(Palma de Mallorca, 14 gener 1790 – Madrid, 10 desembre 1846)
Metge militar. El 1819 s’establí a Madrid, on fou catedràtic de terapèutica del Colegio de Cirugía de San Carlos, president de l’Academia de Medicina (1839) i director general de sanitat militar.
Escriví uns Elementos de terapéutica y materia médica (segona edició el 1825).
(Almoradí, Baix Segura, 3 abril 1820 – Múrcia, 4 febrer 1877)
Polític i escriptor. Es retirà de la carrera militar per dedicar-se al periodisme i a la política, que practicà activament. Milità a la Unió Liberal i fundà els periòdics “El Correo” i “La Península”.
Fou diputat per Oriola (1858), es mostrà contrari a la política d’Isabel II de Borbó i s’hagué d’exiliar el 1866. Retornà després de la revolució del 1868 i fou novament diputat i també sots-secretari de Finances.
Publicà Hacienda de la nación (1872).
(Palma de Mallorca, segle XIX – 1864)
Erudit. Reuní a casa seva una notable biblioteca balear -que comprenia també monedes, gravats i conquilles- oberta al públic i de la qual confeccionà un catàleg.
Entre els llibres figurava el Libro de artes de las comadres, imprès a Mallorca el 1541, una còpia incompleta de la Història de Mallorca de Joan Binimelis i manuscrits del metge maonès Mateu Orfila.
Part de la biblioteca (uns dos mil llibres) fou adquirida per Pascual Gayangos i passà el 1870 a la Biblioteca Nacional de Madrid.
(Perpinyà, 1797 – París, França, 1836)
Pintor i filantrop. Es dedicà a la pintura de retrats, i el 1832, en col·laboració amb el municipi, fundà el Museu de Belles Arts de Perpinyà, que dirigí fins a la mort.
Llegà al museu les seves col·leccions artístiques, que foren el nucli inicial de la institució.
(l’Alguer, Sardenya, 15 desembre 1921 – Càller, Sardenya, 23 agost 2004)
Músic i poeta. Germà d’Àngel.
Autor de Lo país meu i de les composicions del disc Bella Alguer i Canta l’Alguer (Barcelona 1963), algunes d’elles cantades per la seva filla Rita Cao i el Grup Coral de l’Associació Catalana d’Itàlia, del qual ha estat director.
(l’Alguer, Sardenya, 31 març 1914 – Càller, Sardenya, 28 desembre 1983)
Poeta. Germà d’Antoni. Guanyador de diversos premis literaris. Col·laborà, en català i en italià, a “La Nova Sardegna”, de Sàsser.
Es donà a conèixer als Jocs Florals de l’Alguer (1961) amb el poema Les oracions. És autor, entre d’altres, del llibre de poemes Flors del camp (1969).
(València, 1720 – Madrid, 1795)
Arabista. Religiós franciscà descalç (1743). El 1755 se n’anà a Jerusalem com a missioner; el 1757 passà al col·legi de la Conversió de Sant Pau de Damasc, on fou lector d’àrab.
Retornat a València, el 1771 fou destinat al col·legi de Benigànim, i després a Madrid (1775), on fou membre de l’Academia de la Historia.
Publicà Gramática arábigo-española (1775) i Diccionario español-latino-arábigo (1787) en tres volums.
(Barcelona, 1868 – 1948)
Pintor. Conreà sobretot el paisatge i les marines.
(Borriana, Plana Baixa, 10 desembre 1868 – Madrid, 26 desembre 1943)
Polític. Estudià dret a la universitat de València, i fou registrador de la propietat. Milità de jove al partit liberal de Canalejas, i, posteriorment, al radical de Lerroux.
Per a l’un i per a l’altre fou diputat a corts representant el districte de Llucena (Alcalatén), en totes les eleccions posteriors al 1905.
Fou ministre de justícia en dos governs Lerroux del 1934 i del 1935.
(Alcoi, Alcoià, 1859 – Madrid, 1931)
Escriptor. Des de ben jove residí a Madrid. Hi treballà a la premsa local i hi estrenà la comèdia El fuego de San Telmo (1889). Col·laborà amb Carles Arniches a diverses obres teatrals.
És autor de més de setanta peces, la majoria sainets i sarsueles: Las mamás, La verdad desnuda, Éxito editorial, etc, i d’una òpera: Marcia.
