(Sant Martí de Tous, Anoia)
Antic llogaret (740 m alt), situat al sud-oest del poble, vora el terme de Bellprat.
La seva església (Santa Maria) és actualment un santuari dedicat a la Mare de Déu del Remei, dependent de la parròquia de Fiol.
El castell de la Roqueta, situat prop de l’església, esmentat ja al segle X, pertangué als Cervelló. El 1229 Guillem de Cervelló el cedí a Santes Creus. El 1330 l’abat cedí l’església al bisbe de Vic.
(Lleida, Segrià)
Antic barri cristià o mossàrab de la ciutat, el nom del qual es conservà després de la conquesta fins a la fi de l’edat mitjana, encara que, en part, esdevingué residència de la comunitat musulmana mudèjar.
Comprenia la zona urbana entre el carrer de Cavallers i les travesseres que duen les aigües vessants vers la parròquia de Sant Llorenç, enfront, per tant, de la Cuirassa o call jueu.
La confluència dels carrers de Cavallers —dit el Romeu— i Major era anomenada el Peu del Romeu, que inicialment eren uns porxos i que des de mitjan segle XIV esdevingué una plaça.
(Països Catalans, inici segle XIX – inici segle XX)
Corrent cultural.
Dins la tendència medievalista del romanticisme es construïren a Catalunya nombrosos edificis (alguns d’ells enderrocats posteriorment), entre els quals sobresurten la Universitat de Barcelona, d’E. Rogent, el seminari conciliar, la plaça de toros de les Arenes (mudèjar) i moltes cases particulars, no solament de Barcelona, sinó d’altres poblacions catalanes.
LITERATURA: Nous òrgans del moviment com “El Vapor” i “El Propagador de la Libertad” hi donen impuls a Catalunya. A partir del 1840 Hugo, Dumas i Scott són traduïts, en castellà, a les terres catalanes, i les edicions es multipliquen. Això accentuà el predomini del romanticisme conservador damunt el liberal.
La línia estètica i historiocista que se’n derivava fou seguida per Pau Milà i Fontanals, que divulgà el pensament estètic dels germans Schlegel, influí sobre l’erudit i germà seu Manuel i també sobre Pau Piferrer. Bergnes de les Cases, editor, humanista i traductor, en fou un altre puntal.
A Mallorca la línia conservadora té com exponent “La Palma” i la personalitat de J.M. Quadrado. A València hi ha una tendència liberal (Bonilla, Ayguals d’Izco, que publicà Maria, la hija del jornalero).
La Renaixença acollí els ferments romàntics i a través dels Jocs Florals s’anà catalanitzant. Cal remarcar les figures de J.M. Bartrina, de Víctor Balaguer i de Teodor Llorente.
L’historicisme, l’escorcoll del passat, fou una de les característiques del romanticisme. Cal recordar, doncs, la història de València, de Vicent Boix; la de Catalunya i Aragó, de Balaguer; la civil i eclesiàstica, també de Catalunya, d’Antoni de Bofarull, i Recuerdos y bellezas de España, de Piferrer i Quadrado, a més de la revaloració, la influència i els aplecs de literatura popular i tradicional: romancer, llegendari, costumari.
MÚSICA: El primer músic romàntic català en el camp instrumental fou el guitarrista Ferran Sor, especialment amb les seves obres l’Elegia i l’Adéu. La música religiosa del segle XIX fou cultivada per Francesc Andreví i per Ramon Vilanova, Mateu Ferrer, Josep Barba i Anselm Barba. Josep Pons i Francesc Xavier Cabo, ambdós valencians, mantingueren encara estructures clàssiques.
A Barcelona la inauguració del conservatori del Liceu (1838) i del Gran Teatre del Liceu impulsà la formació d’un grup de músics. Els principals compositors autòctons que cultivaren el gènere foren Ramon Carnicer, Baltasar Saldoni, Vicenç Cuyàs, Melcior Gomis, Marià Obiols i, més tard, Rupert Chapí. Una altra figura romàntica fou Josep Anselm Clavé, l’iniciador del moviment coral català.
