Arxiu de la categoria: Monuments

Sogorb, catedral de

5 Respostes

(Sogorb, Alt Palància)

Temple principal de la diòcesi de Sogorb, sota l’advocació de Santa Maria.

La primera edificació fou gòtica, però el conjunt de l’obra restà substancialment alterada per reformes posteriors. El presbiteri fou construït cap al final del segle XV per Juan de Burgos, i l’obra de la catedral devia ésser acabada vers el 1534. La portada és lateral, i procedeix del 1600.

Entre el 1791 i el 1795 fou totalment renovada l’obra, amb ampliació i elevació de la nau, pels arquitectes Maur Minguet i Joan B. Gascó, renovació que donà al conjunt un aspecte i una decoració neoclàssics.

La nau, única, és de grans dimensions, amb doble joc de columnes corínties laterals. Una cornisa reforçada manté la volta, amb medallons centrals pintats per Francesc Vergara. L’absis del presbiteri és cobert de pintures de Manuel Camaron. A l’extrem oposat, de cara a l’altar major, hi ha el cor baix, tancat amb reixa, amb cadirat de fusta tallada del principi del segle XVIII. Per les portes laterals del presbiteri hom comunica amb les sagristies majors i altres dependències del culte.

De cara a l’entrada principal del temple, es troba l’accés al claustre, del segle XIII al XV i de planta trapezoïdal, amb voltes gòtiques i una galeria superior; hi donen set capelles antigues, entre les quals la de Sant Salvador, on hi havia l’antiga parròquia de Santa Maria, actualment a l’antic convent dels dominicans. La porta procedeix de la cartoixa de Valldecrist.

L’actual aula capitular, del 1417, és de planta quadrada, amb volta gòtica octagonal, on es conserva una col·lecció de retrats de bisbes sogorbins.

Peces històriques de l’arxiu són un llibre capitulari, de 106 pàgines, en pergamí il·lustrat amb filigranes, dos cartularis de la Valldecrist del segle XV, manuscrits dels segles XIII al XV i l’anomenat còdex del compromís de Casp.

Tocant a la catedral hi ha la torre del campanar, truncada i de planta trapezoïdal, amb un oratori a Santa Bàrbara, així com una altra torre medieval, suposadament romana.

Serrans, porta de

4 Respostes

(València, Horta)

Porta d’ingrés principal de la ciutat, vora el Túria, construïda entre el 1392 i el 1398 per Pere Balaguer sobre la porta de Roteros del recinte musulmà.

És limitada per dues gran torres emmerletades de base hexagonal, compostes de tres plantes, entre la segona i la tercera de les quals corren exteriorment sengles barbacanes defensives. Entre el 1586 i el 1892 serví de presó.

Posteriorment, la restauració dirigida per Josep Aixa deixà al descobert, per la banda posterior, les voltes gòtiques de la segona i tercera plantes i la del damunt de la mateixa porta.

Entre el 1937 i el 1938 acollí una part important de les obres d’art del Museu del Prado de Madrid, evacuades a causa de la guerra civil.

Serrabona, monestir de

3 Respostes

(Bula d’Amunt, Rosselló)

Priorat canonical (Santa Maria de Serrabona). La primitiva església, en part encara subsistent, fou obra de Ramon II, vescomte de Cerdanya, del seu germà i del noble Bernat Ramon, vers el 1080. La fundació monàstica es féu dos anys després, en que s’hi instal·là una comunitat de canonges augustinians, i Ramon Ermengol en fou el primer prior; el 1592 el priorat fou secularitzat.

Cap a la meitat del segle XII fou ampliada l’església i novament consagrada el 1151; consta de tres naus, la lateral nord com a vestíbul o corredor, i la de migdia com a galeria o ala de claustre, creuer, tres absis i torre campanar.

El més important d’aquest conjunt és la magnífica tribuna de marbre rosa, situada al mig de la nau central, decorada amb lleons, centaures i animals fantàstics, obra del mestre de Serrabona (segle XII).

