(Ceret, Vallespir, 1904 – Perpinyà, 1981)
Metge. Exercí a Perpinyà del 1945 al 1955. Ha donat a conèixer les seves teories cosmològiques originals i particularment la de l’antigravitació.
És autor del llibre Le défi de l’antigravitation.
(Estagell, Rosselló, 24 octubre 1865 – Le Grand Pressigny, França, 22 abril 1952)
Filòleg. Deixeble de Morel-Fatio, es dedicà a l’estudi de la literatura catalana, que alternà amb la seva tasca de professor de filosofia en diversos liceus i acadèmies a París, La Rochelle i Tours. El 1912 es doctorà a la Sorbona amb una tesi en català sobre l’edició crítica de les obres d’Ausiàs Marc. Col·laborà a la “Revue des Langues-Romaines”, “Romania” i “Revue des Bibliothèques”.
Entre les seves obres més importants cal esmentar Documents inédits relatifs à Ausias March (1888), Études critiques sur les manuscrits d’Ausias March (1912-13), Les obres d’Ausias March (Barcelona 1912-14), Essai sur la poésie amoureuse et philosophique en Catalogne aux XIVe et Xve siècles (1912).
Dins la mateixa línia de la literatura catalana medieval publicà altres obres com Commentaire des poésies d’ausias March (1925), Les cobles de Jacme, Pere i Arnau March (1934) i la seva obra més important, La poésie française en Catalogne du XIIIe siècle à la fin du XVe (1936).
Els estudis crítics sobre la crònica de Pere III el Cerimoniós aparegueren en un començament el 1888 i foren publicats definitivament el 1942.
(Nàpols, Itàlia, segle XV – Valencià ?, després 1481)
Pintor. S’establí a València amb Pau de Sant Leocadi, a instàncies del cardenal Roderic de Borja, per a decorar l’altar major de la catedral.
No se n’han conservat obres absolutament segures, llevat d’una Adoració dels pastors al fresc, feta potser en col·laboració amb el seu company com a prova imposada pel capítol. L’obra, força deteriorada, fou passada a la tela i es conserva al Museu Catedralici.
Testà el 1476 i apareix citat per darrera vegada el 1481.
Veure> Joan de Padrines, Miquel (historiador i notari mallorquí, 1754-1837).
(Palma de Mallorca, segle XV – segle XVI)
Lul·lista i poeta en llatí. Deixeble, a Mallorca, de Joan Cabaspre i de Gregori Genonard, els quals succeí en l’ensenyament de la filosofia lul·liana. El 1508 continuà ensenyant a Alcalá, cridat per Cisneros, que inicià en aquesta disciplina: esdevingué el seu conseller i el realitzador del fons lul·lià de la seva biblioteca i féu de mitjancer entre aquest i el grup lul·lià de París (Charles Bouillé), de València (Alfonso de Proaza) i de Mallorca.
Promogué, a Alcalá, l’edició de texts lul·lians; traduí al llatí el Fèlix de les meravelles de Ramon Llull amb el títol Liber de mirabilibus orbis, i al castellà el Desconhort (no publicat fins el 1540); escriví una Vita divi Raymundi (1519) a imitació de la de Bouvelles, amb qui havia sostingut una interessant correspondència filosòfica, publicada el 1521.
Dedicà un cant a Ramon Llull i diverses composicions a Cisneros i a Ferran II de Catalunya.
Veure> Joan Antoni de Boixadors i de Pinós (militar i músic català, 1672-1745).
(Illes Balears, segle XV – Palma de Mallorca, 1521)
Cavaller. Fill d’Hug de Pacs. El 1515 participà en l’expedició mallorquina comandada pel governador general Miguel de Gurrea a Bugia. Batlle reial de Mallorca i alcaid del castell de Bellver, on residia, el 1521, en plena germania mallorquina, en ésser deposat el governador general Gurrea, passà a ocupar aquest càrrec; els agermanats el portaren triomfalment fins a la ciutat de Mallorca.
Intentà de contemporitzar amb els revoltats -inicià la política de lluïment de censals i d’aplicació de la reforma del sistema impositiu- fins a expirar el seu càrrec, dos mesos després. Aleshores es retirà al castell de Bellver, on es refugiaren també molts cavallers contraris a les Germanies. En assaltar els agermanats el castell, per por d’una conspiració, fou mort amb altres cavallers, entre els quals el seu germà Nicolau de Pacs, aleshores mostassaf.
Fou el pare de Pere de Pacs (Illes Balears, segle XVI) Militar. Fou nomenat, l’any 1521, capità d’Alcúdia, en ple setge de la plaça per l’exèrcit agermanat.
(Palma de Mallorca, segle XIV – segle XV)
Escriptor. Ciutadà de Mallorca. El 1373 fou nomenat familiar i domèstic de l’infant Joan. El 1383 i el 1384 fou síndic dels jurats de Mallorca prop del rei Pere III el Cerimoniós. Fou sobrecoc i algutzir de Joan I fins a la mort d’aquest (1396), que es retirà a Mallorca, on intervingué en el govern municipal.
Adreçà als seus fills una Doctrina mora, florilegi de màximes de diversos autors (sovint clàssics, i també catalans, com Cerverí de Girona, Francesc Eiximenis, Antoni Canals i Arnau de Vilanova), comentades en un estil planer i amb simplicitat.
El 1419 el rei Alfons IV el Magnànim es dirigí a ell, entre altres personalitats, per a l’armament d’una galera.
(Palma de Mallorca, segle XV)
Fundadora d’una càtedra lul·liana a Mallorca. Vídua del ciutadà mallorquí Nicolau de Quint, el 1481 instituí a la catedral de Mallorca l’ensenyament públic del lul·lisme amb un benefici de cent lliures anuals i designà com a primer titular Pere Daguí.
En un codicil del 1485 nomenà el seu nebot Esperandeu Espanyol, canonge de la seu, com a marmessor per a tenir cura del proveïment de l’esmentada càtedra.
(Alacant, 24 gener 1842 – 1927)
Bibliotecari. Era llicenciat en filosofia i lletres. Es dedicà bastant al periodisme. Fou catedràtic i bibliotecari de l’Institut d’Alacant, així com de la diputació provincial, on reorganitzà totalment l’arxiu (1876-1911).
Era molt conegut i estimat per les seves iniciatives culturals. El 1917 ingressà a l’Academia de la Historia de Madrid.