Amb el romanticisme va aparèixer l’escola musical nacionalista, el teòric de la qual fou Felip Pedrell. La seva preocupació fou l’estudi i la recuperació del passat musical i la creació d’una música nacional. Isaac Albéniz, Enric Granados i Joaquim Malats foren els principals compositors adscrits a aquest estil musical.
(Capellades, Anoia)
Balma del congost de Capellades, damunt l’Anoia.
Fou habitada durant el paleolític i conté dos nivells: l’inferior, amb indústries mosterianes (paleolític mitjà), i el superior, amb paleolític superior.
Descoberta per Amador Romaní (1909), que li donà el nom (el tradicional és balma del Fossar Vell), fou excavada i publicada per L. Marià Vidal (1911-12); posteriorment, E. Ripoll hi dirigí noves excavacions.
(Catalunya, segle XX – )
Títol concedit el 1913 al doctor en dret i economista Francesc de Paula Romañà i Suari (Barcelona, 1867-1950), a petició de la comunitat de regents del Sindicat Agrícola de l’Ebre per a recompensar els seus treballs que, com a director de la Reial Companyia de Canalització i Recs de l’Ebre, féu per la construcció del canal de l’esquerra de l’Ebre i els recs de l’Alt Aragó. Fou oncle d’Antoni Romañà i Pujó.
Continua en la mateixa família.
(el Masroig, Priorat)
Poblat de la primera edat del ferro,
Situat sobre un turonet, ocupa uns 1.200 m2. Les cases són rectangulars i de petites dimensions.
Les restes de galena indiquen que s’hi explotava el plom (i possiblement també la plata) dels jaciments pròxims, activitat que devia alimentar el tràfic comercial, com testimonien les àmfores fenícies que s’hi han trobat.
(Rodonyà, Alt Camp, segle XV – )
Jurisdicció senyorial (1409) centrada al castell de Rodonyà. Comprenia, a més, els llocs de Masarbonès, Montferri i les Quadres de Montagut.
Fou adquirida el 1409 al rei per Bernat de Tamarit, senyor o castlà de Rodonyà. Passà per matrimoni (1723) als Vilallonga, senyors d’Estaràs, que la posseïen encara quan foren abolides les jurisdiccions senyorials.
(Catalunya, segle XIX)
Títol concedit el 1848 a l’hisendat i veí de Figueres Joan Puig i Descals (Darnius, Alt Empordà, vers 1803 – Barcelona, 1863) de la pairalia can Descalç, a Darnius.
(Franja de Ponent)
(o bisbat de Ribagorça) Diòcesi conflictiva i d’història accidentada creada com a successora de l’antic bisbat de Pallars.
Als seus orígens comprengué els comtats de Ribagorça, Sobrarb i Pallars, en llurs nuclis originaris, però a partir del 1040 fou retallat a la part de Sobrarb pel nou bisbat d’Osca i poc després ho fou per la part urgellenca; quedà així pràcticament reduït al territori comprès entre el Cinca i la Noguera Ribagorçana però amb les valls de Serret, Boí i algunes altres esglésies del Pallars, per acord amb els bisbes d’Urgell (1140).
A partir del 1080 començà a expandir-se per la Barbatània i arribà el 1101 a incorporar-se la ciutat de Barbastre, on es traslladaren temporalment els seus bisbes, però que fou una constant font de discussions amb Osca (finalment Barbastre fou annexada a Osca el 1203, quan els bisbes de Roda havien passat ja a Lleida).
El bisbat de Roda s’originà vers el 956, quan el comte Ramon III de Ribagorça obtingué per al seu fill Odesind la consagració episcopal, com a bisbe de Ribagorça i de Sobrarb, després d’obtenir la renúncia del prevere Oriolf, que retenia una part dels antics territoris del bisbat de Pallars, a la mort del bisbe Ató de Pallars. El comte obtingué l’aprovació de l’arquebisbe Eimeric de Narbona i així quedà legalitzat el nou bisbat. Com a centre de la diòcesi escollí l’antiga civitas de Roda, per a la qual féu consagrar una nova església catedral (catedral de Roda) el 957.
