Barri, a l’oest de la ciutat, entre la colàrsega del port i la carretera de Ciutadella. Ocupa una clotada entre l’antic raval de Dalt Vilanova i el pla d’es Monestir.
Fou poblat per una forta immigració de catalans del Principat, arribats arran de la Guerra del Francès, entre els anys 1810 i 1812.
Hom l’ha fet servir tradicionalment com a lloc d’habitatge modest.
Caseria, a la costa, al nord del Grau de Gandia, vora el petit estany que porta el mateix nom.
(o estany de Misericòrdia) Estany, prop del Grau, vora la desembocadura del riu de Sonella, on hi ha el santuari de la Misericòrdia.
Ha estat aprofitat per el conreu d’arròs.
Veure< Sant Martí del Clot (poble).
Antic lloc i quadra.
Veure> Sant Joan Sescloses (poble).
Veïnat, a ponent de la ciutat.
Capçalera de la riera de Perafita, afluent del riu Madriu.
És dominada pel pic de Claror (2.602 m alt) i pel de Monturull (2.761 m), el qual, pel coll de Claror, enllaça amb el pic de Perafita (2.756 m).
Aquest conjunt l’aïlla del clot de Claror, al sud, on recolzen els estanys de Claror i de la Pera, conca d’alimentació del riu d’Arànser (Baixa Cerdanya).
Afluent esquerrà del riu d’Albaida.
La capçalera rep aigües des dels contraforts nord-occidentals de la serra de Mariola, a llevant, i des de la serra d’Ontinyent, a ponent, dins la vall de Bocairent, la qual ha estat capturada parcialment, a la capçalera del Vinalopó i travessant el seu límit septentrional, pel congost de l’Infern.
El curs mitjà s’estén pels glacis de la Vall d’Albaida i rega l’horta d’Ontinyent, Aielo de Malferit, l’Olleria i Montaverner, on desguassa el seu col·lector.
Abadia cistercenca (Santa Maria de Clariana, o de Jau), a la capçalera de la vall de la Castellana, prop del camí de Prada a Carcassona, sota el coll de Jau.
El 1147 s’hi establí una comunitat benedictina; el 1162 fou cedida pel bisbe d’Elna, Artau, a l’abadia cistercenca de Santa Maria d’Ardorel, filial de Pontigny i de Cíteaus.
Tenia béns als massissos de Canigó i Costabona, a la vall de l’Aglí i a d’altres indrets del Rosselló (granges d’Illa, Cavanat i Sant Martí de la Riba).
Des del 1519 fins al 1802 els abats foren comendataris (sovint canonges de diferents diòcesis catalanes).
El monestir era ja abandonat i arruïnat el 1713.
