abandonada i profanada. Santa Magdalena restà com a dependència de Sant Marçal amb el títol de sotspriorat.

Al segle XIV tenia només tres monjos i el seu prior era un monjo de Banyoles. Deixà pràcticament de tenir comunitat al segle XV, però el títol prioral passà al president del Col·legi de la Congregació Claustral Tarraconense (1592) i subsistí fins el 1835.

Al segle XVII s’uní a la parròquia de Montseny, de la qual ara forma part; abans tenia territori parroquial propi.

En resta l’església romànica del segle XII i el casal prioral, ara hostatgeria per als excursionistes.