Santueri, castell de

1 Resposta

(Felanitx, Mallorca Migjorn)

Castell, al cim escarpat del puig de Santueri (402 m), dins el sector meridional de les serres de Llevant, al sud-est de la ciutat, al sud mateix del puig de Sant Salvador. El recinte té una forma triangular, és format per un mur (encara emmerletat en molts dels seus trams) flanquejat per torres. La torre mestra és de planta circular.

La propietat i la jurisdicció d’aquest castell pertangué, des de la conquesta, al comte Nunyó Sanç I de Rosselló-Cerdanya; aquest castell fou el darrer reducte musulmà de Mallorca que caigué en poder de Jaume I, durant la segona estada a l’illa.

El 1241 el castell retornà al rei; la corona hi establí durant més de quatre segles una guarnició destinada, principalment, a la defensa de la costa llevantina de Mallorca. El 1316 s’inicià una nova construcció que substituí l’edificació d’època musulmana.

La guarnició es rendí a Pere III de Catalunya el 1343, malgrat la sol·licitud de Jaume III de Mallorca que resistís fins al seu retorn a l’illa; durant la guerra de les Germanies resistí molts mesos de setge dels agermanats.

Hom creu que hi estigué pres, en 1459-60, el príncep Carles de Viana, fill de Joan II el Sense Fe. El darrer castellà del castell fou nomenat el 1656; l’estat el vengué el 1811.

Santa Maria de la Real -Perpinyà-

3 Respostes


(Perpinyà, Rosselló)

(o Real de Perpinyà)  Canònica agustiniana, establerta el 1381, procedent del monestir d’Espirà de l’Aglí.

L’església, magnífic exemplar de l’art gòtic meridional, fou construïda al principi del segle XIV en un terreny adquirit pels cònsols de Perpinyà al rei de Mallorca el 1301. Hi residia una comunitat de preveres a la qual el bisbe d’Elna uní els canonges de l’Espirà, transformant així la nova comunitat en abadia canonical que depenia directament del bisbe. Jaume Borró, el darrer prior d’Espirà, passà a ésser-ne el primer abat.

El 1592 fou secularitzada i es convertí en col·legiata, que continuà regida per un abat fins el 1689. A partir del 1691 la seva església i dignitat, per concessió reial, s’uniren a la mitra d’Elna, aleshores ja de Perpinyà.

Santa Magdalena del Puig

Deixa un comentari

(Inca, Mallorca Raiguer)

(o Santa Magdalena d’Inca)  Santuari, situat al puig d’Inca, prop de la ciutat. L’actual església fou erigida al segle XVI i renovada en moltes ocasions; és envoltada d’un casal que fou convent, residència de donats i escola.

Existia ja a la fi del segle XIII; el 1308 era regit per un donat, i així continuà fins el 1402, que s’hi establí una comunitat femenina, que hi subsistí pocs anys. Vers el 1490 s’hi instal·là una comunitat de clarisses urbanianes, que fou reemplaçada per jerònimes el 1530. La nova comunitat hi residí només quatre anys.

Després la casa de l’ermità es destinà exclusivament a col·legi, funció que ja tenia el 1494 quan hi residien, en una part de l’edificació, les clarisses urbanianes. L’escola era regentada per un sacerdot, que era a la vegada custodi de la capella i tenia mestres seglars que ensenyaven humanitats.

Funcionà fins al principi del segle XVIII, època en què l’ermita tornà a ésser regentada per donats sota la cura dels consellers i rectors d’Inca. Finalment el 1931 s’hi establí un grup d’ermitans de la congregació diocesana de Sant Pau i Sant Antoni.

És lloc de devoció ancestral dels habitants d’Inca, fins al punt que el 1434 el bisbe de Mallorca decretà festa de precepte per a Inca la diada de Santa Magdalena, que hom acudia en massa a l’ermita.

Santa Faç, la

2 Respostes

(Alacant, Alacantí)

Santuari i antic monestir.

