(Barcelona, 3 gener 1897 – 27 gener 1965)
Metge i filantrop. Es llicencià en medicina a Barcelona el 1918. Com el seu pare, Ricard Zariquiey i Cenarro, s’especialitzà en pediatria.
S’interessà per la carcinologia, i elaborà una important classificació dels crustacis, que fou publicada pòstumament (Crustáceos, 1968).
Fou president de la Institució Catalana d’Història Natural (1929-30) i membre de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Barcelona i de la Societat Catalana de Pediatria.
(Ceuta, 12 juliol 1810 – Madrid, 9 maig 1881)
Militar. Hom el conegué popularment com el Tigre de Catalunya. Participà en l’assetjament de Barcelona el 1843, i el 1844 en els de Figueres, Alacant i Cartagena; aquest any aconseguí el grau de brigadier.
Amb l’alçament del juliol de 1854 el govern el destinà a Catalunya com a governador militar. Pel març de 1855 li fou encomanada interinament la capitania general de Catalunya, i pel juny n’esdevingué titular en propietat. En l’exercici d’aquest càrrec es caracteritzà com a home dur, simplista i arbitrari.
Darrere la formalitat d’un judici militar, protagonitzà l’execució de J. Barceló, líder obrer, amb la qual pensava suprimir la qüestió obrera. Sota la seva direcció es portà a terme, després de la vaga general del juliol de 1855, la repressió contra les associacions obreres, contra els dirigents demòcrates i contra la milícia nacional.
En produir-se a Barcelona l’aixecament contra la caiguda d’Espartero, esclafà la revolta amb una gran efusió de sang. Arribà a suprimir fins i tot les societats de socors mutus.
(Caudiel, Alt Palància, 11 març 1883 – Colònia, Alemanya, 18 octubre 1961)
Guitarrista i pedagog. Cec des de la seva infància, estudià a l’Escola Municipal de Cecs de Barcelona, amb Joan Nogué, i on poc després començaria a donar classes de guitarra, teoria musical i literatura.
El 1907 va aprendre esperanto i es casà amb una baronessa holandesa. Es dedicà a la guitarra en el doble aspecte de concerts i d’ensenyament.
Ha residit a Alemanya i ha actuat com a concertista a Praga, Berlín, Munic, Amsterdam i Colònia.
El 1905 fundà l’Associació Espanyola per a l’Ensenyança dels Cecs.
(Aragó, segle XIII)
Amistançada de Pere II el Gran. En tingué quatre fills: Ferran, senyor efímer d’Albarrasí, Pere, que emigrà a Portugal i s’hi casà amb Constança Mendes Pelita, Sanç, que seria castellà d’Amposta, i Teresa, futura muller de l’aragonès Garcia Romeu.
Visqué, a la mort de Pere II, amb el seu fill gran Ferran, amb el qual compartí l’accidentada possessió d’Albarrasí, tan contrastada pels reis Alfons II i Jaume II. El primer arribà a empresonar ambdós perquè no volien renunciar a la possessió de la vila aragonesa.
(Barcelona, 27 novembre 1873 – Buenos Aires, Argentina, 16 juny 1934)
Escriptor. Modernista, seguí la moda parnassiana a Imatges i melodies (1905), Assaigs estètics (1906), Poesies (1908), Ritmes (1909) i Sonets (1912).
Seguidor de D’Annunzio, en els seus sonets donà flexibilitat i modernitat a la llengua.
El 1914 es traslladà a l’Argentina, hi trasplantà l’afició de Wagner i col·laborà a “Catalunya” i “Ressorgiment”.
(Barcelona, segle XIX – 10 febrer 1893)
Dibuixant. Estudià a l’Escola de Belles Arts, de la qual seria professor. També es dedicà a l’ensenyament particular.
Pertanyia a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, on presentà algunes memòries sobre temes artístics.
Col·laborà a “Catalònia” (1899-1900), “Joventut” (1900-06) i “Gaceta Local”.
(Barcelona, 9 febrer 1948 – )
Pilot automobilístic, especialista en rallies. Fou sots-campió d’Europa el 1976 i el 1979 com a pilot oficial de SEAT.
El 1980, com a pilot independent amb Porsche, assolí el campionat europeu.
El 1977, amb Petisco de copilot, amb un SEAT 124, havia assolit el tercer lloc en el rally de Montecarlo.
(Madrid, 1 juny 1889 – Sitges, Garraf, 4 desembre 1971)
Decorador, figurinista i dibuixant, conegut com a Pepito Zamora.
Vinculat a Sitges des dels anys 1940, hi féu una exposició individual el 1970 (Sala Blaumar).
(Catalunya, segle XI – 1079)
Senyor de Lleida (1046). De la família dels Banü Hüd.
Fou desposseït pel seu germà Abü Ga’far Ahmad al-Muqtadir, que havia heretat Saragossa.
Lleida no tornà a ésser independent fins a la mort d’al-Muqtadir (1081).
(Barcelona, 3 agost 1875 – 5 abril 1946)
Pintor. Deixeble de P. Borrell del Caso. Formà el grup El Rovell d’Ou amb Ramon Riera i d’altres. Estudià també a Roma amb Ramon Tusquets.
Viatjà el 1899 a París amb M. Pidelaserra i E. Fontbona, i hi exposà el 1900. Establert a la capital francesa, féu diversos viatges a Barcelona, on exposà sovint.
La seva pintura d’arrel impressionista, centrada especialment en el paisatge, així com en retrats i temes de dansa, li valgué ampli reconeixement a França.
