(Avinyó, Bages)
Antiga parròquia rural i més tard sufragània de Santa Eugènia de Relat, al nord del terme, a l’esquerra de la riera de Relat.
Existia ja el 1038. El 1553 el seu terme tenia 3 famílies i es fusionà amb el de Santa Eugènia. L’església fou refeta el 1755.
Entorn seu s’han fet importants troballes arqueològiques, que recorden l’existència d’un poblat ibero-romà.
(Vilademuls, Pla de l’Estany)
(o Sant Marçal de Vilademuls) Poble, al sud-oest del cap del municipi.
L’església de Sant Marçal era possessió del monestir de Banyoles.
El lloc, esmentat ja el 1097, formà part de la baronia, després batllia, de Vilademuls.
(Puig-reig, Berguedà)
Església romànica, situada a la part septentrional del municipi, prop de la carretera de l’Espunyola a Puig-reig. Conserva l’edificació romànica del segle XII.
Existia ja el 1180 i prop seu hi tenia un graner i terres, que llegà a Poblet, el trobador Guillem de Berguedà.
(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)
Castell termenal, que rebé el nom d’una església de Sant Marçal, existent allà des d’abans del 1042.
El castell és conegut des del segle XII sota l’òrbita del llinatge dels Montcada. El 1275 passà als Marimon. Feliu de Marimon fou creat marquès de Cerdanyola el 1690.
El castell, situat a l’oest de la població, en terreny planer, fou transformat en un edifici fantasiós per l’arquitecte Gaietà Buïgas vers el 1895.
Té al seu costat la capella gòtica tardana de Sant Marçal, profanada el 1936.
(Prats de Lluçanès, Osona)
Caseria, masia i capella, situada al nord-est de la vila, a la vall de Santa Creu de Joglars.
Existia ja el 1176, sota el domini dels senyors de Lluçà.
La capella actual fou refeta per Climent Marçal el 1746.
Església, al sud-oest del nucli dels Bassacs.
És una església del segle XIII, sobrealçada i abarrocada al segle XVIII, amb un antic santuari, cavat a la roca, que sembla la capçalera d’un temple pre-romànic del segle X.
(Noguera)
Serra exterior del Pre-pirineus (1.374 m alt), que s’estén en direcció nord-oest – sud-est, transversalment al Montsec de Rúbies.
Els seus vessants septentrionals delimiten la conca de Meià, i al seu peu (pel sud) passa el Segre, que conflueix al congost d’origen epigènic de Camarasa amb la Noguera Pallaresa, la qual corre encaixonada i limita aquest massís calcari per la banda occidental.
(Guardiola de Berguedà, Berguedà)
(o Sant Llorenç de Bagà) Poble, al nord del terme, prop del límit amb el de Bagà, a la dreta del Bastareny.
La seva església parroquial (que és la de l’antiga abadia de Bagà) depenia de les de Sant Julià de Cerdanyola (al qual municipi fou agregat) i de Sant Climent de la Torre de Foix.
(Rupit i Pruit, Osona)
Antiga parròquia, dins l’antic terme de Pruit. És situada al vessant occidental del Collsacabra, prop del mas de les Viles, raó per la qual hom l’anomena també Sant Llorenç de les Viles.
Existia ja el 1118. Pertanyia a la jurisdicció dels Cabrera. Fou parròquia autònoma fins al segle XIV després passà a ésser sufragània de Pruit, i per aquesta raó el seu terme autònom es fusionà amb el de Pruit vers el 1832.
Església romànica (segle XII), té un portal del segle XVI, i fou ampliada amb un presbiteri i una capella lateral al segle XVIII.
La seva feligresia tingué 5 famílies entre el 1553 i el 1685; en depenia el gran mas del Bac de Collsacabra.
(Lleida, Segrià)
Església romànica, la segona en importància després de la seu vella de la ciutat. Té tres naus, de la mateixa alçada, amb tres absis.
Obra romànica tardana (segle XIII), fou acabada ja en estil gòtic (segle XIV), i gòtica és l’austera torre del campanar.
Conserva quatre importants retaules gòtics, el major dedicat a Sant Llorenç, el de Santa Úrsula -atribuït a Jaume Cascalls-, el de Sant Pere i el de Santa Llúcia.
