(Catalunya, segle XIII – Terra Santa ?, segle XIV)
Frare de l’orde del Temple. Actuà amb els croats a Terra Santa.
Fou emissari de la plaça d’Acre, atacada pels turcs (1291), a la de Trípoli, en unió de tres catalans més; els templers Guillem d’Hostalric i Guillem de Villalba i l’hospitaler Llop de Lliurans. Tots quatre foren capturats.
Continuaven presos el 1303, any en què el rei Jaume II s’interessà encara perquè fossin alliberats.
(Barcelona, 20 març 1678 – 22 gener 1755)
El seu pare fou Salvador Viladomat i Ràfols (Berga, Berguedà, 1648 – Barcelona, 1687) Pintor. Residí a Barcelona almenys des del 1671. El 1678 establí el seu taller de Sallent.
Antoni fou pintor. És el més important de l’escola catalana del segle XVIII, hereu de la tradició realista i severa del segle XVII. Es va dedicar, gairebé totalment, als temes religiosos d’esperit narratiu; entre les sèries d’aquest tema excel·leixen les escenes de la Vida de sant Francesc (1722-24) i les que decoren la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró, pintades vers el 1727.
Fou el pare del també pintor Josep Viladomat i Esmandia.
Germà d’Antoni fou Agustí Viladomat i Manalt (Barcelona, 1683 – 1744) Pintor i daurador. Té obres documentades com a daurador. Tenia el taller al costat del del seu germà, amb el qual col·laboraria, al carrer del Bou de la Plaça Nova.
(Barcelona, 1722 – 1786)
Pintor. Fou un continuador discret de l’obra del seu pare Antoni Viladomat i Manalt en la sèrie de quadres -no conservats- de la vida de Sant Tomàs d’Aquino per a la capella del seminari de Barcelona.
És interessant l’inventari conservat dels seus béns pels nombrosos quadres, potser del seu pare, que hi consten.
(Berga, Berguedà, 1669 – 1719)
Pintor, escultor i eclesiàstic. Era cosí d’Antoni Viladomat i Manalt.
És autor d’un gran nombre de pintures religioses per a esglésies del Berguedà, en general desaparegudes.
La seva activitat com a escultor sembla haver estat més esporàdica i fou també d’inspiració religiosa.
(Girona, segle XIX)
Arquitecte. Exercí també com a escultor i mestre fuster. Es casà amb una filla de l’impressor Francesc Bro i Sala, el darrer de la cèlebre dinastia de llibreters.
El 1811, per herència, prengué possessió dels tallers d’impremta Bro -que vengué després-, de terres a Pujals dels Cavallers i de diverses cases de Girona.
Fou delegat pels gremis, el 1833, conjuntament amb Lluís Barnoya i Damià Roger, a la junta especial que preparà les festes celebrades a la ciutat pel jurament d’Isabel II.
Construí diversos habitatges particulars al carrer del Vern, on posseïa també una casa al número 10.
(Calonge de les Gavarres, Baix Empordà, 18 gener 1918 – Barcelona, 26 gener 2005)
Virtuós de la tenora. Actuà a diferents cobles fins a ingressar en la cobla La Principal de la Bisbal.
És autor de nombroses sardanes, entre les quals destaquen El foc de Calonge, Idil·li vora el mar, Mar de Tosa, Sal i pebre, Selva i Empordà.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Magnat. Segurament fill d’Arnau de Vilademuls, i germà de Berenguer.
Alfons I el Cast el nomenà veguer del Rosselló, amb atribucions de virrei, fet pel qual es titulà precisament vicem domini reges gerens, en documents que van del 1175 al 1191.
El 1177, amb Ramon de Montcada (el I de la branca de Fraga), fou un dels tractadors de la concòrdia entre Alfons I i el comte de Tolosa.
El 1201, regnant Pere I el Catòlic, fou un dels qui negociaren, a Daroca, una solució de la discòrdia sorgida entre el monarca i la seva mare Sança.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Fou una figura important en temps de Ramon Berenguer IV. Des del 1143 apareix al consell del comte amb especial relleu. Prop d’una vintena de documents de govern importants duen el seu nom.
En destaquen el privilegi d’instauració i dotació inicial de l’orde del Temple (1143), el judici contra Pere de Puigverd a Lleida (1157) i el primer emprèstit fet pel banquer montpellerí Guillem Leteric al comte de Barcelona (1160). En fou un dels fiadors.
Tingué bandositats amb Galceran de Sales.
(Catalunya, segle XII – segle XIII)
Pubilla del llinatge. Heretà la baronia de Vilademuls i el castell de la Roca, prop de Perpinyà.
Aquestes propietats passaren al casal d’Empúries en virtut del seu matrimoni amb el comte Hug IV d’Empúries.
Fill seu fou el futur comte Ponç Hug IV d’Empúries.
(Catalunya, segle XII)
Dama. Muller de Jofre I de Rocabertí, el primer vescomte d’aquest nom plenament documentat, en el segon quart del segle XII.
Fill seu fou Dalmau I de Rocabertí. La seva filla, anomenada, també Ermessenda, es casà amb el comte del Rosselló, Sanç, germà del rei Alfons I.
