(el Vendrell, Baix Penedès, 19 octubre 1877 – 4 març 1951)
Compositor, organista i pianista. Format a l’Escolania de Montserrat i a l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Fou nomenat professor del Conservatori del Liceu el 1914.
A més de realitzar una notable carrera internacional com a concertista, escriví diverses composicions religioses, així com música de cambra, per a piano i sardanes.
(Barcelona, 23 agost 1937 – 3 novembre 2008)
Polític. Delegat provincial de Barcelona (1975) i secretari general dels sindicats verticals (1976) amb la missió de desmantellar-los.
R. Martín Villa el nomenà alcalde de Barcelona el 1976, càrrec que mantingué fins al 1979 i en la qual realitzà una acció oberta i dialogant, propera a les associacions ciutadanes i a les organitzacions democràtiques.
Fou senador per designació reial en 1977-79, i es relacionà després amb posicions socialistes.
(Barcelona, 25 novembre 1820 – Madrid, 9 agost 1889)
Militar. Féu la guerra d’Àfrica amb Prim. El 1862 era brigadier. El 1868 intervingué en els moviments revolucionaris de l’època i assolí el grau de mariscal de camp.
Fou capità general, director general de la Guàrdia Civil, dels Carrabiners i de la Infanteria, així com de l’Administració i Sanitat Militars. Fou també diputat i senador.
És autor, entre altres obres, de Detalle de contabilidad del Ejército i Ordenanzas.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, segle XV)
Jurisconsult.
El 1476 enllestí uns comentaris, en llatí, a les Commemoracions de Pere Albert, indispensables per al coneixement de la persistència del dret feudal a Catalunya, sota el títol d’In tractatum Petri Alberti… de consuetudinibus Cathaloniae inter dominos et vassallos… commentaria, que fou publicat a Barcelona i a Lió el 1551.
Dóna la visió d’un pràctic del seu temps de postguerra: s’esforça a limitar els privilegis feudals reforçant les facultats del príncep, reflex tanmateix tènue del vigorós corrent romanista que dominava Europa.
(Catalunya, segle XV – segle XVI)
Militar. Era un dels conqueridors de l’illa de La Palma (Canàries) el 1492. En fou regidor.
Casat amb Àngela Cervera, també catalana, fundà la vila de Los Sauces, en un lloc abundós d’aigües on establí grans plantacions de canyamel, que alimentaven el seu trepig o molí de sucre.
Fundà una església sota l’advocació de la Mare de Déu de Montserrat. El temple subsistí fins a dates recents.
(Catalunya, segle XIX – ?, segle XIX)
“el Muchacho“ Guerriller carlí.
Sobresortí a la primera guerra, tot i que abans d’acabar-la deixà les armes i se n’anà a l’estranger. Ja no tornà.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Escriptor. És autor de la Comèdia del famós i divertit Carnestoltes, obra curiosa pel que té d’indici pre-renaixentista en l’escena catalana.
(Barcelona, 27 maig 1932 – )
Pintor. Es presentà al públic al Saló de Maig de 1963. Féu la seva primera exposició personal a Sitges el 1963.
La seva pintura es complau en temes populars, tractats també molt popularment, en la línia que ha estat denominada art xava, de la qual fou figura principal.
(Reus, Baix Camp, 12 desembre 1825 – 12 novembre 1909)
Pintor. Fou el primer mestre de Marià Fortuny i de Josep Tapiró.
Era retratista i pintor de natures mortes.
(Conflent ?, vers 1315 – Catalunya Nord, 1385)
Escriptor. Vescomte d’Évol i senyor de Millars (Rosselló). Fill del segon vescomte Joan de So.
En les lluites entre Pere III de Catalunya-Aragó i Jaume III de Mallorca servà fidelitat al primer, i intervingué en el setge de l’Alguer (1354) i lluità a Aragó en la guerra contra Pere de Castella (1363).
Fou senescal de Catalunya i majordom del Cerimoniós, i el 1373 fou tramès a Carcassona per tal de tractar amb el duc d’Anjou sobre el problema mallorquí (expedició contra Jaume III de Mallorca).
Fruí d’un cert prestigi literari, puix que Joan de Castellnou l’esmenta elogiosament en un sirventès compost entre el 1339 i el 1343, i prengué part en un cicle de poesies -avui perdut- en què intervingué el futur Joan I el 1374.
La seva única obra conservada és un poema en 1.330 hexasíl·labs apariats intitulat Vesió, escrit entre l’agost de 1381 i l’octubre de 1382. Hi explica una visió al·legòrica en la qual apareixen catorze senyors, que són l’emperador i tretze reis contemporanis europeus, els quals es troben tots en guerra. En un món desballestat i despietat, pastura dels estralls de la guerra i on els prínceps de l’Església es lliuren a la sensualitat només es beneficien els mercaders, que fan grans negocis.
Tot i l’abús d’al·lusions esotèriques, presenta un gran interès per l’actitud política de l’autor (manifesta pacifista i hi insereix subtils al·lusions polítiques, on revela la seva experiència com a diplomàtic) i per la interpretació que fa del moment històric. Les descripcions dels escuts dels monarques són una de les més antigues mostres del lèxic heràldic català.
