(Tarragona, segle XVI – segle XVII)
Gravador i argenter.
En són coneguts alguns gravats excel·lents, com les portades dels llibres Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, de Francesc de Montcada, i Quatre dels últims tractats de la selva de sentències, de J. Ferrer de Guissona, estampats ambdós a Barcelona el 1623.
(Barcelona, 1913 – 4 juliol 2003)
Paleontòleg. Llicenciat en ciències naturals a Barcelona (1934) i doctorat a Madrid (1950), fou professor de recerca del CSIC.
Ha treballat especialment sobre els vertebrats fòssils del Terciari, dels quals ha publicat més d’una vuitena de treballs en col·laboració amb Miquel Crusafont.
Una segona etapa de la seva activitat com a paleontòleg, del 1956 ençà, ha versat sobre la paleontologia d’invertebrats de moltes contrades catalanes i terres veïnes; del Neogen i Quaternari.
(Copons, Anoia, 1597 – Perpinyà, 1649)
Noble. Senyor de Balsareny de Segarra i del Soler d’Avall i castlà de Copons. Fill i hereu del cavaller Antoni de Vilaplana i Seragut.
Fou condemnat el 1620 a reclusió per haver matat el governador de Copons. Commutada la pena pel servei a Flandes (1634), s’evadí prop de Perpinyà.
Nebot de Pau Claris, inicià en nom d’ell les negociacions amb els francesos, en guerra contra el rei de Castella; el 1640 intervingué en el pacte d’ajuda militar de Ceret, amb Ramon de Guimerà i de Tamarit, acompanyà el representant francès Monsieur Espenan a Barcelona i a Tarragona, i en capitular aquest, agrupà una petita força de cavalleria al Penedès contra l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez.
A la mort (1641) de Pau Claris, lluità encara al Rosselló, però deixà de tenir càrrecs de responsabilitat.
Fou germà seu Antoni de Vilaplana i de Copons (Catalunya, segle XVII) Noble. Per trobar-se complicat a l’acció del seu germà a la presó de Copons, el 1620, el seu castell fou enderrocat per ordre del virrei, duc d’Alcalà.
Veure> Joan Isaac (autor i intèrpret de cançons català, 1953- ).
Escriptora i dibuixant catalana, més coneguda pel pseudònim de Núria Pompeia (1931-2016).
(Lleida, segle XVII)
Jurisconsult. Cavaller. Professor de dret civil de la universitat lleidatana, jutge de reclamacions, veguer i batlle de Barcelona.
Autor d’unes Proposiciones cristianas y políticas (1679) i d’un tractat De brachio militari et pristina nobilitate Gotholanorum (1684).
Comentà l’obra de Peguera sobre els lluïsmes amb el títol Illustrationes feudales et emphiteuticales i anotà l’Ordus judicarius d’A. de Ripoll.
(Flix, Ribera d’Ebre, vers 1530 – 1575)
Cronista. Estudià a Lleida, on es graduà de batxiller en drets (1555); fou professor a la universitat lleidatana i al castell de Flix, i es doctorà en drets a Barcelona el 1562. Participà amb el seu germà Gaspar en la cort de Barcelona del 1564.
Escriví unes Memòries per a sempre, inèdites, molt interessants per les dades personals, sobre el sistema d’estudis i principalment la seva visió sobre les corts i la rivalitat entre Francesc de Montcada, comte d’Aitona (al servei del lloctinent García Álvarez de Toledo), considerat traïdor pels catalans, i l’almirall de Nàpols, el refinat i culte admirador d’Ausiàs Marc, Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, estimat de tots. La crònica arriba fins el 1573.
(Terrades, Alt Empordà, 20 juny 1868 – Barcelona, 24 desembre 1953)
Polític republicà i metge.
Afiliat al Partit Progressista de Ruiz Zorrilla, l’abandonà en morir aquest i s’adherí, el 1903, a la Unio Republicana.
Contrari, però, a la Solidaritat Catalana, passà al reformisme de Melquíades Álvarez, i fou finalment, el 1915, un dels dirigents del Bloc Republicà Autonomista.
(Catalunya, vers 1320 – 1402/08)
Alt funcionari reial. Nét de Vidal de Vilanova. Prengué part a l’empresa d’Algesires el 29 de març de 1344, al setge de l’Alguer el 23 d’agost de 1353, i al de Càller el 1354.
Fou ambaixador de Pere IV de Catalunya-Aragó prop del comte de Foix l’any 1363. Aquell mateix any, quan el rei de Castella posà setge a València i avançà cap a Tortosa, Ramon de Vilanova anà a València enviat per Pere el Cerimoniós per notificar als valencians, i particularment al comte de Dénia (que tenia el comandament de la ciutat), que ell personalment acudiria a socórrer-los.
També fou enviat pel rei a Castella a firmar la pau entre ambdós regnes, i fou el plenipotenciari que signà a Barcelona l’any 1378, amb Damià Cataneo, la pau entre Gènova i Catalunya-Aragó.
El 1382 fou deixat per Rocabertí com a lloctinent dels ducats d’Atenes i Neopàtria, els quals governà fins al 1384, en què hagué de tornar a Catalunya; el succeïren en els ducats Roger i Antoni de Llúria.
Fou nomenat governador general de Catalunya per Martí l’Humà, però després fou destituït i processat com a culpable de traïció.
(Barcelona, 22 març 1923 – 5 febrer 2008)
Professor, investigador i crític literari. Professor de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona i catedràtic des del 1975.
Especialista en l’estudi de les fonts literàries, ha publicat diversos estudis sobre la literatura del segle d’or (sobretot Erasmo y Cervantes, 1949; Las fuentes y los temas del Polifemo de Góngora, 1952) i la novel·la de postguerra (Novela y sociedad en la España de la postguerra, 1967).
Responsable de l’edició crítica d’obres com Lo somni (1946) i La lozana andaluza (1952), membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Real Academia Española.
