(es Castell, Menorca, 1684 – Barcelona, 1753)
Religiós caputxí (1701). Fou professor de teologia al seminari diocesà de Solsona.
És autor de l’obra Imperio de María, en dos volums publicats el 1742 i 1748.
(Girona, segle XV)
Cavaller. Fill de Narcís de Sant Dionís i germà de Dalmau Gabriel. El 1462 era veguer de Girona. La reina Joana Enríquez l’atragué a la causa reialista.
Contribuí a la defensa de Girona contra les forces de la generalitat. Aquesta el declarà enemic de la terra.
(Girona, segle XV) Cavaller. Pare de Pere i de Dalmau Gabriel. El 1462 prengué partit per Joan II.
Fou un dels directors, malgrat la seva edat avançada, de les obres de fortificació de la Força gironina, poc abans que l’exèrcit de la generalitat hi posés setge. Fou inclòs en una de les relacions d’enemics de la terra publicades per la generalitat.
Al segon setge de Girona, pel novembre de 1462, el comandant de la plaça, Pere de Rocabertí, el nomenà cap de les obres militars.
En recompensa als seus serveis li foren concedits els aigualeixos del Ter on es troba avui la Devesa gironina.
(Catalunya, segle XV)
Eclesiàstic. Fill del cavaller Narcís de Sant Dionís i germà de Pere. Era canonge de Girona.
El 1462 es pronuncià activament per la causa de Joan II. Contribuí a la defensa de la Força de Girona contra l’exèrcit de la generalitat. Prengué personalment les armes.
El 26 de juny de 1462, amb Benet Gabriel Xammar, manava els joanistes que guarnien l’església de Sant Feliu quan s’hi produí l’intent dels assetjants d’entrar per sorpresa.
La reina Joana Enríquez, sol·licitaria per a ell la dignitat de canonge degà de Barcelona.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller. El 1409, amb Ramon Fiveller, escriví una carta expressant la seva inquietud per certes veus de casori entre una filla de l’infant de Castella i el petit Frederic de Luna, aleshores promès a Violant de Prades.
Era procurador de la generalitat als territoris de l’antic comtat d’Empúries el 1411. Hagué d’afrontar llavors un incident greu, quan Joan de Vilamarí s’emparà del castell de Palau-saverdera, prop de Roses, que pertanyia a Ramon Sagarriga, governador del Rosselló i de la Cerdanya.
Diversos intents de mitjanceria sobre el cas fracassarien totalment. No aconseguí tampoc que Vilamarí cedís i li deixés ocupar de manera pacífica la fortalesa en nom de la generalitat, per tenir-la en custòdia mentre n’era dirimida jurídicament la possessió. Per reduir Vilamarí hagué de sotmetre’l a un setge en regla amb forces de la generalitat i artilleria.
Aquest cas fou un dels desordres més greus entre els esdevinguts al període crític de l’interregne 1410-12.
Jaume de Sant Climent (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Fou conseller en cap de Barcelona. Ocupava el càrrec el 1399, quan el rei Jaume III de Mallorca vingué a prestar homenatge, a la capella del palau reial, a Pere III el Cerimoniós. Assistí a la cerimònia. Prestà alguns serveis útils al rei Pere.
Jaume de Sant Climent (Catalunya, segle XIV) Eclesiàstic. Era cabistol de la seu de Barcelona. El 1362 dirigí la conspiració perquè s’evadís del Castell Nou barceloní Jaume IV de Mallorca, i fins li facilità les claus falses que li permeteren d’escapar.
(Catalunya, segle XV)
Cavaller. El 1462, en esclatar la guerra contra Joan II, es declarà partidari d’aquest. Per l’octubre de 1462 la generalitat l’inclogué en una llista d’enemics de la terra.
El 1471 anà d’ambaixador a Nàpols. Hi concertà el matrimoni entre Frederic, el fill segon del rei Ferran de Nàpols, i Joana, filla de Joan II.
(Lleida, segle XIV – segle XV)
Prohom. Era paer de la ciutat el 1413, quan es produí l’alçament de Jaume d’Urgell, contra el nou rei Ferran I.
Fou un dels principals col·laboradors del comandant de la plaça, Riambau de Corbera, per mantenir Lleida en mans del rei.
(Lleida, 1220 – 1275)
Dama. De casada visqué a Pollença. Caigué presonera, amb el marit i la filla, dels pirates tunisencs que atacaven les costes mallorquines.
A Tunis, l’emir dit pels cristians Miralmomoní prengué per muller la joveníssima filla d’Elisenda, Guillemona, que es canvià el nom pel de Rocaia.
Morí per aquest temps el marit d’Elisenda, la qual restà al palau de l’emir fins que es casà en segones núpcies amb el famós mercader Arnau de Solsona. Anà amb aquest a viure a Lleida.
A la insabuda d’aquell s’endugué de Tunis una relíquia que era considerada el Sant Drap de la Passió de Crist. Li havia estat donada en secret per la seva filla, que restava a Tunis i que preferia que la relíquia passes a terres cristianes.
Poc després l’emir entaulava una acció diplomàtica enèrgica prop de Jaume I de Catalunya, demanant la restitució del Sant Drap i acusant directament Elisenda d’haver-lo sostret. El marit Arnau de Solsona, que sembla haver ignorat de bona fe el robatori, negà l’acusació contra la muller i fins fou empresonat per ordre del rei, que desitjava complaure l’emir.
Tenint per defensor el famós jurista Guillem Sasala, Elisenda i Arnau acabaren per resoldre el plet mitjançant el pagament de 3.000 dobles d’or, tot i que Elisenda no es confessaria possessora de la relíquia.
Només davant el seu marit, i trobant-se ja a les portes de la mort, reconegué el fet. Al cap d’uns anys Arnau de Solsona faria donació del Sant Drap al bisbe de Lleida.
Seria venerat a la seu lleidatana fins al 1936.
(Barcelona, segle XIV)
Prohom barceloní. El 1343 fou un dels qui donaren la benvinguda de la ciutat a Pere III el Cerimoniós quan aquest tornà de Mallorca.
El 1348 fou enviat a València pel rei de cara a minar la Unió valenciana amb promeses i persuasions, poc abans de ser iniciada la marxa militar que obtindria el triomf decisiu de Mislata.
