(València, segle XIX)
Dirigent internacionalista. Teixidor de seda, s’adherí en 1870-71 a l’Aliança bakuninista i fou vicepresident del Centre Federal de Societats Obreres de València. Participà en la conferència del setembre de 1871 de la Federació Regional Espanyola de l’AIT i el 1872 passà a formar part del Consell federal d’aquesta.
Figurà en juliol-agost de 1873 en la comissió de governació de la junta revolucionària del cantó valencià. Pogué fugir i anà a Algèria.
(País Valencià, segle XV)
Notari. Alfons IV el Magnànim li encomanà el 1438 la confecció d’un Llibre de la successió del realme de Nàpols, al·legat jurídico-genealògic més que no crònica de caràcter històric. Un exemplar il·luminat, en llatí, existeix a la Universitat de València.
(País Valencià, segle XIV)
Lul·lista franciscà. Dirigí l’escola lul·liana d’Alcoi fundada per privilegi de Pere III el Cerimoniós el 1369, privilegi renovat a favor d’ell el 1393 i el 1399 per Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, respectivament. L’inquisidor Nicolau Eimeric el considerà el màxim cap dels lul·listes valencians.
Li ha estat atribuïda l’obra Super B. Raymundi Lulli scriptis commentaria, de la qual no ha quedat rastre.
(Palma de Mallorca, 1314 – 1362)
Eclesiàstic dominicà i cardenal. Mestre en teologia. Fou nomenat provincial el 1350. Com a inquisidor general intervingué en diverses causes d’heretgia. El 1356 el papa Innocent IV el féu cardenal.
Escriví diverses obres, com les titulades Romanorum pontificum gesta, De quadruplice jurisdictione Romanae Ecclesiae in regnum utriusque Siciliae, Commentaria de rebus ordinis praedicatorum, Commentaria in Mathaeum i Epistola a Clemente VI scripta.
(Illes Balears, segle XVIII – Toledo, Castella, 1780)
Músic. Fou mestre de capella de la seu de Mallorca i l’any 1763 substituí Jaume de Caselles a la catedral de Toledo.
Se’n conserva un Villancet i una Fuga y canón, obres a vuit veus.
(Ciutadella, Menorca, 1817 – 1857)
Escriptor. És autor, entre altres obres, de la tragèdia Los moros en Ciudadela (1848).
(València, 9 abril 1904 – Madrid, 6 gener 1945)
Escriptor. Estudià filosofia i lletres. A Madrid col·laborà a “ABC”, “Blanco y Negro” i els setmanaris falangistes “Fe” i “Arriba”. Exiliat a Xile (1937), hi fundà el periòdic “Voz de España”, en defensa de la contrarevolució espanyola. Dirigí (1938-41) la revista “Vértice” i obtingué (1944) el premi nacional de literatura.
Com a narrador passà d’uns intents avantguardistes –El ventrilocuo y la muda (1930) i Los medios abrazos (1933)- a tendències més tradicionals –Los vivos y los muertos (1941) i Con el alma aparte (1945)-. Per al teatre escriví En Europa sobra un hombre, La felicidad empieza mañana i altres obres.
(València, 4 novembre 1703 – 6 abril 1773)
Escriptor i notari. Defensor de la llengua, apareix al segle XVIII com a impulsor del conreu del català de València i un clar precedent del segle XIX, època de renaixement literari.
De la seva producció cal destacar un Diccionario valenciano-castellano (1739). Entre altres obres didàctiques o purament literàries i miscel·lànies, sobresurten Coloquio en elogio de la noble y preclara arte de notaria (1745), Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752), Rondalla de rondalles (1768), Tractat d’adagis i refranys i pràctica per a escriure amb perfecció la llengua valenciana (1733) i Breve diccionario valenciano- castellano (1739).
Com a poeta deixà escrits tres volums de Poemes bilingües i una col·lecció de romanços.
(Perpinyà, 1759 – ?, després 1820)
Cavaller de Sant Joan. Germà d’Agustí i de Josep. Serví com a militar el rei d’Espanya i es trobà a la campanya del Rosselló (1794) i d’Andalusia passà a Surinam (1798).
Fet presoner fou portat a la Martinica, d’on retornà a Espanya i participà en la campanya de Portugal, i fou fet presoner pels francesos a Burgos (1808); fou alliberat el 1814.
(Sant Esteve del Monestir, Rosselló, 1742 – després 1793)
Militar. Fill gran del noble rossellonès Antoni de Ros i de Margarit i germà de Josep i de Joan. Entrà en l’exèrcit francès el 1759, i essent ajudant de camp del príncep de Montbarey fou ferit a Grebenstein (1778). Caiguda la monarquia emigrà a Coblença i s’uní als Exèrcits dels Prínceps i després passà a Espanya, on amb el duc d’Honré fou corresponsal dels emigrats.
Artista de la topografia es destacà per l’elaboració del sumptuós manuscrit État militaire, eclésiastique et politique du Roussillon (1772), propietat de Pere Ponsich (un altre manuscrit del mateix treball, fet el 1774, es conserva a la Bibliothèque Magasine, de París).
Dades dels Països Catalans 