(Mallorca, segle XIV)
Ric prohom. El 1343, essent jurat de Mallorca, reté homenatge a Pere III el Cerimoniós, que es possessionà de l’illa.
Fou el pare de Blanca de Salelles (Mallorca, segle XIV) Es casà amb Pagà, el menor dels fills bastards de l’infant Ferran de Mallorca. El seu marit morí, fent costat a Jaume III de Mallorca, a la batalla de Llucmajor (1349).
(Illes Balears, segle XIV – segle XV)
Notari i cronista. Anotà tots els esdeveniments ocorreguts a Mallorca des del 1372 fins al 1408.
Josep Maria Quadrado li atribueix unes Lamentacions referents a la catàstrofe de sa Riera esdevinguda l’any 1403.
(Alacant, 25 abril 1880 – 14 desembre 1937)
Escriptor. Presidí el Cercle de Belles Arts d’Alacant i, havent-se traslladat a Madrid, treballà al diari “ABC” (1918), del qual fou cap de redacció (1929); féu crítica teatral a “Blanco y Negro”. Col·laborà a publicacions literàries alacantines.
Publicà, com a poeta, Ecos del alma (1901), Arpa sonora (1912) i, per al teatre, Náufragos de vida (1918), comèdia amb música de Rafael Campos de Loma. En català publicà una novel·la curta, costumista: Remediets i Frasquiteta (1902).
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 1664 – Illes Balears, segle XVIII)
Escriptor. Fill del governador del castell d’Eivissa. Seguí Joan Sureda i Villalonga perseguit per botifler i per això fou empresonat i emigrà. Havent retornat a Mallorca, fou tresorer del patrimoni reial.
Escriví una relació, en castellà i en prosa i en vers, de les festes de la coronació i casament de Felip V de Borbó (1702) i una Vida y muerte del Il… R. Llull (1702).
(Vinaròs, Baix Maestrat, 8 maig 1873 – Madrid, 28 març 1940)
Escriptor. La seva formació fou autodidàctica, i els inicis de la seva carrera literària (Vieja España, 1907, i la novel·la La virgen de Aranzazu, 1909) demostren les seves afinitats amb l’anomenada generació del 98. Va viatjar per Espanya i Amèrica.
La seva obra assagística revela una evolució ideològica -semblant a la de Maeztu- que el va dur cap a un tradicionalisme de filiació carlina: Afirmación española (1917), Alma vasca (1920) i España: pueblos y paisajes (1936).
(Palma de Mallorca, 1880 – 23 febrer 1942)
Industrial. De molt jove es féu càrrec dels negocis familiars, els més considerables dels quals eren La Petrolera del Molinar, empresa de refineria de petroli, i La Salinera Española (amb factories a Eivissa i a San Pedro del Pinatar). Fundà diverses empreses, que tingueren una considerable influència en l’economia illenca, entre les quals La Naviera Mallorquina i L’Agrícola Mallorquina.
Féu grans inversions en la promoció del camp i introduí noves tècniques de conreus i d’adobs químics. Intervingué (1933-34) en l’establiment del Banco Español de Crédito a Palma.
Políticament fou maurista i, encara que no ocupà cap càrrec en el partit, fou una de les seves personalitats més visibles; en diverses ocasions finançà campanyes electorals de Maura a Mallorca. Fou regidor de l’ajuntament de Palma (1909-13) i diputat provincial (1919-22).
(Illa, Rosselló, 1706 – la Torre d’Elna, Rosselló, 1773)
Prevere i escriptor. Estudià a Illa i es doctorà en teologia a la universitat de Tolosa. Fou beneficiat de l’església del seu poble fins el 1755, que passà a ésser rector de Sant Feliu d’Avall i després d’Òpol (1759-68) i de la Torre d’Elna (1772).
Amb Melcior Gelabert escriví obres en llatí: Compendiosa regula cleri (1753), Preparatio proxima ad mortem compendiosae regulae cleri ab iisdem auctoribus edita (1756), Regula cleri es sacris litteris… (1757) i, sobretot, l’obra ascètica en català Regla de vida, que constitueix una obra cabdal de la literatura de l’època. Aquesta obra fou completada per un Manual de càntics (1755) dels mateixos autors.
(València, 1490 – 5 desembre 1558)
(o Celaia) Teòleg. Es doctorà en teologia a París (1522) i hi fou professor d’arts. Havent retornat a València, fou nomenat rector perpetu de la universitat i catedràtic de teologia tomista (1526).
Publicà a París bon nombre de comentaris als escrits d’Aristòtil, Porfiri i Petrus Hispanus, i altres obres lògiques, entre les quals uns Magna exponsabilia (1518) molt celebrats al seu temps, i a València els quatre volums de les Sentències de Pere Llombard (1527-31). Fou un seguidor de l’escola terminista de John Mair i, amb cert eclecticisme, dels dogmes occamistes.
A València imposà l’ensenyament d’Aristòtil seguint els comentaris de Tomàs d’Aquino i exercí un fort monopoli ideològic que impossibilità la docència universitària a erasmistes com Pere Joan Oliver (1528) i Pere Joan Nunyes. Aquest darrer li atribuí la responsabilitat de la desaparició dels vestigis romans de la ciutat per tal d’evitar tot rebrot de gentilitat.
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(Pego, Marina Alta, 1679 – València, 1731)
Eclesiàstic. Fou catedràtic de filosofia. Ocupà diversos càrrecs eclesiàstics d’importància.
És autor d’estudis teològics i bíblics, escrits en llatí. La major part d’ells restarien inèdits.
Dades dels Països Catalans 