Mort el segon bisbe Eimeric, mantingué òptimes relacions amb Sal·la d’Urgell; el 1006 veié la seva seu destruïda per ‘Abd al-Malik, fill d’Almansor, i caigué ell mateix presoner. Un cop alliberat s’establí uns anys a Llesp (el Pont de Suert). Tot seguit el comte Sunyer de Pallars pressionà per sotmetre el bisbat de Roda al bisbat d’Urgell, cosa que confirmà una butlla del papa Benet VIII (1012), i restà així el bisbat de Roda com a diòcesi sufragània d’Urgell; malgrat tot, Eimeric reeixí a mantenir la seva diòcesi i a restaurar el culte i la vida canonical a Roda.
Aquest estat de coses continuà sota el bisbe Borrell (1017-27), però a la seva mort el rei Sanç de Navarra, que havia heretat el comtat de Ribagorça, féu consagrar el nou bisbe Arnulf a Bordeus (1027) i l’orientà vers Aragó i Navarra. En 1035-75 hi hagué una època de tibantors amb els reis d’Aragó i comtes de Ribagorça Ramir i Sanç Ramires, que foren causa de la deposició dels bisbes Arnulf (1069) i Salomó (1075), aquest antic monjo de Ripoll.
La catedral i els béns de Roda sofriren molt d’aquest estat, que es millorà amb el nou bisbe Ramon Dalmau (1076), el primer que s’intitulà bisbe de Roda i no de Ribagorça, com els seus antecessors. Aquest obtingué dues butlles papals (1077) que posaven el bisbat sota la protecció papal i del rei Sanç Ramires i li obrien un camí d’expansió vers Barbastre. En l’ordre interior organitzà la canònica, fent-la augustiniana (1092-93), i obtingué que els canonges poguessin elegir els bisbes.
Els seus successors obtingueren també els anys 1098 i 1101, amb la intervenció dels legats pontificis, de defugir l’annexió i la dependència que reclamaven els bisbes d’Urgell i, finalment, el 1101 la incorporació de Barbastre, conquerida pel rei Pere I, que fou designada com a nova seu de Roda, sense perdre els seus bisbes el títol antic. Des d’aquest moment els bisbes de Roda-Barbastre es consideraven bisbes de la diòcesi de Lleida, encara en poder dels àrabs, i llur pretensió era d’obtenir el restabliment d’aquesta diòcesi.
L’estada dels bisbes a Barbastre fou causa de conflictes constants: el bisbe sant Ramon o Ramon Guillem fou expulsat de Barbastre (1114) per les pressions del bisbe d’Osca i la complicitat del rei Alfons I i retornà a Roda, on passà la resta de la seva vida. Igualment foren expulsats els seus successors els anys 1138 i 1143, els quals retornaren també a Roda.
El 1149 el bisbe Guillem Pere de Ravidats traslladà definitivament el centre de la diòcesi a la ciutat de Lleida, novament conquerida, i s’estructurà aquest bisbat (bisbat de Lleida), dins el qual Roda quedà amb una comunitat canonical de 20 membres, sota la direcció d’un prior, i la dignitat de catedral. Els canonges de Roda assistien a l’elecció dels bisbes de Lleida i formaven un cos jurídic fins als temps contemporanis.
El 1788 l’antiga canònica de Roda fou secularitzada i erigida en col·legiata amb quatre dignitats (prior major, sagristà, cambrer i almoiner), 5 canonges, sis racioners i diversos mutuals; en total 22 membres. També es reconegué el vell títol de catedral a la seva església.
Després del concordat del 1851 restà a Roda una comunitat de sis membres, període en el qual passaren, probablement, a la catedral de Lleida el ric conjunt d’antics còdexs de l’antiga catedral. Avui dia un sol sacerdot, amb residència a la Pobla de Roda, té cura de la petita feligresia entorn de l’antiga catedral.
