(País Valencià, segle XV – vers 1450)
Dama. Era filla natural de Nicolau de Vilaragut i de Boïl i de Teresa Álvarez d’Haro, dama castellana. Es casà amb Galvany de Villena. La seva mare li deixà per heretatge l’usdefruit dels seus béns. La propietat d’aquests era per a Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades, fill del seu germà Joan i de l’ex-reina Margarida de Prades.
(País Valencià, segle XVIII)
Dama, òlim Chiriboga. Filla de Margarida Sanç Vilaragut i Abreu de Luna i de Tomàs Chiriboga y Mendoza. Succeí a la seva mare com a quarta marquesa de Llanera i cinquena comtessa d’Olocau.
No tingué fills del seu marit, Joaquín Enríquez del Oro y Mendoza, per la qual cosa la successió passà als Fenollet descendents d’Anna Margarida Sanç de Vilaragut i de Castellví.
(País Valencià, segle XIV – 1357)
Noble. Fill d’un Berenguer. Fou conseller i lloctinent del rei Jaume III de Mallorca, al qual acompanyà (1327) a Barcelona per prestar vassallatge. El 1339 tornà novament a aquesta ciutat a causa de l’homenatge degut pel seu sobirà a Pere III el Cerimoniós. El 1344, a Llançà, caigué presoner dels homes del rei Pere, durant la guerra de despossessió empresa per aquest contra Jaume de Mallorca, monarca al que continuà servint fidelment després de la seva derrota.
Es casà dues vegades: primer amb Sança, filla natural del rei Sanç I de Mallorca, amb la qual tingué Violant de Vilaragut; i després es casà amb Francesca de Boïl, dama valenciana, amb la qual tingué Nicolau de Vilaragut.
(València, 25 octubre 1848 – 17 març 1904)
Pintor. Catedràtic de paisatge a l’Acadèmia de Sant Carles (1891). Participà en exposicions oficials a Madrid i a Barcelona.
És representat, amb paisatges, la seva especialitat, al Museu de Belles Arts de València.
(València, segle XVII – 1717)
Escriptor. Eclesiàstic. Fill del metge Miquel Vilar. Doctor en teologia i catedràtic de Sagrada Escriptura durant 48 anys de la Universitat de València.
Publicà un Sermón (1689) amb motiu de les exèquies de la reina Lluïsa de Borbó, i algunes poesies seves en llatí i castellà figuren en publicacions de l’època. Deixà inèdits alguns tractats teològics, i inacabat un extens poema en monosíl·labs catalans.
Reuní una important biblioteca particular, que comptava, en morir, uns 17.000 volums.
(València, segle XVII – 1685)
Metge. Des del 1632 era catedràtic d’anatomia a la facultat valenciana, de la qual en seria degà. El 1649 manà una companyia de cavalleria que intervingué a la guerra de Separació, en favor de Felip IV, per reprendre Tortosa.
Durant algun temps fou catedràtic de prima a Nàpols, però tornà a la Universitat de València. Fou metge de cambra de Carles II.
És autor del tractat Statera jatrica Valentina in theriacis viperis pastillis partium podera librans (1664) i d’una altra obra de toxicologia que restà inèdita.
Fill seu era l’eclesiàstic Miquel Joan Vilar.
(Perpinyà, 1915 – ? )
Escriptor. Comerciant, presidí l’Orfeó Canigó de Perpinyà i fou el fundador de la revista “La Tour Latine”.
Publicà L’oliu encès (1952), recull de faules originals. És autor també d’un llibre de poemes en francès.
(Alcoi, Alcoià, 2 juliol 1841 – 10 juliol 1888)
Escriptor. Inicià la carrera eclesiàstica, però l’abandonà per ocupar-se dels negocis familiars.
Escriví obres teatrals, representades a Alcoi, com El tullit de fa tres sigles (1865), La font de Montal o un criment del feudalisme i Alcoi per l’Archiduque o el suplici de Perera.
(Alcoi, Alcoià, 1824 – 1904)
Escriptor i eclesiàstic. Fou cronista de la ciutat.
És autor d’una notable Historia religiosa de Alcoy. Publicà d’altres monografies sobre temes històrics locals.
(Benimarfull, Comtat, 1782 – Cadis, Andalusia, 1835)
Escriptor. Prengué part en la guerra del Francès i fou milicià (1820-23). El 1834 fou pres, acusat de voler alçar una partida carlina.
Conegut com el Tio Melcior, compongué un gran nombre de poemes en català i castellà, sobretot de caràcter humorístic, religiós o patriòtic (romanços, gloses, el Col·loqui entre Francesc Blanes i Venturo Mullor), que es transmeteren per tradició oral entre els camperols del Comtat i l’Alcoià i que només en una mínima part foren aplegats per Gregori Gisbert i Gonsálvez, que els publicà a “El Fénix”.
Dades dels Països Catalans 