La primitiva església s’aixecà el 1490 per guardar una relíquia de la Santa Faç del Crist, que segons tradició hauria passat de Jerusalem a Xipre i d’aquí a la capella del papa a Roma. El 1489 l’havia fet portar a Alacant amb motiu d’una secada el rector de Sant Joan d’Alacant Pere Mena, a qui n’havia fet donació un cardenal. Es tracta en realitat d’una icona bizantina que hom pretén que es pintà sobre el drap amb què la Verònica eixugà la faç del Crist.

Prop del santuari s’aixecà un monestir de jerònims que fou reemplaçat el 1518 per l’actual convent de monges de Santa Clara. Durant la segona meitat del segle XVIII es reedificà el santuari i el monestir.

La ciutat d’Alacant ha venerat sempre aquesta relíquia que es traslladava a la ciutat amb motiu de les calamitats públiques (pestes, secades, etc). El patronat del santuari pertany a la ciutat.

Entorn del santuari s’edificà un grup de cases que forma l’actual poblet de la Santa Faç.

Santa Eulària de Mallorca

5 Respostes


(Palma de Mallorca, Mallorca)

(o Santa Eulàlia) Església parroquial, situada al centre de la Vila Alta.

Té el seu origen en la primera organització eclesiàstica de l’illa, feta el 1236 per ordre de Gregori IX. Hom utilitzà durant el segle XIII una antiga mesquita (el 1256 hi fou jurat l’infant Jaume com a successor del regne de Mallorca). El 1302 li fou desmembrada la parròquia de Sant Nicolau.

L’edificació de l’església s’inicià als darrers anys del segle XIII; fou la més important de la ciutat i l’única que adoptà el model de tres naus, considerat més solemne. Té un deambulatori amb cinc capelles, tres de poligonals i dues de trapezoïdals (com a Castelló d’Empúries o a Sant Francesc de Mallorca).

Les columnes de la nau són octogonals; inicialment només tenia cinc crugies: la cinquena sembla del començament del segle XV. Les capelles de la façana i l’acabament de la coberta són del segle XVI (aquesta hagué d’ésser refeta a mitjan segle XVII). La torre meridional, del 1894, obligà a desplaçar la rosassa de la façana.

El 1520, a l’indret de l’antic ossari, fou oberta la plaça Nova o plaça de Santa Eulària.

Santa Clara de Mallorca

1 Resposta

(Palma de Mallorca, Mallorca)

Convent de monges clarisses o urbanistes del segon orde de Sant Francesc situat a llevant del recinte de s’Almudaina i prop del barri de sa Calatrava.

Fou fundat el 1256, amb l’autorització de Jaume I el Conqueridor, amb dues monges procedents de Tarragona, sobre un terreny adquirit a Bernat de Santaeugènia. Adquirí tot seguit una gran importància, que li permeté de construir un gran claustre gòtic, emparentat amb el de Sant Francesc (convent que tingué sempre una tutoria sobre el de les clarisses), l’església, que fou ampliada i transformada al segle XVIII, una sala capitular i altres dependències que revelen la seva primitiva excel·lència.

Fou sempre un recés de filles de la petita noblesa. El nombre de monges, ja, vers la fi del segle XIII, era de 50, i arribà a 72 el 1650. Sobrevisqué a les exclaustracions i a la desamortització del segle XIX, i el 1837 se li uní el convent de s’Olivar, traslladat el 1549 del Puig de Santa Magdalena d’Inca a la ciutat de Mallorca.

Continua avui dia amb una notable comunitat.

Santa Caterina -València-

5 Respostes

(València, Horta)

Església parroquial, fundada vers el 1300. Té tres naus i deambulatori. Fou modernitzada en un estil barroc tardà (1783). Molt malmesa el 1936, en restaurar-la es palesà la sobrietat del seu primitiu estil gòtic.

Hi sobresurt especialment la torre, obra de Joan Baptista Vinyes, el campanar barroc més important de l’art valencià; de planta hexagonal (1688-1705), consta de cinc pisos, els quatre primers són de decoració fina i original i el darrer dels quals -del rellotge- de decoració més robusta, amb columnes salomòniques; el coronament és en forma de llanternó.